“Falangistes mateu-me” és una interpel·lació imperativa alcoiana de caràcter imprecatiu que conté una important singularitat, a saber: el desig de que algú patisca mal que caracteritza tota imprecació no és contra un altre/altra, sinó contra una/un mateix. Tot i la singularitat, no és tracta d’un cas aïllat, de fet hi ha multitud d’exemples similars arreu del món, amb matisos, això sí. Exemples: el geològic “Tierra, trágame”; el místic “Ay Dios, cuándo estaré con vos”; l’automotriu “Mátame, camión” o el britànic “Kill me now”.
També hi ha nombroses variants al terme municipal d’Alcoi com el fester “Ara ja puc morir-me”; l’espiritista “Vull morir-me i sopar després”; el fatalista “Per viure així és millor morir-se” o el animalista “Tens més sort que un gos que s’ofega”. Convindran amb mi, però, que cap d’ells té la contundència colpidora del “falangistes mateu-me”, especialment quan s’expressa en la versió estesa o florejada “Falangistes mateu-me però no em pegueu més”.
Aquesta frase era molt utilitzada per persones que en la postguerra espanyola tenien entre 15 i 65 anys, i que en l’actualitat tenen més de 85 anys o, directament, fa anys que estan mortes; és per això que l’expressió ha decaigut notablement en desús. En qualsevol cas, la frase s’empra per expressar qualsevol tipus d’infortuni, contratemps, calamitat, desgràcia, derrota, desastre o hecatombe. Vegem un exemple aclaridor. Una persona ix de casa mig endormiscada de matinada, va a buscar la farmàcia de guàrdia; quan treu de la butxaca la clau del garatge li cau a terra, roda i es cola per una androna; la persona dubta un moment però finalment obre la tapa de l’androna i el mossega una rata que passava per ací; malgrat això aconsegueix agafar la clau i amb el dit sagnant obre la porta del garatge, corre cap al cotxe i abans d’entrar se n’adona que té una roda punxada. Eixa persona té tot el dret del món a agenollar-se, alçar els braços al cel i cridar: Falangistes mateu-me però no em pegueu més.
No és desgavellat pensar que l’origen d’aquesta expressió es troba en les habituals pallisses (algunes amb resultat de mort) que les “alegres muchachadas” falangistes de la Jefatura Local del Movimiento propinaven al parroquians alcoians en plena postguerra bé perquè no s’havien alçat de la cadira al pas d’alguna processó, perquè no havien fet la salutació feixista al cinema, per reforçar l’ideari de la banda que contemplava la violència com a mètode per assolir els seus objectius o, senzillament, perquè els venia de gust i els passava pel folre dels collons.
CONSIDERACIÓ FINAL. Com ja ha quedat dit, la frase ha caigut pràcticament en desús degut a la desaparició dels seus parlants. Esperem que no es torne a posar de moda ni en la versió original, ni en qualsevol de les possibles variants com: Blaveros mateu-me, però no canteu més el pernofrenar; Voxistes mateu-me però que Abascal es compre una talla més gran de camisa, Lepénistes mateu-me però canvieu-vos el nom que em venen pensaments lletjos al cap, etc.