“Quants que en manté la farina” és una expressió d’ús comú a l’espai lingüístic català que depenent d’on és pronuncie té algunes xicotetes variacions. A Catalunya, per exemple, es diu: “A quants manté la farina i ella fina que fina”, al País Valencià «Quants ne manté la farina, i ella fina que fina!” i al Districte Federal d’Alcoi, com sol ser habitual, una barreja de totes dues afegint el fet diferencial “Quants que en manté la farina, i ella blanca que blanca”. Per què s’ha canviat fina (que rimava amb farina) per blanca (que no rima)? Només el cel ho sap.
En qualsevol cas, i afortunadament per a nosaltres, totes les variants venen a dir el mateix: que la farina, degudament pastada i fornejada, dóna de menjar fins i tot a aquells que no s’ho mereixen i que, malgrat això, ella roman inalterable. Fina i blanca. Ara la pregunta que tots estàveu esperant: Quan s’ha d’utilitzar l’expressió? Només en converses i esdeveniments gastronòmics? En xerrades ecologistes que tracten de productes de proximitat? En les manifestacions periòdiques d’agricultors? No, i rotundament, no.
La Real Acadèmia de la Llengua Alcoiana indica que l’expressió s’ha d’utilitzar exclusivament quan algun espavilat, malfaener, tirant a mala persona fa una pretesa jugada fosca (jugada fosca que, en realitat, no ho es tant perquè se n’adona tothom). Vos posarem uns quants exemples per aclarir-ho: Un voluntari d’ACNUR reparteix sacs de farina en un camp de refugiats. No procedeix utilitzar-la. Un torero malcarat es nomenat conseller de cultura. Es correcte l’ús. Un fester de la Magenta amb el colesterol per damunt de 360 desdejuna una barra de pa amb botifarres i llonganisses. No s’ha d’utilitzar l’expressió però s’ha de telefonar urgentment al SAMU. Un jove que no ha sigut capaç d’acabar la carrera de dret s’inscriu en les Noves Generacions del partit que vostès vulguen, després passa a regidor, diputat i finalment arriba a ministre o cap de l’oposició sense haver pegat mai ni un brot. L’ús és correcte.
Hi ha altres dues frases (d’ús no exclusiu a la ciutat d’Alcoi) que complementen l’estima (per la banda del tos) que les persones comuns tenen pels espavilats, malfaeners i les males persones. Una és “De moliner canviaràs però de lladre no t’escaparàs” que es pot utilitzar amb tota tranquil·litat en converses sobre polítics, banquers, membres de la judicatura, brokers, grans companyies d’energia, etc. La segona es “Cent moliners, cent teixidors i cent sastres, tres-cents lladres” que, per motius obvis, ha gaudit de poc o cap predicament a la ciutat d’Alcoi.
NOTA ACLARATORIA IMPORTANT. La farina de la que es parla a aquesta entrada es la que s’obté de la mòlta del blat o d’altres llavors de cereals, no la que s’extrau de les fulles de coca amb propietats narcòtiques i euforitzants i que també és coneguda com farina, neu o perico. A hores d’ara és molt possible que mantinga més gent la segona farina que la primera.
