El que passa compta
Gihadisme
Cal estar en la lluna per no veure el blat que nodreix l'odi irracional en la misèria i la injustícia convertides en moneda corrent...
La setmana ha estat marcada pel brutal atemptat a la seu de la revista humorística parisenca Charlie Hebdo, que ha causat dotze morts, i per una rèplica d’altres atacs en terres franceses també relacionats amb el terrorisme islamista i de final encara incert en el moment de redactar aquesta nota. Només uns dies després de […]
El que passa compta
El laberint venecià
Venècia és la ciutat que ja no existeix reflectint-se en els espills de l'aigua, l'escenari per on es mou la corrua de formigues del turisme de masses que malgrat tot avui la manté dempeus.
El viatger pensa que pocs llocs hi deu haver al món on la bellesa puga ser captada des de tants angles i puga tenir tantes cares com a Venècia. Hi ha la que simplement naix de la pura forma, de la feliç conjunció de les matèries primeres de l’aigua, l’aire (que inclou visions del foc […]
El que passa compta
Podem?
El fenomen estel·lar de la política espanyola dels darrers mesos es diu Podemos (o Podem, en una traducció més o menys factible de l'original, que al seu torn remet al We can amb què Obama va entrar a la Casa Blanca).
El fenomen estel·lar de la política espanyola dels darrers mesos es diu Podemos (o Podem, en una traducció més o menys factible de l’original, que al seu torn remet al We can amb què Obama va entrar a la Casa Blanca). Per als qui vivim a anys llum dels focus mediàtics sense televisió ens és […]
El que passa compta
Puça, pardal, bou
El pas de puça és, sí, certament ridícul. Ridícul i inútil perquè no podrà afeblir, malgrat tot, la voluntat majoritària de la societat valenciana de viure plenament en la pròpia llengua,
Aprofitant que ja hem franquejat Santa Llúcia i que si les coses van com cal tenim a la vora el Nadal i després l’Any Nou, el PP ha decidit desplegar el seu particular bestiari inspirant-se en el refranyer tradicional però interpretant-lo, com sol fer, d’una manera diametralment oposada al sentit originari. Ignorància de la paremiologia? […]
El que passa compta
El fil
Continua la foto amb el trio de les Açores, continuen sense haver de retre comptes per tanta barbàrie i per la bola de neu que creix sense aturador.
Hi ha un fil que uneix la foto del famós i letal trio de les Açores, amb Aznar desmelenant-se patèticament al vent, i els tolls de sang i immundícia que fa anys que embruten el terra i els murs d’Abu Ghraib. El fil, que també passa per Guantánamo i aquelles desferres humanes que els seus […]
El que passa compta
Mans i Potes
«He pogut clavar la mà, però mai la pota», deia després d'haver declarat com a imputat. I reblava «Ah, ah, ho he dit exactament a l'inrevés», cosa que afegia inversemblança a la inversemblança.
Si la lògica emocional del consum capitalista no s’hagués instal•lat des de fa anys i panys en els mitjans de comunicació (en encertada observació de Josep Ramoneda), la notícia d’avui no es menjaria la d’ahir, que al seu torn va eclipsar la de despús-ahir, etcètera, al mateix ritme vertiginós amb què sovint es compren coses […]
El que passa compta
Fràgil memòria
Don Carlos pensa dedicar el seu temps a la redacció d'unes memòries. Ignore qui serà l'encarregat de posar en net tan laberíntica i fosca biografia (descartades, per qüestions de raça i ofici, les aptituds redactores de l'afectat)
Llig d’arrapa i fuig (hi ha notícies sobre les quals cal passar-hi de puntetes) que l’expresident i gairebé extot de Castelló, Carlos Fabra, té cinc dies per entrar voluntàriament a la presó. Això de voluntàriament és llicència poètica o eufemisme jurídic, perquè el cas és que hi ha d’ingressar forçat per una sentència inapel·lable. Siga […]
El que passa compta
Parrús
Alfonso Rus és el paradigma d'aquells polítics de sang i fetge que tant abunden a la nostra terra i que van aprofitar molt bé el revoltim de la transició (ehem) democràtica per fer carrera.
De tots els polítics valencians és Alfonso Rus el que més podria assemblar-se a la difunta i plorada Cayetana Fitz-James Stuart y Silva, àlias Duquesa de Alba. No per la noblesa d’esperit que se li atribueix a la no sabem quantes vegades Grande de España, ni per la noblesa nobiliària que rubriquen innombrables títols i […]
El que passa compta
El tren
N'hi ha qui especulen sobre possibles efectes col·laterals que situarien el País Valencià en el punt de mira de les represàlies per la fuga de Catalunya. No veig, sincerament, què més ens pot caure que no ens estiga caient ja.
Els tres-cents seixanta-tants quilòmetres que separen València de Barcelona són en les actuals circumstàncies una distància gairebé còsmica que el més recomanable és cobrir en tren. A l’Estació del Nord valenciana comença un viatge que en poc més de tres hores ens situarà a les portes d’un futur desitjable impulsat per un present que fa […]
El que passa compta
El ventríloc
Un perdó que, si l'acompanya el sincer penediment i després de l'oportuna penitència, potser té validesa en l'àmbit del confessionari però que en la vida pública és una flagrant presa de pèl col·lectiva.
El president Rajoy, amb el borum de la darrera guerra púnica encara ressonant als noticiaris, va haver d’espolsar-se per una vegada la somnolència i, mentre donava corda al seu rellotge biològic, sempre endarrerit per una abúlia misteriosa, va demanar perdó pels errors (sic) comesos. Per errors l’auditori, que en aquells moments anava per feina, com […]
El que passa compta
Realisme
Estic convençut que només un realisme ben administrat i aplicat fins a les darreres conseqüències pot salvar Alcoi, i amb ell la seua festa, de la situació de decadència en què es troba.
La filà Realistes del meu poble, si les sumàries cròniques periodístiques no enganyen, ha decidit fer un exercici de realisme i veure d’incorporar la dona a la festa d’Alcoi amb tots els ets i els uts, és a dir, amb tots els drets i deures de les persones normals, que ho són precisament perquè els […]
El que passa compta
Caquis i cireres
Cotino, peça clau de la trama Gürtel, factòtum de la lucrativa (per a ells, no cal dir-ho) visita papal, i repartidor generós, a la manera de l'oncle Gilito Donald, d'oportunitats d'or per als negocis familiars.
Tot i que la tardor es resisteix a vestir-se de groc, de pluges i d’uns primers freds que ens desperten de la somnolència postestival, Cotino penja els hàbits després de quaranta anys de dedicació al negoci de la política per centrar-se, diu, en el dels caquis. De fet, aquests són uns dels fruits més suculents […]
