Destacados
Creación
Papers!
Amb els majors sent un poc el mateix, sempre estan,  amb un paper en blanc
Foto: IvánMR
Veig  gent major pel carrer. Són com els actors secundaris d’una bona  pel·lícula. Sembla que sempre estan ahí, fent el seu paper.  Pense en la redacció d’un diari, entra el protagonista a parlar amb el director d’una cosa molt important i passa pel mig d’una una llarga oficina  plena de taules, ordinadors, telèfons sonant i […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXX
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Hacer más miedo que una pedregada
– Hace más miedo que una pedregada. Traducció (Fa més por que una pedregada). Quan a Jaime Corte y Jiménez de la Matanza, natural de Terol «también existe» i que ja fa un bon muntó d’anys que viu en la Vall del  riu Serpis, li toca cabo d’esquadra cristiana en la seua filà, i la […]
Creación
Diglòssia
Melodies contaminades amb una imatge al darrere conformen aquesta mena de diglòssia musical que li pertoca al segle XXI
Diglòssia. Del gr. δίγλωσσος díglōssos ‘de dos llengües’ y -ia. f. Situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l’un és usat per a funcions formals, generalment en l’ús escrit, enfront de l’altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals, on un queda en una posició superior […]
Creación
L’Edat del Gel (12) – Segona Avaluació
A mi no em busca. D’això, estigues-ne segur. La meua cotització es troba a la baixa des que lla es va assabentar que jo acompanyava Rosita Amores a les Festes Majors en compte dels Sex Pistols.
Jordi Botella, 23/06/2014

— 32 —

Havia nevat al Salviar. La nit anterior, de tornada a casa després de les vacances de Nadal, Marc Simó descobrí que s’havia desbaratat l’escalfador d’aigua.

Aquell primer dia de classe es dutxà amb aigua freda. En creuar el Pont de l’Enginyer Aracil, els plomissons emblanquinaven les capçades dels pins fins gairebé el Cementeri i el Poliesportiu.

Els radiadors, després de dues setmanes d’inactivitat, no abastaven per contrarestar el fred. Sobretot, en els passadissos que comunicaven les aules de l’institut. Només als espais més reduïts hom havia aconseguit de pujar-hi la temperatura.

A mitjan matí, aprofitant una hora lliure, Marc Simó va anar al Departament. En obrir la porta ensumà una olor que no era l’habitual. Una mena de pudor de margarides podrides que ell va atribuir al perfum de qualsevol de les seues companyes, la Sucarrats o Teresa Soler. Però elles no hi entraven mai. Jeroni Monzó, com a molt, podia deixar el seu tuf avinagrat d’axil.les quan, aprofitant les hores lliures, tensionava els seus músculs abdominals amb un nombre infinit de flexions tot competint amb ell mateix.

“Era una mania, una prevenció, això de no venir al Departament. Teníem por”, li havia dit Teresa Soler a començaments de curs. “Et parle dels temps de Berta Gomis”.

Algú havia remenat els seus papers de la taula. Sota el primer plec d’exàmens apareixia el full grapejat amb l’ordre del dia de l’últim clautre del curs anterior. Un d’ells ja li era habitual: la rodona pintada de roig. L’altre –un triangle verd- l’havia clissat en la visita a la casa de Berta Giomis. Al seu costat hi havia un nom i un telèfon.

-Ajuntament. Oficina deRehabilitació Integral- féu una veu pastosa a l’altre costat de la línia.
-Âlex Llonch?
-De part de qui?
-D’un professor de l’institut “ Francesc Perera”.
Quan la moneda va regolar pel badall, la porta principal de l’institut es va obrir d’una ràfega d’aire fred. L’auricular del telèfon li gelava l’orella.
-Què vol de mi?- la veu de l’altre li semblà esquerpa.- Jo no tinc fills que siguen alumnes seus. I no crec que necessiten cap Rehabilitació Integral a no ser que vulguen vendre’m el solar de l’institut. De què vol parlar-me?
-D’una dona.
-Tractant-se d’una dona només acudiré en presència del meu advocat –Àlex Llonch pronunciava les consonants com si estiguera mastegant una llapissera.
-Hem de parlar de Berta Gomis.

 

 — 33 —

-Primer van començar clavant-se amb la seua roba- les cordes vocals de Rosa Maria Sucarrats tremolaven a punt de trencar-se.- Ella vestia de negre. Fins i tot les botes que semblaven de soldat també eren negres. “Panerola”, li van traure de malnom els alumnes.

– Jo crec que no va donar mai una classe com cal –Teresa Soler s’ajustà les polseres eivissenques. En seure els seus faldons estampats cobriren el terra.

-Què és una classe com cal?
-Exàmens. Manar deures per a casa. No tolerar que cap alumne et balle al bell mig de la classe.
-O no admetre que un company de claustre et faça una traveta davant l’Asociació de Pares i Mares.
-No ho deus dir per mi¡ -Teresa Soler obrí la mà i els ossos dels seus artells artrítics s’entortolligaren com els nusos d’una vinya. Amb el palmell repassà els seus cabells arranats i després regirà el penjoll de l’arracada.- Quan els pares la denunciaren, la Inspecció ja n’estava assabentada, de tots els seus desgavells.

La reunió del Departament per a planificar el segon trimestre del curs havia derivat en un seguit de retrets. Jeroni Monzó intentà posar-hi pau. Abans d’intervenir s’arrromangà la camisa de llenyater com si es disposara a entrecavar soques d’olivera. Marc Simó mirà amb incredulitat aquells gestos acalorats que contrastaven amb la baixa temperatura que regnava a l’exterior. Algunes canonades havien rebentat a causa del gel.

-Jo sempre he pensat que ser professor és una mena d’apostolat. I més ser un professor d’una assignatura com la nostra. No em negareu que s’ha de tenir una actitud confessional –Jeroni Monzó seia en l’extrem de la cadira i remarcava les seues paraules deixant el colze dret sobre la taula. –I Berta no estava per la causa. Així, ella no sols es va enfrontar als alumnes i als pares. No dissimulava el seu menyspreu. I el que es pitjor: es va posar en contra la gent del gremi.

-La vàreu excomunicar com si fóra una apòstata de la “causa!- Rosa Maria Sucarrats.
-Ella s’ho va buscar.
-¿A qui se li acut dir en classe que Jaume I i el repoblament de colons catalans era com l’exèrcit israelià d’avui i la seua guerra amb la població palestina? –s’indignà Jeroni Monzó fins que el colze que pressionava sobre la taula se li va posar roig.
-Estava acorralada. Només faltava que li furtaren la seua filla.
-Havia perdut el trellat. ¿Com creus tu que podria fer-se càrrec d’aquella xiqueta si no era capaç de cuidar-se ella sola? Qualsevol dia podia cometre un despropòsit.
-Algú havia de pagar tot el mal- féu la Sucarrats.

 

— 34 —

Darrere la gasolinera s’obria el barranc on havien crescut les primeres fàbriques de la Revolució Industrial. Ara restaven abandonades i a mercè de pintors furtius que n’aprofitaven les parets desllustrades per esgrafiar dibuixos pornogràfics.

La dona s’ajocà en el forat on antigament es dipositava la borra. Va esperar que es fera fosc per, tot aprofitant les ombres, accedir a El Salt. El camí recorria la pujada per una travessa de terra que donava al parc que s’espenjollava darrere l’institut “Francesc Perera”. D’allí la dona decidí que baixaria pels carrers de Corea fins arribar al Pont de l‘Enginyer Aracil. Després, mamprendria la vora del riu Barxell i remuntaria fins a desviar-se a l’alçada del pont de Serelles, cap a les cases d’El Salt.

Aquells primers dies de gener es feia fosc molt prompte. El trajecte de la fàbrica abandonada a la seua antiga casa a penes l’obligava a travessar zones habitades o massa il.luminades. No corria cap risc, tret del pas per les primeres cases de Corea i de la cruïlla de la carretera de València amb el pont de l’Enginyer Aracil. Els polígons industrials que havien crescut a la riba esquerra del riu Barxell li permetien amagar-se si observava la proximitat d’algun vehicle.

Quan la dona arribà a El Salt no sentí la més lleu recança. Pujà una feixa d’oliveres rere una altra fins que va tenir davant seu aquell racó ombrívol on havia nascut la colónia de l’antiga fàbrica de paper. Dos fanals lleganyoso il.lumimaven els extrems de l’únic carrer on s’arrengleraven els domicilis de les famílies dels obrers ja jubilats. Abans, en passar la corba, s’obria el camí de la finca de l’escriptor Albert Vil.lagrassa. Una lleu claror arribava de les finestres que donaven al jardí dels neanderthals.

La dona va donar un colp sec a la porta. Tonín i Gus s’estremiren. El termini a què els obligava l’Ajuntament per abandonar la casa s’havia complert aquell mateix dia.

-Si m’ajudeu, jo us ajudaré.

Aquesta era la segona volta que veien aquella estranya dona. Un any abans, quan esperaven l’arribada els arqueòlegs, se l’havien trobada arrossegant de la mà una xiqueta que caminava amb dificultats.

-La policia està tothora per ací dalt.

Ella no s’immutà. El seu esguard ocupava un angle d’observació que anava més enllà del rostre del seu inyerlocutor. No era producte de la disposició estràbica dels ulls. Els dos joves tenien la sensació que els fitava alhora. I, a més, examinava cada racó del llindar de la finca d’Albert Vil.lagrassa.

-També ha pujat gent de l’institut a la seua casa.

La dona començà a gratar-se el palmell de la mà insistentment tot imitant, recordà Gus, uns moviments mecànics de la seua filla.

-Un devia ser mestre –va dir.- No deixà un moment de fer explicacions amunt i avall.
-I l’altre era un jove amb aspecte de maricó de platja –afegí Tonín.

 

— 35 —

Amb la destral de la Fender Stratocaster més d’un coll hauria tallat jo en qualsevol dels poblets on vaig perdre mitja vida entonant pasdobles. Jo i la navalla gitana de la meua Fender Stratocaster.

Jo tocava pasdobles amb una Fender Stratocaster. Amb el mateix orgull amb què Eric Clapton i George Harrison discuteixen amistosament en “While my guitar sently weeps” al Festival per a Bangla Desh de l’any 71 del segle passat.

Jo tocava amb dignitat un fa sostingut en honor de “Paquito el Xocolatero” a la festa de Cap d’Any de l’Hotel Capoll de Benidorm. Amb orgull davant parelles de la Tercera Edat escandinava. O davant quatre jovençols que em sol.licitaven l’últim èxit del 40 Principals mentre a mi no em movia ni Déu del fa sostingut de “Paquito el Xocolatero”. Perquè sóc un guitarrista i no un balòstia. I tinc la faisó de destral i no pose els ulls en blanc dels teclistes. Ni sóc un sac de boxa com els baixistes. Ni entre a l’escenari amb l’exhibicionisme gimnasta dels bateries. Sóc un guitarrista. I un guitarrista acotxa el cap i navega pel mar d’electricitat turbulent de les seues idees, tan espés, però, com una gota de mercuri sobre el cristall.

Verge Fender, ora pro nobis. Mare dels cervells assagetats, misero nobis. Fender Amatisima, no tens la geometria de la Gibson Les Paul Gold Top, ni la dolçor d’una caixa acústica, ni el cul estret d’una adolescent borratxa. Lester Portfus, àlies Les Paul, va convidar a la festa del rock’n roll aquesta xicona de malucs oscil.lants, la seua Gold Top. També hi era l’esquerpa Fender de cos angulós. “El fantasma de l’electricitat bramava en els ossos del seu rostre”, tan perfilats com els de Berta Gomis.

 

— 36 —

Amb Àlex Llonch l’interlocutor mai no sabia si la seua descurança procedia d’una adolescència perllongada o d’un abandó definitiu. Marc Simó el veié entrar per la porta de l’Escenari i, sense conéixer-lo, esbrinà de seguida que era el mateix tipus desmenjat amb qui havia parlat per telèfon aquell matí.

Pel gest amb què s’adreçà al Llarg, un cambrer que feia honor al seu malnom, Àlex llonch era un habitual d’aquell bar on l’havia citat Marc Simó perquè es trobava prop de casa seua.

-Què vol Berta de mi ara?
-Ha escapat de la presó.
-No pense fer-li cap rebuda amb una pancarta.

Marc Simó li mostrà els dibuixos de la rodona roja i el triangle verd sota del qual apareixia el nom d’Àlex Llonch.

-Per a mi la Història de l’Art acaba amb la mort de Jimmy Hendrix l’any 70. Del segle passat. Jo sóc un ex -guitarrista de rock que es guanya les garrofes comprant pisos als gitanos a càrrec municipal.
-Quan Berta calà foc a l’inspector d’Educació, entre els seus papers apareixia la bola roja. En tornar de les vacances de Nadal, tot coincidint amb la fugida seua de la presó, algú havia embotit el dibuix del triangle verd amb el teu nom entre un grapat de papers on abans no hi era.
-No déus ser, per casualitat, un psicòleg infantil, o un pedagog, veritat, amb vel.leïtats literàries?
-A mi l’única pedagogia que m’interessa és la de la punta de la fava –Marc Simó escaltà. En deixar la tassa de te sobre la taula per poc no tomba el gin-tònic de l’altre.
-Ara ja comencem a aclarir-nos. Però no tinc per costum fiar-me de qui no beu alcohol. El fet que susbtituïxques a l’institut una antiga nòvia meua no et dona massa avantatges.
-No sabia que haguera estat nòvia teua.
A Àlex Llonch se li enfosquí l’esguard. De bades intentà atenuar-ho tot sol.lictant un altre gin-tònic.
-Què vol de mi ara? Cada volta que Berta se’m creua al mig del camí, n’isc ben escaldat. I ja són moltes voltes.
-Crec que Berta Gomis és a la ciutat.
Àlex Llonch no s’immutà. Sobre el respatller de l’Escenari l’abric negre s’espenjollava fins tocar la serradura amb què el Llarg combatia l’avaria del desaigüe.
-A mi no em busca. D’això, estigues-ne segur. La meua cotització es troba a la baixa des que lla es va assabentar que jo acompanyava Rosita Amores a les Festes Majors en compte dels Sex Pistols.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario