Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: se ha dejado un morrión que para qué...
-Me lo han dicho! Paquito Poques Tornes se ha dejado un morrión que para qué… Traducció: (M’ho han dit! Paquito Poques Tornes s’ha deixat un morrió dels collons (traducció un poc lliure)…) I així ho conta la xerraire (li xerra cul i tot) de Carmencín Socarrades i Trencacolls a les seues amigues del berenar de […]
Creación
SEX amb ‘A’
Una declaració d'amor de Moisés Olcina als seus dos grans amors
Em desperte malament… però extasiat. La droga m’ha tornat a fer efecte. La dolça droga m’ha tornat a enganxar. Hui amb malson inclòs. No m’ha deixat dormir. La seua presència al meu cap no em deixa descansar. El tinc sempre pegat al meu cervell, als meus pensaments, dins de tot el meu esser, fins i […]
Creación
Memòria
Em preparava per a tastar l’escenari. Tastar-lo de nou , encara que cadascuna de les seves taules em recordessin a la perfecció. Però aquesta vegada era diferent. L’instrument a la mà i els pocs i necessaris nervis que aquella tarda necessitava. Estava a casa, amb una orquestra al darrere i el meu poble al davant. No ho creia possible fa uns anys, ni per mi mateix, ni per l’atmosfera que hui m’envoltava, la qual a considerava impossible; però avui m’hi trobo en aquesta gran final, del concurs de casa, al teatre de sempre, amb la meva gent asseguda al davant
Pot ser una de les pianistes de casa que la història, o la memòria actual, no te tan present com pot ser es mereixeria, és Trinidad Sanchis Picó. Directora de l’himne de festes en la passada trilogia, però sobretot més, molt més.Citant una breu biografia, ha brindat la seva presència en una de les més […]
Creación
A Palau
...un teatre que ha acollit el naixement de milers d’espectacles màgics, i finalment la casa de tot artista que per uns segons s’hi pot allí sentir al cel

Entre tots i cadascun dels participants, per disposar-se a excitar els seus instruments sota aquell meravellós sol de vidre, sortia tranquil·la i a la vegada nerviosa cap al seu lloc davant del faristol. Sortia enèrgica però a la vegada tímida i humil l’Alba cap al seu seient, una mica enrogida de tanta gent i tants de focus, on pocs segons després d’escalfar l’instrument, hi seria responsable de l’afinació de tot el grup. L’Alba donava el to per tota l’orquestra mentre un públic impacient guardava neguitós els segons restants pel començament de l’espectacle. Llums fora, tota l’atenció a sobre de l’escenari fins que aparegués el director, i llavors, sols a esperar la màgia, com a desig comú que romania en aquella sala.

Sols un espai al món, un lloc únic i especial pot endinsar l’anima d’un esser humà fins a perdre’s  al més profund del seu esperit. Hi ha llocs al nostre voltant que desperten certa màgia quan ens endinsem i en formem part d’aquell espai, i que de manera indescriptible, però a la vegada digna d’estudiar, transformen les nostres sensacions que allí s’esdevenen, per crear experiències vertaderament transcendentals. Un lloc únic al món, per la seva història i per les seves fites. Un lloc irrepetible, per les seves circumstancies i per les que encara hi queden per venir. Us parlo d’un menut amagatall de notes i taulons d’escenari, que romanen ja per tantes dècades al centre d’una ciutat veïna.  Us parlo del Palau de la Música de Barcelona, on el conta-contes qui ara us parla, va tenir la sort i privilegi, d’allí poder sonar.

Una sala de concerts que no sols és això; un teatre que ha acollit el naixement de milers d’espectacles màgics, i finalment la casa de tot artista que per uns segons s’hi pot allí sentir al cel. El palau, com el seu propi nom indica, envolta d’una majestuosa i noble atmosfera a l’art que allí es disposi a oferir. Tota una cort per acaronar la música a les seves taules produïda i compartida, excitada i desenvolupada cap al més menut dels seus racons entre revolta i revolta dels seus becs esculpits. Amb la nomenclatura i lèxic noble, la música d’aquest palau es vesteix de gala per fer-se viure al seu interior.

Tot al contrari que les moltes altres sales creades, buscant l’aforament infinit, com estadis de futbol als qui pretenen emular; el Palau s’agenolla davant la humilitat de la música com a element més humà a descriure. Una sala gran amb nombre d’espectadors, però menuda a la vegada en tant al sentiment que ens llença. Sigui per la seva estructura elevada però circular, decorada fins el més mínim mil·límetre amb motius de la natura i deesses dels Olimpos, aporta un caràcter familiar i amable que no moltes altres poden tenir el plaer de fer presumir. A diferencia de sales europees, plenament continentals, aquesta, la nostra, es comporta de manera diferent. Sales amb caràcter germànic i imperial, envoltades i envernissades d’or com la vienesa Musikverein, la llar de mil i un concerts d’any nou; assenyalen l’intèrpret amb cada mitja nota parcialment errada, i un dit diví amb la toga de la història acusa agressiu cada so produït. Una mirada penetrant, com si el deu Apol·lo ens mires des de l’Olimp, creen la sensació perpètua al vell continent i els seus temples del simfonisme orquestral.

El Palau es tendre i ens acarona. Una sala familiar, grandiosa però a la vegada amb l’esperit de mantenir un so per la música de cambra, on tots s’escolten i comparteixen l’obra. Una sala que ens abraça per seguir amb la següent nota. Una sala de pau. Una sala que envolta els artífex del camp sonor amb una cort de muses a les espatlles per inspirar les melodies a tenir entre mans, i que no discrimina d’estils o cognoms. D’Argerich als Amics de les Arts, de la Jove Orquestra del país a un immens cor de totes les edats per Sant Esteve; les seves taules han estat trepitjades per milers d’artistes que han tingut el privilegi d’ensumar-la. Una sala centenària i a la vegada jove en esperit, ja que desperta la curiositat perpetua com la d’un nen menut, on cada racó de ceràmica trencadissada o vidriera decorada crea un nou encís als ulls de qui allí s’hi troba. Uns materials també sorprenents, on mai haguéssim imaginat que el marbre, les rajoles o el vidre hi pogueren sonar tan celestialment be.

Un palau per a la música, on aquesta podrà regnar, però sobretot un Palau per a tots nosaltres, on aquell sol de vidre, que crea una màgica nit il·luminada, on aquelles musses de pedra al fons fan sonar els seus instruments, serà etern i màgic per la seva historia, però sobretot, per la puresa que allí s’hi viu.

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario