Massa pel·lícules bèl·liques…El caporal de comunicacions a «Casc d’acer», mitjançant la ràdio (a manera de motxilla que duu a l’esquena, talment com una creu), rep instruccions del seu capità, tot contestant John, l’esmentat caporal: AFIRMATIU!!!, i donant a entendre que les ordres han estat rebudes correctament, en temps i forma, i que, aquestes, seran acomplertes de seguida pel gros de la tropa d’infanteria. No està gens malament. És, fins i tot, emocionant. El perill imminent té eixes coses, car ens commou enormement i justifica el nostre desfici interior.

Però no. Açò ha estat un petit assaig, després de repassar-me un bon volum de «Hazañas bélicas». Necessite parlar d’una altra cosa prou més imbècil, ara. Jo he vist individus parlant amb el mòbil pel carrer i dient, també amb el cos, i sense cap tipus de reserva ni pudor: AFIRMATIU!!! Serà possible? No ho deuria de ser! De cap de les maneres! Mai no! Però sí. És possible. I l’expressió rebota contra els cantons de les cases fent malbé la pedra centenària del nostre poble. Afirmatiu? Quina manera de balafiar el llenguatge: el nostre patrimoni, la nostra benvolguda matèria fònica (fotreeee), la nostra alegria i il·lusió. Afirmatiu! Un estalvi del tot innecessari, una economia lingüística de no res, una impertinència de la mal entesa modernitat. I…afirmatiu, què?  Un sí sense reserves a la qüestió que l’altre interlocutor manifesta al través del seu aparell de telèfon? Una manera de voler tallar la conversa? Una construcció epidèrmica i sense trellat? No ho sabrem mai. I, a més, ens interessa entre poc i gens.

John, quan diu AFIRMATIU, tot seguit, s’hi juga amb tots els seus, el bigot, doncs ha de prendre una posició enemiga al més alt de la serralada, ben farcida de metralladores escopint foc sense parar. Els cascs rodolen en l’ascensió òrfens de propietaris, que van caient, un darrere de l’altre, com a mosques. El capità, ben lluny de la primera línia de combat, s’hi fuma una cigarreta estopenca que li penja dels llavis molsuts plens de nicotina. Quanta desídia i quanta barbaritat! Tot sembla molt real.

L’altre Afirmatiu, el del mòbil a l’orella tota en flames, afirma que sí, que d’acord, que a la Plaça de Dins s’hi trobaran per fer-se una birra, més o menys, a les dotze. També té perill açò, doncs pots trobar-te amb qui no voldries veure mai. I quina contingència! I millor que la birra seria un bon colp de cafè…