Durant un temps vaig estar a València fent un treball que es va dir ‘Darwin’. Quan anava a treballar, a les parades d’autobús veia la publicitat de ‘Atraco’ una pel·lícula en la qual vaig participar, és una coproducció hispano-argentina dirigida per Eduard Cortés en la qual intervinc en una seqüència, tinc un parell de frases i em vaig quedar amb les ganes de vore-la.
Ja en Alcoi veient la programació dels cines me n’adone que la fan a Cocentaina i allà que me’n vaig; arribe un poc just, trac l’entrada, a la sala les llums estan apagades isc i li dic al xic, que no és molt alt -no sé perquè els cines es diuen L’Altet- que què passa i em diu res, res ves que ja està tot a punt. Crec que era la sala 3 una que es prou gran. He sigut el primer en arribar. Em fa il·lusió veurem en una pantalla ‘com Déu mana’, en un autèntic cine. Passa el temps s’apaguen els llums i comencen a fer publicitat, tràilers i allà ‘no entra ni Déu’. I sí, sí, sí, no ha entrat ningú i el film comença a projectar-se.
Jo isc al principi. Faig d’un metge. Este treball em va eixir gràcies a la ‘jefa de càsting’ de ‘Cuéntame’, sense prova, va donar per suposat que jo diria bé les dues frases i no anava enganyada, així ho vaig fer. Bé de sobte allà estava jo en un primer pla i a la volta també mirant-me estacat en una butaca, tot va passar molt ràpid. No sé per què em vaig girar com buscant algú per dir-li eixe, el metge, el metge eixe que acaba d’eixir, era jo, sóc jo… SÓC JO!
No m’ havia passat mai això d’estar sol en un cine i ja veus, la primera volta que em passa és en una peli en la qual jo faig una aparició. Després m’ha passat una altra vegada, sí i no fa molt, vaig anar a vore ‘SPECTRE’ l‘última de James Bond dirigida per Sam, sí, Sam Mendes. Vaig vore un musical dirigit per ell en Londres, queda guai això, eh?
Però tornem on estava, en el Centre Comercial Alzamora d’Alcoi, tan sol que quan Daniel Craig diu allò de BOND jo li vaig contestar CANTO, JAMES BOND i jo: JULI CANTO. Em vaig quedar més ample que llarg, mai millor dit, sí, sí, no és broma.
Ara ja m’he acostumat i no m’espante quan veig poca gent al cine. M’agrada molt el cine, és com una cerimònia. I què be que et sents quan veus una bona pel·lícula. A mi eixes coses m’ajuden a viure, és una satisfacció, un plaer haver-ho conegut.
Be a allò que anàvem, un altre dia em pose en ‘AXION’ que és com es diuen els cines d’Alcoi ara i vaig a vore ‘En el corazón del mar’ de Ron Howard. Vaig vore el tràiler i em va fer il·lusió: les balenes, Moby Dick, els arpons, els mapes… la bèstia… la pota d’ivori… els tatuatges, la por d’uns passos sobre la borda… quina desil·lusió, la vaig veure i res de res, algun efecte especial xulo, això sí. El millor va ser al final de la peli. No estava sol, també hi havien dues senyores majors…. Una d’elles em crida i jo vaig pensar: mare meua ja m’han conegut per Puente Viejo i volen preguntar-me quan s’acaba o si tornaré a eixir; o pot ser em recorden de l’Alqueria Blanca i volen saber si tornen a obrir Canal 9 i a emetre la fantàstica i emblemàtica sèrie. Però no, una d’elles em pregunta, si no era molèstia, que quin era el personatge que estava contant la història en la peli que acabem de vore i jo li conteste que era l’home major i que quan comença a contar, és en les imatges el xiquet. Després em pregunta si jo vaig veure l’autèntica, i encara que hi han altres versions, jo pense en la xula per a mi, ‘MOBY DYCK’ de JOHN HUSTON. Li dic que sí, que la vaig vore de xicotet . GREGORY PECK, el capità Ahab, la cicatriu, el Pequod, les ferides que al final… No, no, no, LA BALENA, em diu la senyora, JO VAIG VEURE L’AUTÈNTICA. En això em va vindre al cap mon pare. Ell em va contar que quan era xicotet va vore una balena immensa, si no recorde mal en la plaça d’Espanya; i li dic no, no senyora jo no la vaig vore, mon pare em va contar que l’havia vista i em vaig acomiadar: adéu, i elles: gracies adéu. De res senyores, adéu!!
D’haver-la vista jo seria molt mes major… Imagine que al haver poca llum les dones em van vore com un col·lega pensionista. La puta, com passa tot! Espere que siga això i no que haja envellit ja tant. Tot arriba!
L’autèntica. Sí, aquella dona la va vore i mon pare i molts xiquets d’Alcoi, eixa era la vertadera ho deia l’home que l’anunciava: ‘VENGAN, VENGAN Y VEAN A LA AUTÉNTICA, LA BESTIA BLANCA TRAIDA DESDE LOS ABISMOS DEL MAR, VENGAN Y VERAN A LA AUTENTICA MOBY DYCK!
Sí, ací la van portar. És molt xulo, és com una altra pel·lícula que es dispara al meu cap! Jo he llegit la novel·la de Melville, vaig vore la pel·lícula de Huston, conec eixe catxalot a través de la ficció, però mon pare i molts xiquets i xiquetes d’Alcoi a través dels seus ullets i del seu món en aquells temps, van vore l’autèntica, la de veritat, la van vore en cos present i això no els ho lleva ningú, la ficció es va convertir en realitat per sempre.
El capità Ahab es va obsessionar de tal manera amb aquell ser albí que li va arrancar la cama, que es va jurar que no pararia fins acabar amb ell. Les persones som molt fortes però a la vegada tan fràgils i vulnerables que en un tres i no res tot pot fer aigües.
Em ve al cap aquell home que es va quedar a l’atur i quan va vindre el temps de fer esclata-sangs tots els dies anava a buscar-ne. Eixa temporada va ser bona i se’n van fer molts. Li deien Joan, era un home sec, prim, es passava el dia a la serra, ningú l’esperava a casa, la seua dona havia faltat feia un parell d’anys. Quasi sempre anava a Albaida amb un vell 4L, a la carretera vella, per allà cap amunt, buscant , buscant, va deixar de tornar a casa un dia que el cotxe no li va arrancar. Es diu que va acabar menjant esclata-sangs, arrels, animalets i tot el que pillava per davant. Diuen que una volta quasi li talla el sexe a un caçador que estava pixant creient que era un esclata-sang; l’home va donar part a l’autoritat però mai més l’ha vist ningú. Bé, confessaré una cosa: una volta pujant de Castelló, de sobte em va semblar vore creuant la carretera a un home alt, encorbat, a una mà duia una corbella i agafada de l’altra mà anava una dona ‘rubia’ amb una espècie de camisó i una manta als muscles. Faig esta descripció perquè vaig haver de frenar i com no venia ningú vaig poder mig veure’ls mentre creuaven la tanca de l’autovia. Potser la ‘rubia de la corba i Joan l’esclata-sang’ ara treballen junts a Albaida.
L’any passat vaig estar assajant durant l’estiu a València. Si acabava més tard de les 10 ja no arribava a temps d’agafar l’autobús i em tocava agafar un taxi. València estava deserta. Un taxista em va comentar que al dia següent potser tindria més faena ja que actuava un grup que era igual, igual que QUEEN i s’esperava que hi hauria moviment. Ho comente perquè quin valor te vore a un grup que no es l’autèntic… “que no veus que no és FREDDIE MERCURY”
Mon pare em va contar que de xicotet mentre estava malalt i amb febre a través d’una xicoteta finestra de l’habitació on estava gitat va vore passar un immens zepelí. Whole lotta love!!
Els Reis enguany m’han deixat llibres, són autèntics, són autèntics els llibres i els Reis que me’ls han portat des de l’Orient.
