És un art. És una bogeria. És una infreqüent manera d’alimentar-se. És un viatge a la medul·la de la fantasia. És una filigrana en si major, opus 14. És l’univers on viuen moltes estrelles fulgents (algunes Michelin). És la terra promesa del producte. És la glòria dels caldos aromàtics, (i un tant àcids en boca). És la «re-de-déu» en versos alexandrins.

Altra cosa, però, per als no iniciats, és el transsumpte fonamental de la qüestió. Tots aquells que tenen el paladar d’amiant: «un pas enrere, ar!!!» Doncs en qualsevol catedral gastronòmica cal la garantia d’haver-se desvirgat amb certa anticipació. Sí. Si el personal té el mateix carn que peix, doncs mal anem. Si el retrogust no funciona com la seda, doncs el recorregut no serà del tot encertat. Si no s’hi tenen a mà unes ulleres de llarga vista, doncs els plats restaran mig buits, segur. I si la cartera canta la gallina, doncs millor un entrepà d’anxoves (també són cares, si venen del Cantàbric) al bar a prop de casa.

Si la cuina resta al pis de dalt, clar està que també es tracta d’una alta cuina. No? I no calen tants arguments caníbals per a devorar ànecs o faisans, o afartar-nos d’algues marines, com si fossem una tropa de crancs peluts de les roques de la mar de Dénia. Veritat? Hi ha, pensem, una mística efervescent que encimbella la «nova cuina» com si fos la nova «Verge dels Fogons». Una mica massa exagerat, tot. 

Tampoc es tracta d’anar cada dia a pel farratge, no. Cal ser un tant delicats, i fer, del menjar, una cerimònia civil, on cadascun trie de la parada. I les galindaines superbes que viuen a  l’inframón poden esperar al portaviandes. A la nit, una mica tèbies, ens vindran d’allò més bé…