L’altre dia vam pujar el meu marit, la meua filla i jo des de Cocentaina a dinar a casa dels meus pares, a Alcoi. El dinar va transcorre com de normal, el meu marit i mon pare discutint per veure on s’havia inventat la ‘mentireta’, si a Alcoi o a Cocentaina. La xiqueta, encara que és devota de la Mareta, és alcoiana de soca-rel com sa mare, i per tant d’evitar el mateix tema de conversa de cada diumenge, una vegada vam acabar de dinar, es va alçar de la taula i va anar a la que era la meua habitació per jugar amb totes les meues nines. Una estona després, vaig anar a buscar-la i la veig veure amb un quadern a les mans. De seguida el vaig reconèixer. No era un quadern qualsevol, sinó el diari on, de manera intermitent, anava escrivint el que vaig viure un any en concret, ja que volia deixar constància i contar-ho als meus fills el dia de demà. L’ havia oblidat per complet, però quan el vaig veure a les seues mans no vaig poder evitar emocionar-me. La xiqueta es va preocupar al veure’m així i no em va quedar altra que obrir el quadern i llegir-lo amb ella, per tal que poguera entendre perquè havia reaccionat d’eixa manera, i així va ser:

Març 2020
Alcoi està trist… Portem unes setmanes tancats a casa i trobe a faltar als avis. Els telefonem tots els dies i estem quasi una hora xerrant amb ells després d’eixir a aplaudir a la finestra. L’avi diu que unes setmanes no són res, que ell va estar de servei militar al Marroc durant un any i mig i no va poder veure a l’avia en tot aquell temps. Ambdós estan segurs que açò passarà prompte i ja estan pensant en què farem quan ens puguem veure de nou.

Abril 2020
Quant de temps sense escriure! Estem prou ocupats a casa. Hem decidit gravar uns ‘vlogs’ al més ben estil dels YouTubers per als avis on toquem la guitarra i la bandúrria, ballem les danses i fem de tot per tant d’entretenir-los i que ens vegen.

Maig 2020
Hem eixit al carrer! Encara que eixim de manera escalonada per edats, hem pogut veure als avis per fi, això sí, amb distància! L’àvia no ix gaire al carrer, però l’avi arriba tots els dies a les 10:10 a la porta de nostra casa, puntual com un rellotge,
com sempre. Per les vesprades, veiem a l’àvia i l’avi des de la finestra. Ella diu que pareix l’Ambaixada de festes, ells des del castell i nosaltres baix, així que tot el carrer sent el que xerrem! L’avia diu que estem guapos amb les mascaretes.

Juny 2020
Ja he acabat la carrera! Ha sigut un curs agredolç la veritat, però hi ha gent que malauradament ho ha passat pitjor, així que no ens podem queixar. Enguany no anem a estiuejar a Cocentaina ni farem cap viatge, preferim quedar-se a Alcoi i gaudir de tot el que ens envolta. Els avis diuen que ja que ens quedem a Alcoi, ens contaran moltes històries del seu passat…

– Ja s’ha acabat? On estan eixes històries? Per què no les vas escriure?- Estava clar que era filla meua perquè xerrava pels colzes i volia saber-ho tot.
– No s’ha acabat carinyet! Les històries les tinc totes al cap i no les vaig escriure perquè les vaig viure.
– Com? – Em va preguntar tota impacient – Jo també vull viure-les!

El meu marit, que no tenia més ganes de romanços, se’n va tornar a Cocentaina i la xiqueta i jo ens vam quedar a Alcoi a passar la vesprada i viure totes eixes aventures. Vam agafar la Vespa de mon pare i la nostra primera parada va ser la Plaça de Dins.

– El teu besavi em va contar que ací es feia un mercat d’antiguitats tots els diumenges i per ell he heretat la meua passió per la numismàtica. Ara agafa’m la mà i tanca els ulls.

– Mama!! Estàs veient el mateix que jo?
– Què hi veus? – li vaig preguntant somrient.
– Gent amb roba antiga comprant rellotges de butxaca, postals i monedes!
Vaig somriure de nou i la vaig portar fins a l’eixida de la Plaça que porta al carrer Mossèn Torregrosa.
– Açò era l’escola del besavi i l’home que està eixint per la porta és Don Floreal, el seu mestre.

– Ara puc sentir rialles de xiquets! – em va dir tota emocionada.
Acte seguit la vaig portar als terrenys que hi ha enfront del camp del ‘Collao’, on va estar la colònia militar.
– Ací va néixer i créixer la besàvia. Els seus pares eren els masovers del mas ‘El Datilero’, que pertanyia a unes marqueses de València, fins que un dia va arribar una carta dels americans expropiant-los per construir una colònia militar.
– Però… Jo estic sentint una guitarra. Sona una mica desafinada la veritat, però pareix que està fent un gran comboi.
– Està tocant-la l’avi de la besàvia i jo tinc la creença que ell és el precursor de la guitarra en la nostra família i la raó perquè la teua avia, tu i jo la toquem.

Van haver de passar uns dies fins que la meua filla em parlés del que havíem viscut juntes aquella vesprada. Em va preguntar perquè havia pogut veure i sentir coses del segle passat i deia que era cosa de bruixes. Jo vaig riure i li vaig dir que no es tractava de màgia negra ni cap cosa per l’estil. Li vaig dir:

– Els que has vist i sentit està dins teua, són les històries i els orígens de la teua família, i al igual que els meus avis m’ho van transmetre a mi, jo t’ho he transmès a tu. Vull que sàpigues que no som alcoianes de soca-rel. És veritat que els nostres avantpassats més recents són d’Alcoi, però si tires la vista una mica enrere, tenim arrels a la partida de Polop Baix, prop de Barxell i a València capital, som d’ací i d’allà. Fins i tot, tu, carinyet, tens arrels de Cocentaina!

La meua filla, tan xerradora com és no em va dir res més, tan sols em va somriure i em va demanar un quadern. Des d’aquell dia, porta de cap als avis, als d’Alcoi i als de Cocentaina, demanant-los que li conten històries per a després escriure-les i contar-les en un futur. És una xiqueta encara no molt gran i no sé com serà d’ací uns anys, però li té devoció a la seua família i a les seues arrels i no discrimina a ningú pel seu origen, ja siga d’ací o d’allà. Per tant, com a mare seua que sóc, no puc estar més orgullosa.