Arriba la fi de curs, i com cada any, exàmens i proves d’accés apart, tenen data marcada al calendari els concerts i audicions de fi de curs dels conservatoris i escoles de música que ens envolten. Tots hem assistit a aquest tipus d’esdeveniments, siga per coneguts, familiars, amics, fills d’aquests o alumnes, que els toca xafar l’escenari per tancar el curs com Deu mana. No seré jo l’excepció, i aquesta vegada, a les darreres setmanes, també he estat partícip de romandre entre el públic en aquestes fites dels més menuts, i no tan menuts també.
Es dona el fet curiós que moltes vegades es palpen menys nervis a sobre de l’escenari amb els més menuts que amb els ja més crescudets, que gaudeixen de major domini de l’instrument, siga quin siga aquest. Un fet molt a tenir en compte a l’hora de reflexionar les diferents actituds que cal inculcar als joves estudiants a l’hora de emprendre l’aventura d’una actuació en públic. Cal normalitzar la posada en escena dels joves intèrprets, ja que aquests seran, o al menys, una part d’ells, els musics de demà, qui s’hauran d’enfrontar a eixir a escena més habitualment del que imaginen. Molts d’ells aborden la fita com una situació excepcional i inclús atemoridora, que pretenen treure’s de damunt el més aviat possible, i aquesta manera d’abordar un concert públic és un error. Cal naturalitzar la situació i cal fer-la molt més present i quotidiana per tot aquell que pretén tenir un instrument a les mans.
Ara be, el que majorment he pogut observar es la falta de preparació en molts dels casos sobre la posada en escena. Tristament, errors menuts, però que desllueixen l’actuació, i que molts d’ells ni tan sols tenen que veure amb les notes a interpretar. He pogut observar molt recentment que alguns dels alumnes surten sense concepció de públic a la sala; sembla que alguns venen ja tocant la primera nota d’entre les bambolines; nervis, inseguretat… no ho sé, però cal cuidar i reparar aquest fet. Cal arribar a escena, saludar correctament, prendre uns segons i donar començament a l’obra amb tota la presència que aquesta mereix, siga una simfonia sencera, o el més curts dels exercicis amb sols dues notes de primer curs. Molts també tenen la mirada posada en el darrer compàs com si feren tard a l’aeroport, on pràcticament l’ultima nota es fusiona amb un pas accelerat de nou cap al backstage. Cal instruir correctament des de l’aula, els protocols a seguir en el cas d’una posada pública en escena. No cal escapar de l’escenari, inclús si hi ha hagut errors palpables i considerables. L’obra, el músic, i també el públic, volen tots tenir un espai per regalar un aplaudiment a qui allí es troba. Son petits detalls, que pot ser no afecten a la música interpretada si filem prim amb la partitura, però que deixen el alguns dels casos, un sabor de boca lleugerament pobre amb aquella actuació, com si d’una menuda ximpleria o caprici es tractés. No cal portar a la Berliner Philharmoniker per que l’escena quede vestida de la millor manera possible, sols educar també, a part d’amb les notes de la partitura, amb un ordre i tranquil·litat a dintre de l’escena, per convertir qualsevol audició de fi de curs, en com diríem per ací… en “tot un senyor concert”.