Avui només eixir de casa, plovisquejava, un home del barri que a penes conec de vista, em pregunta, no tens por de mullar-te? Ell anava amb un bon paraigües i li he dit ‘No, la caçadora que porte és aïllant’. Aislant? diu i em pregunta:  i el cap?   Té caputxa, li dic, i vostè, té por de mullar-se?  I amb el paraigües immens que duia a la mà, en compte de somriure em respon, com ofès, ‘vostè  perdone, eh?’  I  Jo li dic mig rient-me ‘no, no, no, no passa res home’.

No ens hem entès. No ha sigut una manera agradable de parlar, de saludar-se, de conèixer-se. Ha sigut un poc com el major que bonega al jove, perquè no entén alguna cosa i està convençut que el que ell creu és la veritat.  Potser  eixe home actua així, perquè mai s’ha mullat, perquè sempre s’ha deixat dur, sempre ha fet el que tocava, si plou sempre amb  paraigües. Hem de mullar-nos amb les coses. Si no ens convertim en essers inflexibles, rebotats, enfadats amb tot, sense saber per què.

NO ACEPTES LO HABITUAL COMO COSA NATURAL,PORQUÉ  EN TIEMPO DE DESORDEN,DE CONFUSIÓN ORGANIZADA, DE HUMANIDAD DESHUMANIZADA, NADA DEBE PARECER IMPOSIBLE DE CANVIAR. Bertolt Brecht

He anat a la parada del bus, la de la farmàcia, per agafar el  tr3s . Estan allà ha passat Javier el meu amic pintor. S’ha jubilat. No duia paraigües. Ens em saludat i m’ha preguntat pel resultat  d’un càsting que vaig fer.  Li he dit que el paper li l’han donat a un company que treballa al ‘Ministerio del tiempo’. Ha fet una cara rara i  li he dit que és una sèrie que fan en la ‘primera’. Que no, que no és meteoròleg és actor.  Javi no la coneixia  és un home poc vetllador, un gran tipus.

L’autobús no baixava i me n’he anat cap a la següent parada que està coberta i així,  potser a cobert,  no hauria de mullar-me  amb un altre veí  desorientat  amb  paraigües.  He arribat i  en un tr3s i no res  ja estava dalt del tr3s que em duia cap a Joan XX3s!!

M’agrada l’autobús. Quan puge, si hi ha lloc, em situe al fons, els seients estan més elevats i tens una visió de l’exterior més ampla  i amb molta més perspectiva que si anares caminant. A més, puja molta gent i molt diferent. Quan m’assec, normalment m’aïlle observant per la finestra, mentre rotlle el bitllet, o també observant  la gent que viatja amb mi o que va pujant i baixant. Eixa posició et preserva de l’exterior i també de l’interior,  et dóna una distància. Estàs al fons i amb discreció pots observar, escoltar (no el que diuen exactament) més bé, sentir els sons, volums i paraules soltes en general, i entre el que veus i el que sents te’n vas, adeuuuuuu!

Passant el pont, mentre continue rotllant el bitllet, per la finestra veig en un semàfor  esperant el verd un home que era mestre meu a l’escola de Sant Roc. És don Paco, sempre es feia un entrepà  de tonyina, tenia clotets a la cara i una dona morena molt guapa. S’ha fet major. I jo  també. I on ara hi ha un solar veig  un pati i jugue a futbol  i veig  als xiquets i em  porten a missa a ‘confirmarte, a hacerte soldado del Señor,’ amb el babi ratllat, nerviós, perquè també anaven les xiques. I veig  m’auelo  que a mig dia s’assomava i al vorem jo el besava i em donava una pesseta. I a Fullana dalt d’un arbre i a Gabri amb les xiruques i a Eche amb el babi ratllat trencat, a Tino que era molt bon porter…  més avant on vivia Gerardo, mira, el veig arribant a casa amb la meleneta i la ‘minimarcelino’…

Ah torne!!  Hi ha una parada, l’autobús s’inclina, puja una mare jove amb un carro, baixen dues senyores grans molt poc a poc, els costa moure’s, la jove amb el seu bebè que plora, tot l’autobús mira cap al xiquet, tots voldríem consolar-lo, tocar-lo, cantar-li perquè es calmara… l’espai és com solidari amb eixa queixa. Es comparteixen mirades amb les que ens diem ‘pobret angelet’. També ha pujat una… mare meua! És Alicia, sí, sí és ella.  Una volta vam anar a ballar a sa casa, en la zona nord. Fa quaranta anys que no la veia, em pose roig, em coneixerà? La salude? O millor si em mira? No diré res, faré com si no la veiera, no sé.  Era preciosa, molt bonica, ha passat el temps…  S’ha posat d’esquenes a mi, be millor. Puc mirar-la tranquil, no em vorà, estic mirant-la, però es gira i m’agafa ‘in fraganti’ i quasi automàticament em saluda amb la mà.  Jo li he dit, m’ha eixit molt fort  ‘hola Alicia’ i mig autobús s’ha girat. Ens hem fet un somriure de complicitat, se n’ha recordat de mi, què fort, què be! Ella ha baixat abans que jo, en la parada on estava la fàbrica de farina i ens hem acomiadat amb un altre gest.

Encara estem ací, adéu Alicia! Per mi sempre seràs aquella xiqueta espectacular que aleshores estava esclatant com una flor, tindries 16 o 17 anys, aquella dona amb la que tots volíem ballar aquella nit!!

NADA DE SENTIMENTALISMOS QUE PROVOQUE N LÁGRIMAS EN EL ESCENARIO. Bertolt Brecht

Per això que deia abans de la distancia  que et dona el bus per observar i per actuar, em va vindre al cap el distanciament que treballava Bertolt Brecht.

Feia un teatre que obligava l’espectador a pensar, res no es donava per sabut. El seu teatre apostava per provocar la consciència crítica d’espectadors i actors, examinant el text des de lluny i prenent distancia del propi  jo.

Distanciament: arma contra el romanticisme i el sentimentalisme!!

Quan he arribat a la zona nord, he baixat en la parada de ‘Las Cañas’ i me n’he anat directe a una xurreria de la que em va parlar ahir el meu sogre . Els diumenges li agraden per desdejunar, és un dels pocs extres que pot fer, és un  àngel de persona, però mentre m’explicava tot el procés dels llocs on n’havia comprat fins que va descobrir aquella xurreria… vaig fer un Bertolt Brecht!.

Be continuem… Podria sonar ‘enamorat d’una xurrera’ del grup alcoià CARAJILLO… per la mescla del temps, d’Alicia, els xurros i l’oloreta del cafè…

Bon dia!/ Hola bon dia!/ Que vol?/ Pot ser… Un cafè amb llet i quatre porres!!

Estaven bons. Hi havia un ambient com d’abans, quan hi havia més treball i més alegria.  Estan a un preu molt raonable, com em  va dir el meu sogre!  Ací  una  dotzena li costa quasi un euro menys  que al lloc on anava abans.  M’han ressonat de nou al cap estes paraules… QUAN HI HAVIA MES ALEGRIA…

EL QUE NO CONOCE LA VERDAD  ES SIMPLEMENTE UN IGNORANTE. PERO EL QUE LA CONOCE Y LA LLAMA MENTIRA, ESE ES UN CRIMINAL! Bertolt Brecht

Li he dit a la xica que m’havien parlat dels seus xurros i que venia des de Santa Rosa per provar-los.

I que tal, t’han agradat?/Molt bons gracies, tornaré!/

Ara em ve al cap eixa cançó italiana ‘Tornerai- Tornero’ la cantaven uns que es deien Homo –Sapiens. DA CHAVO EL NOMET!!

Als ‘busos’ els xofers a voltes duen la radio amb prou volum per poder sentir-la ells, així que tens pel·lícules amb banda sonora i tot. L’ajuntament m’hauria de regalar un bono bus  de 10 viatges per tan bé com estic parlant del servici autobusil !!

Estic distanciant-me d’allò que volia explicar… a vore… ja… si… va… Brecht feia teatre èpic, on es presenten idees i es convida al públic a fer judicis al voltant d’elles. Els personatges no deuen imitar a persones reals. El públic hauria de  ser sempre conscient de que esta veient una obra de teatre i deuria d’estar  a una distancia emocional de l’acció. És quasi el mateix que em  passa quan puje en l’autobús!!

Estic caminant prop de la residencia. Ara em ve al cap  ‘Magic Bus’ dels  Who. I amb el record de la cançó esperaré al tr3s per tornar a casa. Pujarem fins a Batoi pel ‘Collao’, on un dels dos  primers autobusos que va tindre Alcoy, fent eixe servici, li va xafar el cap a un xic que pujava amb bicicleta. Va ser molt tràgic i nomenat, almenys allà amunt, lluny, allà dalt, en les muntanyes, en Batoi. Després  passarem pel carrer Carrascal on vivíem els meus pares, el meu germà i jo. En la parada del  bar ‘El pont de les set llunes’ un grup de gent fuma fóra i pels gestos estic quasi segur que parlen de l’accident que va tindre ahir  Fernando Alonso. Després del túnel, voré més gent, pensaré, recordaré, això sí, amb distància. Baixaré en la parada de la farmàcia i si plou espere no trobar-me al del paraigües. Si me’l trobe, el saludaré amablement i si no ens aclarim, perquè el veig  pegant-li voltes, o jo em tanque en banda,  faré un BERTOLT BRECHT!!

EL TEATRO PUEDE CONTRIBUIR A CAMBIAR EL MUNDO. Bertolt Brecht