Destacados
Creación
Paga la pena…?
Era un vespre llarg i fosc de tornada a casa. Un dinar atrafegat i ràpid per emprendre novament un camí pedregós cap a una nova lliçó. El Joan carregava l’instrument a l’esquena i els llibres de solfeig a sota el braç, per novament rebre el consell de mestres. Aquest cop al conservatori. Les lliçons dels […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida
El marido, en cuestión con el caixco y la caixporra hechas a tiribaldiri
(Bon pilot, bon farinot) “Ay!!! A mi marido le han hecho el caixco y la caixporra a tiribaldiri. No sé cómo saldrá en lascuadreeee. Al pobre, el caixco le descansa sobre las orejas, y parece una paúla, de las denantes, como de perfil, con las alas al vuelo, y la caixporra pesa más que lautobús […]
Creación
Passaport de partitures
La residencia a un altre estat del globus, sovint crea situacions estranyes i de discriminació
Amb els fanals del matí tot engegant-se, em disposava com cada dia a creuar el carrer de banda a banda. Cap mirada furtiva ni cap atac gelós d’intriga, si més no, menuts somriures que se’m creuaven al veurem passar.Tot qüestions dels vianants i preguntes al vent sobre quin artefacte devia jo transportar. Al l’estoig de […]
Creación
Carn equina (2)
Tipografia La Moderna vos ofereix la segona part d'aquest relat inèdit de l'escriptor Jordi Botella que forma part de la col•lecció titulada 'Abranor'
Jordi Botella, 24/12/2015

Anys arrere, quan el barri encara era viu i l’Oficina de Rehabilitació no existia, Manel Peris acudia amb els seus amics a les bodegues de got i navaixa que pul·lulaven onsevol. Era habitual trobar colles de gitanos amb una guitarra i compartir amb ells beguda i taula.Tot el costellar de carrers que abocaven a Ambaixador Irles s’omplia de jóvens batxillers que regolaven de porta en porta.

«Ja fa cosa de vint anys” va pensar l’escrivent en arribar a la tàpia que vorejava l’ample solar que ocupava quasibé tota una mançana. Des que havia guanyat la plaça d’administratiu a l’Oficina de Rehabilitació procurava defugir aquella cantonada sobre la què antigament s’alçava una casa estreta i alta en la planta baixa de la qual tenia el seu domicili el bar «De aquí no paso».

Era costum de molts estudiants d’acostar-se a la part baixa de la ciutat en arribar divendres per la vesprada. Amb un tiberi a base de vi de Montilla i cacaus de corfa tenien assegurada la diversió. Entre el grup dels habituals hi havia una companya de classe, Amàlia Bosch, per qui ell sentia fascinació. Tots els dies en arribar el vespre ella telefonava Manel Peris per consultar-li la traducció de llatí que al sendemà, a primera hora, havien de presentar en classe. L’escrivent no era un deixeble avantatjat en cap assignatura, tanmateix des que Amàlia sol·licitava el seu ajut, s’hi concentrava en cos i ànima al domini del llatí. Arribà a tal punt la seua dedicació que la professora li suggerí de matricular-se en Filologia Clàssica.

Mai no arribà Manel Peris a ficar els peus en cap Facultat, ni tan sols pogué acabar aquell curs. Un dels divendres que baixaren al «De aquí no paso», a l’hora que tota la colla se’n tornava a casa, ell i Amàlia eixiren els últims. Manel Peris havia preparat la situació per manifestar-li els seues sentiments. La resta dels companys ja havia marxat i tots dos restaven a la barra pagant el vi de Montilla que havien consumit.

Una estona abans, en aixecar-se de la taula, un legionari l’havia agafada del braç xiuxiuejant-li a cau d’orella. Quan Manel Peris comprovà que per segona vegada aquest se li arrambava s’interposà entre ell i ella. D’una empenta el militar el llançà sobre una taula. Ell restà immòbil tot veient com aquell tipus subjectava Amàlia pels malucs com si anara a ballar un pas-doble. Ella bracejava per alliberar-se mentre la clientela somreia. Al capdavall Amàlia Bosch se n’eixí corrents. Mai més el telefonà demanant-li la traducció de llatí.

En la tàpia del solar de l’antic «De aquí no paso» algú havia pintat un home i una dona en posició de coit anal. «Com els gossos», pensava sempre Manel Peris en arribar a la cruïlla entre Verge d’Agost i Ambaixador Irles. El traç del dibuix s’havia deslluït i lentament les clapes d’humitat havien envaït els dos cossos fins el punt que una gran taca fosca els engolia.

Últimament el carnisser Feijóo no parava mai pel seu establiment. Al principi penjava un paper de la porta – sempre el mateix, esportellat pels extrems. «Ara torne. Estic a la bodega». Tancava la porta amb clau i si algun client escadusser s’hi acostava no havia de desplaçar-se més de quinze passes per trobar-se’l. Les darreres setmanes ja ni rollava la clau.

«Qualsevol dia entra un gat o, pitjor, una rata», pensava Manel Peris en guaitar de reüll l’establiment amb els quatre talls de carn gotejant en el vell marbre i els ganivets esmolats dormint sobre un tros de fusta. «I encara té el valor d’escarnir-me aquest Feijóo; deuria denunciar-lo a la Inspecció de Sanitat i que precintaren definitivament aquest mostrari de carn podrida».

– Vaja-se’n a pastar fang.

Aquesta fou l’última conversa que mantingué amb el carnisser després de lliurar-li l’ordre d’expropiació i posterior enderrocament de l’immoble.

– Vindrà la Policia- féu Manel Peris.

– ¿Vosté sap qui fou Di Stéfano, escrivent?

En eixir al carrer se n’adonà que havia caigut mitja tàpia del solar on abans s’aixecava el «De aquí no paso». Dels dibuixos de la parella practicant la sodomia havia desaparegut la dona. Pel buit que hi restava s’hi fixà com enmig del solar un gat furgava en una bossa de brossa. En aquells moments Manel Peris no sabia si atribuir la recança que l’envaïa a aquella imatge de desolació o al record d’Amàlia Bosch.

L’últim dia del mes coincidia amb el final del trimestre i l’interventor de l’Ajuntament li feú arribar els diners per als veïns que havien estat expropiats. Aquesta vegada la quantitat excedia les anteriors. El motiu no era altre sinó que amb aquest pagament l’Ajuntament liquidava els deutes amb la gran majoria de perjudicats pel Pla de Rehabilitació Integral.

Feia un dia lleganyós i en abandonar Sant Tomàs per endinsar-se en Verge d’Agost l’estretor del carrer el conhortà. El pilot de diners que guardava en un maletinet d’escai negre sense nanses li cremava les aixelles. A l’alçada de «CARN EQUINA» guaità com, a pesar de tindre la porta ajustada l’establiment, romania desert. “Aquest Feijóo hauria de penjar a «Los Chorizos» la poca carn de burra que ven”.

Abans d’arribar al xamfrà del solar del «De aquí no paso» li barrà el pas un xicot malcarat amb una navaixa a la mà. El primer que se li acudí a Manel Peris fou cridar. Tanmateix només se li acudí pensar en el dibuix de l’home que sobrevivia a la tàpia després que la seua companya s’haguera fet fonedissa. Sense la dona la posició eròtica havia esdevingut un gest buit. «Sembla que estiga pixant», pensà Manel Peris mentre el jove feia per endur-se el maletí d’escai negre que ell subjectava prement el braç dret. Reculà, i els pocs metres que li restaven per a l’establiment del Feijóo els féu amb l’acer gratant-li la gargamella. Amb el cul empentà la porta de “CARN EQUINA”. El jove no li donà temps a que ell passara el pestell i s’embotí en el petit recinte també.

Sobre el taulell el diari esportiu estava obert per les pàgines centrals. «Raça i orgull. Capítol 25 de la Història del Real Madrid». «La mare que el va parir». A la dreta de la reproducció d’una foto antiga amb Puskas i Di Steffano lluïen els dos ganivets de Feijoo. L’escrivent agafà el més gran i el brandà fitant el lladre. Tots dos es miraren durant una estona. Al capdavall el jove, desafiant Manel Peris a l’altra banda del taulell, d’una estrebada despenjà els talls de carn, llançant-los contra les llunes que donaven al carrer, trencant-les. Després marxà.

Uns dies després, en acabar-se el permís que havia sol.licitat, Manel Peris s’adreçà a la botiga de Feijoo. Amb els nervis no se li havia acudit donar-li cap explicació de la destrossa que havia sofert la carnisseria. Se li havia concedit per part de l’Interventor una indemnització que cobria els desperfectes. Tanmateix, a l’alçada de «CARN EQUINA» topà amb la Brigada d’Obres Municipal. Es desplaçà fins la «Los Chorizos» i en els graons tan sols jeia la gossa prenyada aprofitant un raig de sol que s’escolava per un badall de l’estret carrer. Tornà sobre les seues passes i en aplegar a la tàpia de l’antic «De aquí no paso» es preguntà què hauria estat d’Amàlia Bosch després de tants anys.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario