slogan tipografia la moderna
Creación
Carn equina
Tipografia La Moderna vos ofereix la primera part d'una sèrie de relats inèdits de l'escriptor Jordi Botella que formen part de la col·lecció titulada 'Abranor', de la que podreu gaudir quinzenalment.
Jordi Botella - 14/12/2015
Carn equina

A mig trajecte de l’Oficina de Rehabilitació on treballava Manel Peris i l’Ajuntament, en el cor d’un barri quasibé desert, penjava el cartell de la botiga «CARN EQUINA». Segut a la porta, tot esperant la minsa clientela que adquiria bistecs de cavall -«burra vella», pensava el funcionari entrellucant les llenques de carn vermella que penjaven sobre el taulell- el carnisser llegia un diari esportiu tothora.

«El dia que els de Sanitat facen una inspecció li precinten a botiga. I això si abans no declarem l’edifici ruïnós i hem de desallotjar-lo a la força». En l’Oficina de Rehabilitació Manel Peris treballava a la secció Administrativa. Recaptava les taxes, omplia cèdules d’habitabilitat i també, per a la seua desgràcia, lliurava comunicats d’expropiació -a canvi d’una «simbòlica» « quantitat econòmica- als propietaris dels vells immobles que l’Ajuntament estava enderrocant dins del seu Pla de Rehabilitació integral del casc vell de la ciutat.

La tenda «CARN EQUINA» estava inclosa en aquest Pla. Uns mesos arrere Manel Peris ja havia fet arribar al carnisser la carta per la què li comunicaven les condicions de l’expropiació: cessió provisional d’un local municipal en un barri modern fins que la zona fóra rehabilitada i engegara de bell nou la tenda.

– Fique’s la carta per on li càpiga. Haurà de vindre la Policia per moure’m d’ací,- va dir el carnisser i passà fulla al diari. Uns titulars recorrien les dues pàgines frontals: «Real Madrid, ara o mai». Manel Peris s’embadalí amb el to entusiasta amb què s’iniciava el reportatge: «El Madrid d’enguany toca el cel amb les seues estrelles del baló…»

El carrer Sant Agustí era una veta llarga que anava del carrer Sant Tomàs a la Plaça Les Xiques. Qui s’acostava a l’Oficina de Rehabilitació havia d’abandonar el trànsit que pujava a l’Ajuntament, amb tot de botigues i oficines, per endinsar-se en un carrer humit amb tan sols una via transversal, la d’Ambaixador Irles, i desembocar en una plaça sense eixida. «CARN EQUINA» s’hi trobava uns metres enllà, abans de la cruïlla de Sant Agustí amb Ambaixador Irles.

– Mira per on vas, escrivent.

La veu secallosa del carnisser li arribà des dels esglaons de la Bodega on aterraven els bevedors del barri. Enxancamallat, el mandil s’estenia de genoll a genoll tan brut com una taula desparada després d’un berenar infantil. En el replanell de la Bodega «Los Chorizos» -aquest era el nom que encapçalava la llinda de la porta-, dos individus van riure el seu comentari.

Un dia al mes Manel Peris s’acostava a la Dipositaria de l’Ajuntament per arreplegar els pagaments que l’Oficina de Rehabilitació havia d’efectuar als proveïdors i, sobretot, als propietaris dels immobles que eren expropiats. Com que la llista era llarga, l’interventor d’uns mesos ençà, a fi d’estalviar-se els tràmits de les excessives signatures que requeririen els talons i les conseqüents cartes de pagament, li abonava en metàl·lic una quantitat que després Manel Peris hauria de justificar amb els rebuts dels beneficiaris. No solien ser sumes excessives. Encara li venia un calfred a l’esquena quan recordava la volta que dugué quatre mil euros en bitllets bruts amagats sota la camisa. Més que por d’un robatori sentia fàstic pel contacte dels feixos greixosos amb la seua pell.

– Senyor Feijóo -Manel Peris li féu arribar al carnisser la carta de l’Ajuntament. En allargar el braç per damunt del taulell, la mànega de l’abric tocà el marbre. El degoteig d’una peça de carn que penjava del sostre havia produït un bassal sanguinolent on vingué a caure l’extrem de la mànega de color camell.

L’escrivent se n’adonà de l’accident quan arribant a l’Oficina el seu company de taula li preguntà tot alarmat si s’havia fet un tall. Mitja mànega de l’abric, comprat tot just feia una setmana, a començaments de temporada, tenia un rodal roig fosc de quasi un pam de diàmetre.

La carta venia a ser l’avís oficial de que en el plaç d’un mes l’Ajuntament precintaria l’establiment. Una volta desallotjat tot l’edifici les màquines procedirien a l’enderrocament. Llavors, quan totes les illes d’aquella zona esdevingueren un únic solar, entrarien en la fase de Rehabilitació Integral. Hi havia darrere de tot un ambiciós pla urbanístic sobre el què l’Oficina de Manel Peris duia treballant un grapat d’anys. Fins ara tots els esforços havien anat adreçats a la compra de les vivendes i ubicació provisional dels antics propietaris en altres zones de la ciutat. L’objectiu final s’aconseguiria quan aquestes famílies tornaren al barri per instal·lar-se a les noves vivendes.

– Vosté imagine’s aquest carrer i el de baix, i tot el barri, traçat pels millors arquitectes del món.

Manel Peris sempre havia utilitzar el mateix argument per convéncer els veïns de vendre les seues vivendes a l’Ajuntament.

– Una merda.

El carnisser ficà les mans a les butxaques del davantal.

– Va a morir-se de gana. A penes resten famílies al barri i la poca clientela que regola per ací -moros, negres i gitanos- és més aïna vegetariana.

L’esforç per guanyar-se les simpaties del carnisser amb un acudit groller se li girà a la contra. El mateix Manel Peris no insistí més davant la passivitat de Feijóo. Aquest en cap moment deixà de llegir el diari esportiu que tenia obert sobre el taulell.

– Amb quin equip de futbol simpatitza vosté?

– La veritat és que no sóc aficionat.

– Sap quina és la diferència entre el Real Madrid i el Barcelona?

– No.

– L’orgull de tindre el cap ben alt davant tot el món.

En eixir al carrer Sant Agustí a Manel Peris li xiulaven les orelles. En la cruïlla amb Ambaixador Irles el grup de parroquians de la Bodega «Los Chorizos» s’engatinyava amb una gossa prenyada que acaçava una pilota de tennis. Una i altra volta l’animal, de pota curta i panxa unflada, arreplegava l’objecte que li llançava un tipus amb crosses que havia venut loteria fins l’any anterior. Com que el carrer tenia una certa pendent la gossa en cada viatge treia una llengua més llarga.

– Escrivent- l’aücaren els de la Bodega, -amb tant d’espavilat que hi ha per aquest barri als de l’Oficina vos convindria la protecció d’un bon gos.

La gossa s’havia tombat al peu del primer esglaó de panxa enlaire i es llepava els mugrons pausadament. La pilota groga s’havia aturat entre les reixes de l’albelló

Continuarà…

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario