Si me’n passe, encara que només siga una mica, segur hauré de rebre bufetades, fins i tot, dins el sarnatxo de la compra. Ningú no vol que li retreguen el canvi d’aparença, artificial, que s’autoimposa per no sé sap ben bé quina raó estranya. Voldran rejovenir en un instant? Voldran enganyar les amistats? Necessiten esborrar el flagel de la pròpia història? Els hi supura la tristesa per la ferida de les arrugues? No suporten l’eloqüència de l’espill, cada dia, de matí, en llevar-se del llit? Es menystenen, o ja no s’estimen? Ells i elles per igual? 

M’agradaria fer-ne l’elogi del penjoll. Sí, del penjoll!!! Què passa? No són formoses les arrugues? Els solcs de la nostra existència no mostren la vida viscuda? La identitat resta present no només a la punta dels dits (la petja dactilar), també es manifesta intensa a través de la nostra carn flàccida, o potser ho fa mitjançant els nostres ulls paputs, inclús exhibint la lluentor d’una alopècia brillant. Maneres variades, totes elles, que evidencien no tan la decadència dels individus com el fruit del regal que el temps, a poc a poc, ens fa: la benvolguda biografia.

De vegades veiem llavis molsuts (semblen esfínters anals) que destrossen una cara bonica. També contemplem pòmuls prominents que defugen la cara quan s’enrosquen l’un amb l’altre. Hi ha nassos que, de tant entortolligats cap amunt, apunten maneres a l’hora de transformar-se en ganxos de carnisseria. I natges, i galtes tibants, i cuixes, i potes de gall, i ventres plans, i… Ni la mare que els va parir els reconeixeria si, les pobres, tornaren del més enllà!

I em diran…i a tu que t’importa, fotre dels collons? Tu t’has mirat bé? Què fas amb aqueix mostatxo de morsa àrtica? I els done la raó, doncs a mi no m’han d’importar, ni poc ni molt, les coses dels altres. Només em sap greu que, si passen pel meu costat, no arribe a saber qui són, i no els puga saludar. I a mi m’agrada molt saludar la gent. Car quan els veig, de prop o de lluny, em reconec amb ells, ja que m’estime aquest sentiment de pertinença generacional d’allò més. I si ens fem vells doncs d’això també es tracta. No? Pitjor seria no arribar a ser-ho mai. 

Visquen els penjolls!!! Si no ens animem amb un grau important de correspondència mutua, qui ho farà per nosaltres?