Ho veig molt difícil… i vosaltres? De vegades m’han dit: no construesques castells en l’aire… i la veritat siga dita, no m’atreviria mai de la vida. I si cau el castell? Doncs, si no té fonaments el més segur és que s’ensorre i s’arme la de déu. A més, com pujar els materials a l’aire? Amb quina grua potentíssima podríem fer-ho? També veuríem els paletes, els pobres, agafats dels núvols per no caure, i quan plogués, hala!, tots cap avall, de bòlit i fent giravolts pel cosmos, i ben mesclats amb rajoles i algeps. Total, un bon merder. No. No vull ni intentar-ho. Amb el castell de festes crec tenir-ne prou…

Però crec que quan em diuen de no construir-los volen dir una altra cosa, no precisament del tenor literal. Crec. Potser volen advertir-me de no fer-me massa il·lusions, ni de somiar despert, ni d’esperar que em toque la loteria, ni res que signifique acariciar un cop de fortuna, no. Volen, quan així em parlen, que reste dempeus al terra, car els territoris cèlics són per als més afortunats que poden transformar els seus somnis amb una clara i física realitat. 

Però seria meravellós poder construir-ne de castells en l’aire, encara que fossen de Lego i amb bona cosa de colorets, perquè així, des d’una nova evidència inadvertida, podríem atrapar, al vol, els coloms de la il·lusió. Les coses orgàniques, però, s’hi resisteixen, i només deixen la llavor d’un compromís inefable.