Destacados
Creación
Memòria
Em preparava per a tastar l’escenari. Tastar-lo de nou , encara que cadascuna de les seves taules em recordessin a la perfecció. Però aquesta vegada era diferent. L’instrument a la mà i els pocs i necessaris nervis que aquella tarda necessitava. Estava a casa, amb una orquestra al darrere i el meu poble al davant. No ho creia possible fa uns anys, ni per mi mateix, ni per l’atmosfera que hui m’envoltava, la qual a considerava impossible; però avui m’hi trobo en aquesta gran final, del concurs de casa, al teatre de sempre, amb la meva gent asseguda al davant
Pot ser una de les pianistes de casa que la història, o la memòria actual, no te tan present com pot ser es mereixeria, és Trinidad Sanchis Picó. Directora de l’himne de festes en la passada trilogia, però sobretot més, molt més.Citant una breu biografia, ha brindat la seva presència en una de les més […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Estoy segura, pegarás un trueno
– Estoy segura, pegarás un trueno. Traducció: (Estic segura, pegaràs un tro) No, no es  tracta de que Margalida Genu Flecta faça uns tirets el dia de l’alardo a la plaça, o una escaramussa darrere del castell a manera de preludi canonaire guerriller, no. Ací, «pegar un trueno», dit a la manera morro-prim, té a […]
Creación
Leningrad, la simfonia que s’estrenà a si mateixa
Una vesprada del 1942, uns quants músics famolencs escalfaven com podien les seves articulacions i cossos esquelètics. Alguns instruments semblaven rovellats o desmembrats, però no semblava importar. Llavors, el mestre arribà. Les portes es tancaren. Uns pocs micròfons prengueren lloc per enregistrar el poc soroll que allí es pogués fer, i tot començà.
Un dels miracles més grans que la història de la música ens ha pogut regalar, es sense dubte la setena simfonia del mestre rus Dimitri Xostakovitx.
Creación
Coraeta 6
Els Bous del Puig, amb el manso al davant, declaren Clàssico, "persona non grata", i manifesten que van a per ell. Koanfran el Roza i Len, gerent de l'empresa titellaire, s'espanta d'allò més.
Josep Sou, 7/09/2016

Benvolguts, benvolgudes…ja hi som aquí!!! Novament «amarrats al dur banc…» (Góngora dixit), de la llepolia trabucaire de la Coraeta. Trons i llampecs, espurnes digitals i solatge de bona gruixa, colps de cafè i bon beuratge del fi. De tot hi ha, de tot tenim hui per a tots vostès, a l’endins d’aquest més que insensat…

SUMARI

1.- Benidorm Beach. Han vist a la Platja de Llevant, i més concretament a la zona coneguda com La Cala, un centurió del Tirisiti, junt a la Bonica, també del mateix Tirisiti. L’actitud era de complicitat, i tots dos s’untaven de cremes a grapats, fent-se, «por lo bajini», cucamones i picardies. La gent sospita que pot haver-hi tema, però del bo. L’estiu escalfa les hormones i els famosos no poden resistir l’envit de la pròpia naturalesa humana, perdent el control, sense miraments, davant de tots…que després va i ho lleponen. Koanfran el Roza i Len, gerent de la companyia titellaire, està ben estabornit, i no sap si aquest «mantecao» pot tenir conseqüències negatives de cara al futur. El «paper couché» està a vint-i-quatre hores, i les màquines rebenten pels descosits. En París no tenen vida, i en la industriosa vila, les famílies, per torns, fan cua tota la nit davant dels quioscs de les revistes, per a que no els en falte la gran bomba xafardera de l’estiu. Ja veurem què passa… Prometem no deixar-ho de la mà.

2.- Poca broma i… Atenció!!! Manolín García el «mijamenqueda» es tira de «palillo» dins la piscina de plàstic de la germaneta, i s’ascla per dos o huit parts una cama, i s’arranca un pam i mig de crepó. L’agüela, Hilària de la Creu, renya el xiquet i li diu: «animal, què eres un animal!!!» i li espolsa un parell de carxots al clatell per no obedir, tot mentre arriba l’ambulància… El Xaval mira l’agüela i no s’ho pot creure, i rebenta a riure com si res passés. A l’estiu, les animalades poden afectar, molt greument, la salut de les persones. S’ha d’anar amb molta cura, per si de cas. Atenció!!!

3.- Mariola Assumpció Carrasco-Blanes i Benimeli, la soprano d’ací, s’estaca un salvatge «sostenutto», seguit d’un «tremolo» iracund, i s’ascla la gran aranya del Calderón, i també salten pels aires les ulleres de mig pati de butaques, dels assistents a la gala benèfica a favor, i per a la conservació, dels coloms de «La Plaza de Dentro». A mesura que la làmpada s’espenjollava, la cridòria i el tumult foren de «padre y muy señor mío», assegurant, fonts dels presents a l’acte, que la gent anava fugint per damunt de les butaques i cridant esmaperduda: «un terratrèmol… no, una bomba… no, s’ha trencat la barrera del so… no, potser siga el fantasma de l’òpera… no, foc!!!!! foooooooc? Sí, foc!!! Collons, tu, fooooooooooooooooc!!!!! Total, han deixat per a un altre dia la gala benèfica, i la pobra Mariola Assumpció, ja mai més podrà cantar per Donizetti, perquè li tira amb massa gana i diuen que «se n’entra com el tio del quinzet». Ja veurem qui cantarà a la gala definitiva. Veurem.

4.- A l’estiu tot el món viu!!! Diu la sentència popular. Així, Maripi Colomer, Pascualina Colomer i Amparito Colomer, «les colomeres», cosines germanes per part de pare, tots els dies prenen el bany juntes a Gandia, i fent roglet emponades, tot lluint un preciós turbant de tela de tovallola, per a no fer-se malbé el pentinat de la permanent. Però el bala d’Ataulf Bordes, amb el seu aparell de Surf, enfila les «colomeres», dimecres a la vesprada, i esgarra el rogle per la meitat, i l’enviscada és de luxe. Un turbant per ací, l’altre per allà, i les pobres dones, amb una certa edat inconfessable, mig ofegades i estossegant a dojo, s’aclamen al Totpoderós, i insulten l’Ataulf: «sabes que eres muy tonto y muy maleducado, majadero del Averno?» La Creu Roja del Mar, encara busca el tercer turbant d’una de les afectades, el barret de Maripi, que sanglota sense parar per la pèrdua irreparable que ha sofert. Es tracta d’un regal que li va fer el seu pare quan ella tenia 12 anyets. Una llàstima.

5.- Continuen els problemes al retaule de la «Història més gran mai no contada». Els Bous del Puig, amb el manso al davant, declaren Clàssico, el torero alcoià, d’ací, «persona non grata», i manifesten que van a per ell, però sense bromes de cap de classe. Koanfran el Roza i Len, gerent de l’empresa titellaire, s’espanta d’allò més, i prega els banyuts manifestants que «no emprenyen, ja, més». La cosa resta calenta, sembla que el Nadal d’ací, pot trontollar de valent, si no s’aclareixen les qüestions pendents de solució. A poc a poc…

6.- Això voldria Usain Bolt. Marita Cienfuegos acassa el gendre per tota la Carrasqueta i no pot fer-se amb ell. Resulta que, per a estacar-se la darrera copa, una vegada a casa després de passar el montepio, Sento Malquerència i Blanes, sofreix un equívoc, i es fot l’ampolla de litre de colònia «Mirurgia» de l’agüela. Marita no pot, ni vol, entendre, la manca de paladar del gendre, i pensa que ho ha fet a cosa feta, perquè coneix, massa bé i tot que coneix, les debilitats del seu gendre Sento. Marita és «com un cor encès en flama», després d’haver perdut, d’un cop, el primer regal que li va fer el seu Gumersindo Flores, i Sento rota «Mirurgia» que fa angúnia d’escoltar, però de veritat. És com el gust a petroli, però més asquerós encara. A Ritín, pastadora de Celepán, filla de Marita i dona de Sento, l’han agafada entre pa i pa, i no sap on tirar-se. Per una banda resta la mare -d’una considerable malhòstia-, de l’altra, l’home, que, encara que és un poc pocavergonya, és el seu home, i l’estima molt. Don Antonio Benchero, capellà de Santa Maria, diu que ho arreglarà, i pensa fer vint-i-tres misses per a bé d’ànimes. Amb vint-i-dos duros de propina, o d’almoina, ho tenen tot ben «veriguat». «Ay…no hay mal que cien años dure… y a ti te encontré en la calle.» Seguirem la tormenta…

7.- Tot pel fills!!! Joaquineta Manchancoses i Poveda resta a casa del fill fent de «cangurito». Jorgito i Marilirios van al teatre per assistir a un sainet fester que és de molt de riure, i com que ha sigut molt, i molt, i molt llarg, han arribat a casa a les xicotetes. Mentrimentres, al domicili matrimonial, l’agüela Joaquineta, ha batallat amb els seus néts: Jorgito, Maria, Helena, Laia, Arnau i Policarp. «De res tinc ganes…» La pobra ha jugat als «comboixos» primer, després a Star Wars, tot seguit a Frozen, i darrerament a l’amagatall. Marededéusantadelcriadorhermoso!!! L’agüela resta vora de l’extremaunció i tira l’esma per la boca, o s’arrossega pel corredor com una sargantana… ai!!… crideu Don Ciriloooooo!!! Passades les hores, arriben els fills, Jorgito i Marilirios, i veuen l’agüela mudada amb el batí afelpadet, i fart de boletes, i amb la «redecilla» al cap, assenyalant, amb un dit, el rellotge, tot esclavonejant: «aquestes són hores… ???, ai!!! Estic rebentada com una tonyina… a la pròxima vegada, si voleu, «això ho pague jo…» i contracteu Vanessa del Carmen i que us aguante ella els xiquets, perquè jo ja no puc méééés, ai!!! Això, ho pagues, i ben barat i tot que resulta!!! Els animalots dels vostres fills, volíem treurem la cabellera tot dient: «agüela rostro pálido…» Els xiquets del dimoni. Mira, vaig a gitar-me, perquè estic cruixida… Gran escena familiar, gran moment cel.lular… no hi ha res com la família. Xiquets al món… i vinga a fregar!!!

8.- Pinyata. Els de la filà Litrones de la Serreta celebren la «dinà ordinària» del montepio, i s’ho passen massa bé. La bandeta (xaranga) que amenitza el tuacte porta, entre els seus efectius, una xicona massa mona i tot, que toca el bombardino. I això «duu» conseqüències!!! Resulta que Paquito, un magüela professional, no ho pot «arremediar», i s’acosta a la preciosa senyoreta i li diu: «eyyyyyyy!!!, sabes que lo tocas muy bien… el bombardino, claroooooo… has estudiado en el conservatorio???… sigue así, cariño…», i se’n torna al seu seient fet un milhòmens, per a continuar la dinada, tot després d’haver «lligat». Els amigots se li descollonen per «l’ànsia», i com que li han fet una foto atacant el bombardino, l’amenacen d’enviar-li un WhatsApp a la dona. Tot seguit Paquito fa el cabo, (té pet de sabre) i es cantoneja davant la senyoreta bombardino, que diu els seus companys instrumentistes: «iroooo… aquest tio és un poc pixorro, però de reglament… no volia que fumàrem tots dos, juntets, un puret caliquenyo…?» Sempre igual… sempre pensant amb allò únic!!! Com deia Don Blas: «en cuestión de bragueta, que nadie se meta.» Al Mig Any, més i millor!!!

9.- Mode Moixama. Sempiterna Cremades, i Litro Carrasco-Guimaraes, després d’estacar-se 22, 23 o 24 programes seguits, i a la carta, del «Cascabel del Gato Pardo» s’han quedat en «mode moixama», asseguts a una cadira de boga, i tirant fum, molt negre, pel carburer de l’existència. Els metges diuen que la cosa pinta malament del tot, i que només un miracle, força gran, podrà aclarir-los la carabassa. Un amic practicant que tenen, els ha recomanat lectures diàries de Le Monde diplomatique, per si de cas… i passejos curtets pel barri. Ai!!! Molt d’ànim, xiquets!!!

10.- Eleanora Frascuelo Retruécano-Trinchante ja ha arribat a setè (7è) dels estudis del puntet, i a quart (4t) de baiositat exagerada. La pobra no se’n pot avenir de portar els llinatges, tan crus i estupefaents, que li han tocat en sort, i se’ls vol canviar per altres molt més fins i delicats. Ha pensat, de veritat, que així no pot anar enlloc, i que necessita d’una llavadeta de cara per a poder ingressar dins l’ordre del MORRO PRIM. Farta d’astúcia li ha dit al del Registre que «desde ahora quiero «anomenarme» (sic), Titina Nivea i Palmolive, porque es mucho más fino y espumoso…»La high society d’ací, l’ha rebuda molt bé, i amb els braços oberts, després d’haver-se llevat de sobre, la crueltat bipolar dels llinatges que duia penjats, talment com si foren un càstig. Titina, renovellada, ja prepara la «puesta de l’argo» a casa de Pepita la modista, encara que té més anys que un bancal d’oliveres. Al Bar Mugró se celebraran les cerimònies per a l’alternativa social, i l’amo del local ha assegurat que posarà banderetes, i que la cuina no farà pudor d’arrebossat de sardina. La canallesca no té vida, i pensa treure un número extraordinari sobre l’efemèride. Restem, nerviosos, a l’aguait!!!

I ara sí que sí…posem puntet i final a la nostra cita de hui. Resten feliços, resten ben desperts, resten sincopats, resten i, també, sumen alegria, doncs la disbauxa enterca que gastem, només és per a treure’ls un somrís de complicitat. Ja saben, ja els ho hem dit, que se’ls estimem, i volem que estiguen… tots contents. (Música de Clavelitos)

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Xavier Esteve says:

    Osti, Pep,…!!!

    Esta vòlta les rises han fet xarco….!

    Lo del nom Roza i Len sobre tot….Jajaja..!

  2. Sou says:

    Gràcies Javier,
    Eres un estímul per a seguir fent comèdia. Una enorme abraçada.
    Pep

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario