Eiiiiiiiiiiiiiiiii amics, ja restem, una altra vegada, amb tots vostès. Hui tenim, però, un petit canvi de registre, i volem mostrar-los un estudi lingüístic, un xic, molt poc, rigorós. Hem escarbat en els manuscrits de la portentosa Butuniatus University, tot per a il.lustrar, amb certa seguretat, les nostres sospites: ací es parla!!! No ho dubten, senyores i senyors, ací es llarga a cent per hora.

Ací es diuen les coses pel dret i amb eficiència. Ací no s’hi torquem el moc amb la mànega… i ens entenen, fins i tot, els de les capitals limítrofs del Comtat i de la Foia de Castalla. Nyàs, Ausiàs!!! Però, paren atenció, i no perden passada, perquè van a conèixer, de primera mà, i abans que cap altra «persona humana» al món, aquest seguit de frases celebèrrimes, tant i tan nostres. Som-hi!!!

1.- «Vete a donde grita el atún», (ves-te’n on brama la tonyina). Frase que s’utilitza per a enviar a fer la mà a aquell que ens incomoda, i a qui volem ben lluny de nosaltres. Però dir «brama» i «tonyina», és una ordinària conseqüència de la palurda educació de barri perifèric, i el maripilisme concentrat no està per la causa de dir semblant baixesa… ai!!! I fan molt requetebé!

2.- «Vamos a hacernos unas mentiritas?», (anem a fer-se unes mentiretes). En nits de «filaetes» poden caure, poc més o menys, mitja dotzeneta i escaig. Però la finor de la tiquis-miquis, no li permet de dir, amb normalitat, allò de «fer-se», sense que se li arrugue el melic. Senyorrrrrr, protegeix-les!!!

3.- «Aquí me pegarás que hace niebla», (ací em pegaràs que fa boira»). La baiosa ultramontana no pot fer-se l’ànim de dir «boira», perquè la «o» és una barbaritat d’oberta, i fa molt masero, això. I si fa frescoreta, amb la boca tan oberta, li poden agafar angines. Cal tenir-ne molta cura. Clar que sí.

4.- «Hemos pegado la vuelta a los puentes», (hem pegat la volta als ponts). Pràctica saludable, de molt bon coneixement, molt barateta. Però la mariflor militant ho fa ben difícil…»pegarle la vuelta a los puentes». Fotre!!! Tots a la una??? Li ho han preguntat al batlle si es pot fer, això??? S’ha d’estar fort de collons…

5.- «Estoy agotadita, he puesto cuatro lavadoradas», (estic esgotadeta, hui he posat quatre llavadorades). En finolis sona d’allò més penós el dur treball de la maripuri. Fotre, tu, «cuatro lavadoradas», i s’imaginem les llavadores pels aires, fetes merda contra les parets, i sense compassió, fent la bugada universal de roba delicada i de mudar.

6.- «Cora es?», (quina hora és?). Cal entrenar-se, però de veritat, per a poder dir cosa igual. Però hi ha una classe especial XXXL), de «pijo/pija, que si no llença la peça de cordà, no té vida. Són de Guinness!!! I quan entren en combat, és a dir, quan exerceixen la qualitat de puntet inequívoc, i s’endinsen a la botiga de les galindaines flatoses, marquen paquet amb el «cora es?» de tant de prestigi. Una sort, saber idiomes.

7.- «Mi hermano Alberto Jorge, se ha tirado a la lotería», (el meu germà Albert Jordi, s’ha tirat a la loteria). Sona un poc fortet en idioma cervantí, però si elles ho diuen, veritat serà. Tirar-se, tirar-se, no ho creiem pas, però amb un paperet se’n poden fer, ni se sap, de porcades. I contra gustos… encara que comprenem, i també entenem, la parla mega-tendra de la coentor d’ací. El que volien dir-nos és que han tingut bellota i els ha tocat la loteria, collons…

8.- «Se han llevado muy bien los niños», (s’han portat molt bé els xiquets). Nyàs, cantí!!! Ara sí que l’hem fotuda… Mira que traduir, en pla bèstia, el verb portar!!! Però, què hi farem? No res. Pensar que estem davant d’una realitat suprema endimoniada, i que ens volen conduir pels camins de la perdició. Aquí, els serveis lingüístics han fet figa, i han deixat solt el purisme lingüístic de la «remanguillé». Piluca se n’ha fet un cove. I la cosa va a més…»detente Luzbel!!!»

9.-«Mi padre es detrás trueno», (mon pare és darrer tro). Sense anestèsia, i per via rectal!!! No sabem si «detrás trueno», és més cosa que no pas «darrer tro», però ho sembla de veritat. I ens haurem de conformar, per si de cas no toquem ni una esquadreta més, ai!!! I Letícia María, de tots els llinatges il.lustres, ens ho aboca com una serralada de retrets, i passarà a la història la fuetada imperiosa, quan Wenceslau Fernández Tormo ens ho pose negre sobre blanc.

10.- «Nos hemos tomado una taritas de rechupete», (ens hem fotut unes taretes de collons de mico -traducció aproximada-). Antonio Jorge i Jorge Mauro fan i diuen el que volen, doncs viuen en un país lliure i democràtic. Faltaria sinó!!! Però allò de «taritas» és per a fer-s’ho mirar. Un té dret a ser tot el melindrós que vulga, però «taritaaaaaaaaas??????????» Redéu… maqui.

11.- «Este nene está hecho un azúcar, está para comérselo», (aquest xiquet és un sucre, està per a menjar-se’l). Matildita Abad no té cap enfit per a fer un pirop al fillet de la veïna, i s’espolsa una traducció amb el «azúcar» per a morir de sobte i sense passar per urgències. La boqueta de pinyó és el complement bàsic que gasta Matildita, i el fa servir, preferentment, Diumenge de Rams. De tot veurem, si açò no s’acaba abans.

12.- «Nos hemos Bebido una hecha de café», (s’hem begut una feta de cafè). Chema Enrique i Jorge Jorge arriben al cim del flato de reglament amb frases com aquesta, tot assegurant que se n’han begut una gerra de la negra virtut harmònica. Essent un beuratge popular, i que ve d’antic, un bon investigador situa el naixement prop de la Segona República, és molt rar que la crème de la crème se’n faça un cove d’espirituosa negritud. A poc a poc…

13.- «Nos hemos chafado una bola de café», (ens hem xafat una bola de cafè). És una lleu variant de l’anterior, un poc esvarosa, i amb gran perill per a la integritat dels vianants. L’esfericitat de la bola fa, de la ingesta, una fàcil participació en el consum. Tot és començar… i no parar. La xamera a tots iguala, i genera una cordial família colze amb colze, o «codo con codo».

14.- «Mucho es?», (molt és?). Quan Susi ataca la paradeta de la verdura, i vol saber el preu dels esclatassangs, llarga un «mucho es?», tot referint-se al preu, que el dimoni se’n fuig per les travesses. Açò és de rebac, o de Sant Vicent!!! A Cocentaina, els mercolins, les coneixen des d’un quilòmetre de distància, quan Susi, i la resta de la penya, baixen de la «caseta», per a fer el mercat. Pura transversalitat dialectològica. O se’ns veu massa el plumeret…

15.- «En llegar a casa i en subir a la habitación…», (en arribar a casa i en pujar a l’habitació…). Construcció amb un cert regust afrancesat, i que resulta, ben a les clares, que es tracta d’un subgènere «espardenyada». I el millor de tot és que Jesús Antonio ni se n’entera, doncs li falten recursos crítics o perceptius. Molt millor, segurament, perquè restar atent a cada frase, a cada munió de paraules, és un deure massa gros i complex.

16.- «Nene, te vas a esporrear», (xiquet vas a esporrejar-te). Nyàs, coca!!! Aquí, Lulita Mínguez Gisbert, se l’ha untada amb vergamota. Es tracta d’una sandaliada de collons i en condicions. Fins i tot, si se n’entera la Comissió Europea, li pot fotre una sanció milionària que li rebolique la permanent feta divendres passat. Si cau el xiquet, com cauen tots els xiquets del món, pot esporrejar-se la cameta, o fer-se un peladet per on se li’n pot eixir l’animeta. Però res més. Ara bé, si «s’esporrea», la cosa va de veres, i s’ha d’anar a cal metge per si de cas se li veu l’os del genoll. Pobriu…

17.- «Pepo tiene un chalet que pega un trueno», (Pepo té un xalet que pega un tro). Açò és una badomia grollera de veritat. Una enveja somorda que surt com esclata un volcà. Ignacio Jorge no ho pot pair, i els dimonis se’l mengen tot sencer, doncs «…que pega un trueno», resta farcidet de tírria vermella, un poc verda. A més, hi ha unes reminiscències festeretes que sí, sí… Resta, no obstant, l’expressió, dins els paràmetres normals de l’hipèrbole. Com si Ignacio Jorge fos d’ací de tota la vida, de la bona.

18.- «Nene, ves a casa l’agüelita», (xiquet, ves a casa l’agüela). Aquí hi ha carnassa entreverada. Primer, l’imperatiu «ves», no té pedaç, i Chitina Abad García, l’aboca en el «Panterri», sense fer cap consulta o «referèndum». I allò de «l’agüelita», amb apòstrof i dièresi en la ü, té bemols… encara que tots sabem de l’afició, del personal baiós, d’apuntalar-se amb la pronúncia de la parla d’ací. Però no passa res, tot bonic, preciós i barat… ben barat.

19.- «Mi marido ha creguado en la filada Campeones del Castellar», (el meu marit ha creuat en la filà Campions del Castellar). El nom de la filà és molt bonic, i farà fortuna, segur. Però el paio deuria pagar doble derrama per «creguar» sense dir-ho abans a cap Majoral. I la dona, l’Assutzena Pastor, deuria glopejar amb caçalla per a reprimir la flatulència verbal…

20.- «Íbamos paseando salmonete arriba, salmonete abajo…», (passejàvem moll amunt, moll avall…» No diran, vostès, que aquesta expressió no és de campionat. Segurament serà la més contundent d’aquest petit estudi del llenguatge d’ací. És un bombonet que no precisa de gaires explicacions, doncs parla abastament del tarannà del parlant. Però, només, direm que la vida continua. Tot flueix, com diria el filòsof. Ànim!!!

I ja està! Ja hem acabat. Ja no direm, hui, cap paraula més. Hem deixat unes quantes puntades de la parla d’ací, després de les consultes fetes als volums immensos de la Butuniatus University. No ens ho prenguen malament, perquè tot resta als llibres, i els llibres…llibres són. Raonament tautològic de collons! Veritat? Hala, qué me voy, cocos de la huerta de Alcoi…!!! I volem que estiguen tots contents. (Música de Clavelitos)