Un matí als primers brots de l’alba, els quatre músics neguitosos ordenaven aquelles mullades i esqueixades partitures. Als minuts, sota una pluja i vents del més i terrible nord, feren aparença en aquell pati.Uns pocs guardes i la resta d’empresonats a l’aguait de la primera nota es miraren aquell violí, clarinet, piano i violoncel tots esquerdats. La fita era obligada, fins i tot per uns pocs ocells que hi romanien prop. La fi dels temps era propera, i si tot ho permetia, uns segons de pau i calma es regalaven en aquell desesperançat i tràgic ambient.
Ens llevem de matí i escoltem silencis vinguts d’aquells qui escanyen les nostres goles. Tristament els nostres dies es tornen confusos i grisos, on trobem paraules i notes segrestades, fetes crim i fetes odi.  Agents de l’ordre entrant a escoles i faristols encallats darrere les portes.

La música sempre ha suposat sinònim de llibertat, tant social com salvatge per tot aquell qui s’ha disposat a escoltar-la o fins i tot fer-la present al més humil dels auditoris. Les més terribles rialles trepitjaren centenars de vegades pobles, idees i melodies. Cada paraula i posició és qüestiona ara al nostre país, i és i ha estat sempre el germen musical un gran portador de clams i anhels d’un món millor i més just; tant a les nostres terres, com als llargs pastos de la història d’aquest nostre món.

D’entre les boires del segle vint, fruit de l’empresonament a un camp de concentració dels territoris ocupats pels nazis, prengué forma el Quatour pour la fin du temps d’Oliver Messiaen, on una ànima fortament encoratjada dels desitjos pel vol emprendre, com els seus estimats ocells a qui tant admirava feien, va reunir els pocs músics que hi romanien d’aquell forat d’ànimes desfetes, per crear una meravella del seu temps. Entre presoners, brossa i guàrdies l’estrena tingué lloc entre els barrots d’un de molts horrors humans. La llibertat dels pobles feta notes o inclús silencis exiliats d’arreu del món, sobre una partitura en paper mullat s’escrivien.

Alumne d’aquest heroi fou el mestre Amando Blanquer, qui no sols cal recordar per les seves escriptures a les festes de casa seva, va escriure una de les primeres òperes en llengua catalana, al poc després que ho fes el mestre Toldrà. El triomf de Tirant, que en les fites del nostre cavaller es basa, narra i canta amb una ànima lliure i assedegada d’aventures per l’Europa més rebel i capgirada, la més gran novel·la de la nostra parla divulgada fins als nostres dies.

Picabaralles entre Xostakóvitx amb el règim comunista, plasmades a les seves simfonies. L’exili del mestre Wieniawski a la profunda Rússia, amb el segon moviment del seu segon concert per a violí, com la veu fràgil d’un record d’infantesa; o la suite amb el nom de la seva pròpia terra del mestre Sibelius, són exemples de l’alè guardat al cor per no oblidar una causa justa, on la terra i la llar clamen per un retorn prompte i lliure. La música també s’exilia, o gaire be parla des d’un record d’exili, i tristament ho ha fet sempre en més que sobtades ocasions. Avui, tant al dia que tenim aquest mot, encara trobem gàbies plenes de notes, pels qui volen fer oblidar i extingir simples records, contraposicions i crítiques mundanes, o idees de soca-rel.

També de pau va aquesta història. El geni rus Rostropovitx feu sonar les seves cordes als enderrocs del caigut mur de la vergonya, i fins i tot el mestre Casals silencià per llarga estada la seva ànima per tal de fer escoltar una vergonya encara major, que fins i tot a dies d’avui observem com pels racons reviscola. L’himne de les Nacions Unides del mateix avi del Vendrell, o una orquestra integrada per dues nacionalitats en conflicte, donen esperances a que aquest discurs sense paraules sigui l’urna d’una pau encara no signada, i que confiem que no arribi a defallir.

Si ens disposem a ser fidels a la nostra humanitat, no es pot negar la pau i la concòrdia com a melodia eterna de la música. Aquesta ha de ser la nostra música; una crida que divulga, que escriu la història i que l’emociona.