Vingueren de la capi,
i n’eren molts, i nosaltres pocs.

Vingueren amb gana, i s’ho menjaren tot.
Per a nosaltres,
quedava més bé poc.

Volien caminar per damunt les lloances aconseguides,
que no n’eren poques,
i sufragaren les despeses de l’esforç,
i no van ser poques,
per a nosaltres també foren moltes, les que ofrenàrem de gom a gom.

En venien molts, i amb gana.
I no en tenien mai prou,
i nosaltres cada vegada més poc.

Pagaven malament,
cada vegada més poc.
I nosaltres eixuts,
cada dia l’ou més clos.

I amb rebuig informem que el «Molt» no el tenim mai,
i el «Poc», sempre és nostra condició.
Nosaltres ser servent, ells el patró.

El pa dur ja no és per al gat,
millor fem croquetes d’aladroc,
o simplement
ratllarem el pa,
escalfarem el cos amb el ric, rac, ric, rac.

Hem enviat moltes cartes de reclamació,
burofax, disputats…
i n’hem rebut moltes també,
amb pèssimes condicions.
Coses de l’extradició.

Però ara ja hem rebut resposta,
per fi les coses han canviat.

Ara ja en tenim Molt de tot. Benevolència del proletariat.

De garrot, i d’agarrats.

D’àguiles reials i dels realment àguiles.

De molts bufons i dels molt bufats d’ego centralitzat.

De jutges de l’art, i l’art dels jutges.

De reis pre-constitucionals, i d’inconstitucionals reis.

De presos polítics i de políticament presos.

De presidents exiliats, i auxiliats polítics.

De Drets Humans, i d’indrets Humans.

De Comunitats Europees, i d’Europeus comuniants.

De falses esperances sense cap sentit ni trellat,
i de Noves i boniques que quan arriben haurem de tractar amb la falç a la mà.

I és que amb tants regals has d’anar en compte i triar ben triat.

En vénen molts i mala bava.