Destacados
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VII)
Séptima entrega (tercera de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Séptima parte del excelente trabajo de recopilación por parte de la RAA desenmarañando esta etimología tan común, pero a la vez tan desconocida por todos nosotros.  “Por la noche leones y por la mañana cagones” (Por la noche leones y por la mañana cagones): suelen recitar esta frase con cierto rin tintín y siempre cuando […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Màtalo, collons!!!
Màtalo, collons!!! Traducció: (Mata’l, collons). Frase: «Mi marido y sus amigotes, alguno se asiembla a un forajido, de tanto como es de malcarado el figura, lotro día vinieron a casa para ver el fúmbol, y gritaron como búfalos con el selo a punto de merengue…»
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VI)
Sexta entrega (segunda de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Sexta publicación del riguroso estudio de la RAA (Real Academia Alcoyana) de las oraciones más elocuentes de nuestras madres. El intensivo estudio ha desvelado interesantes expresiones que, por su doble sentido, conllevan cierto peligro. “Tu m’escoltes quan et parle??“ (¿Tú me escuchas cuando hablo?): eso te lo dicen por qué anteriormente ya te lo han […]
Creación
Dakota (II)
Al sendemà la vaig acompanyar al «Dakota». No sé per quina estranya raó en entrar al vestíbul de l'edifici em vaig posar a taral.lejar «Imagine».
Jordi Botella, 3/04/2016

El  nou any no pogué començar més rebolicat. Quasibé  ja  ni  me’n  recordava de l’assumpte dels polisportius quan arribà a  la  redacció un rumor procedent de València. Adaptant-se a les  normatives  que dictava el nou Govern Central estava  produint-se  un  requalificació del sòl urbà i, el que era més important,  dels  terrenys  que  vorejaven  la costa.

A Torremar i  El  Mascaró  ja havien detectat zones que havent estat expropiades pels ajuntaments  anteriors  per no estar sotmeses  a  cap  regulació,  s’havien  venut  a empreses vinculades a algun antic  membre  del  Consistori per ser declarades posteriorment zones urbanitzables.

Feia  anys  que  no baixava a Torremar.  Sobre  les  casetes  pintades amb colors vius amb sostre de llauna on pràcticament  la  gent  seia a la porta per a mullar-se els peus,  ara  s’aixecaven  esquelets de  torres d’apartaments repartides pertot arreu.

– Ves  a l’aguait d’on fiques el nas. Els  polisportius  i  la  desviació  de  material de construcció per a ús propi  és  pecata  minuta al costat d’açò. Si no dus papers comprometedors no  faces  ús de cap nom en el diari.

Finalment el redactor en cap m’autoritzà a furgar en tot  el  tram  que  anava  de  Benidorm a Santa  Pola  cercant  «noms»  i,  sobretot,  «proves». Els resultats no es feren esperar. Als  pocs  dies  vaig trobar el meu primer titular. Un ex-diputat, la  curta  vida  política  del  qual s’havia limitat només als  anys  de  la  Transició   i  que  no  arribà  a  presentar-se  a  les   segones  legislatives, aparegué com a promotor d’un zona residencial en un  espai protegit per la proliferació de magnífiques dunes.

«Sergent  Peeper» atacava de nou. El camí ja estava  marcat.  Pot  dir-se,  en  llenguatge  militar, que  després  de  la  meua  intervenció  en  la  primera línia de foc, ara donava  pas  a  la  infanteria.  Les ràdios i la televisió s’acarnissaren amb  aquell  pro-home  que havia batejat amb el seu nom el camp de l’equip  de  futbol local que militava en la Regional Preferent.

El  segon cas encara fou més fàcil. L’implicat havia  deixat  tantes  pistes que només li faltava haver editat  aquell  «Manual  del  Grimpador»  que havia estat la seua vida. Passà  de  ser un  fluix estudiant de Peritatge Mercantil – això sí, amb una provada militància antifranquista- a ser Director General de Pressupostos. Quan abandonà el seu despatx oficial només li faltà  endur-se  la moqueta a la finca que s’havia construït  dalt  d’un  penyassegat que donava a l’Albufereta.

Mentrestant Mamen, només acabava les classes de les monges,  enllestia  els preparatius del casament. La data assenyalada  fou  l’1  d’Agost.  Amb  huit mesos per davant el  temps  ja ens acaçava.

– Hui  he visitat el «Dakota». La immobiliària m’ha  fet  un  pressupost  que s’ajusta a les nostres previsions- va dir Mamen.

Les  xifres  a  pagar en vint anys equivalien quasibé a les nostres dues  nòmines  juntes. -Hi  ha  una plaça de garatge  inclosa.  Mamen s’esforçava  per  suavitzar el meu gest contrariat.

– Com que és un quart pis arribes  a vore el port i la platja del Postiguet- va afegir.

Al  sendemà la vaig acompanyar al «Dakota». No sé per  quina  estranya  raó en entrar al vestíbul de l’edifici em vaig posar  a  taral.lejar  «Imagine». Des de la terrassa del quart pis més  que acarar-me  a  la ratlla blava de mar que s’estenia més  enllà  de  l’Esplanada, em vaig fixar en la redacció de «El Dia». Fins i tot  en distingir l’esquena del meu ordinador em va entrar un  calfred  d’emoció. «Imagine…   happy».

Una  casualitat  em  va  dur  de  nou  a  la  pista  de  les  requalificacions.  Darrere de l’esquena del venedor que  tractava  d’explicar-nos el finançament d’aquell quart pis del «Dakota»  hi  havia  una  fotografia. Era una imatge de  grup.  Dos  matrimonis  abillats per jugar a tennis posaven per a la càmera recolzats  en  una xarxa. Darrere d’ells treia el cap el venedor. Un dels hòmens  era  un  alt  càrrec policial del Port d’Alacant,  i  l’altre  un  rostre  que  no  acabava  de localitzar i  que,  tanmateix,  no  associava amb res de bo. «Club La Roda» podia llegir-se en una de les tanques que retallaven la pista de tennis.

Jacques Martel, un antic mercenari coronel de l’O.A.S.,  era  qui  compartia  el retrat  amb el Comissari  Ferrandis  i  l’agent  immobiliari. Aquest «pied noir», implicat trenta anys arrere  en  escamots  terroristes  en la guerra algeriana,  dirigia  ara  una  cadena  hostelera. El policia estava a punt de fer el salt  a  la  política:  sota les seues ordres s’havien decomissat al llarg  de  més  de quinze anys  grans trameses del haixix que  arribava  del  nord d’Àfrica al Port d’Alacant.

La  incògnita que despertà en mi la fotografia  amb  aquells  tres hòmens a les oficines de venda del «Dakota», prompte començà  a  aclarir-se. Jacques Martel embarcava al port d’Orà  mà  d’obra  barata que a canvi d’un grapat de diners conduïa a Alacant on  un  testaferro del Comissari Ferrandis expedia una falsa documentació  que els permetia circular lliurement pel país.

– Quan signarem la hipoteca amb el Banc?.

Mamen  alçà el cap dels exercicis escolars sense apartar  de  la  boca  el  retolador vermell. Les gafes  li  donaven  un  aire  erràtic.

– Espera’t que primer parle amb el constructor.

Després  de deixar Mamen a casa seua amb els gargots de  les  seues deixebles, vaig tornar pel camí que em duia al «Dakota». Em  va  vindre  al  cap  de  bell  nou  la  cançó  de  John   Lennon.  «Imagine ……happy».

– Vostés  blanquegen  els diners de la  immigració  il·legal   amb  formigó. N’estic segur que si es féra una inspecció a  fons,  trobarien un grapat de moros indocumentats carrejant maons».

Vaig posar sobre la taula de l’agent immobiliari un exemplar  de  «El Dia». Aquest telefonà i en cosa de quinze  minuts  aterrà  Jacques Martel. Sense haver perdut el gest marcial el vell  «pied noir» procurava mostrar-se afable.

– Què vol exactament?  Perquè vosté vol alguna cosa. Si  no  a hores d’ara ja hi seríem en la primera plana del seu diari.

– Vull un àtic.

Vaig  recordar Mamen uns dies arrere recolzada en la  barana  del quart pis, nou de trinca i amb tota la cuina ja  instal·lada,  somrient-me darrere de les seues ulleres.

– Xantatge?.

– Considerem-ho un regal de noces. Silenci a canvi d’àtic.

Per què aquell estúpid va assassinar John Lennon quan eixia  de  casa  seua?  Els  magnicidis sempre són  contra  els  reis  o  presidents  de  govern. Què cercava a les  portes  del «Dakota»» rebentant-li  el cap a un cantant retirat ? Potser el mateix  que  qualsevol de nosaltres: creuar la ratlla del territori al què  no  tenim accés els mediocres.

El futur senador Ferrandis es mantigué al marge. El dia  que  signàrem  la  falsa  venda  de l’àtic  davant  del  notari  només  aparegué  el «pied noir». Aquella mateixa vesprada  vaig  esperar

Mamen  a la porta del col·legi de les monges amb les claus  a  la  mà. La  pobra  no  tocava  de peus a terra  cada  pis  que  pujava  l’ascensor.

– On anem?.

– Directes al cel.

En enllestir l’edició de l’endemà «Sergent Peeper» atacà  la  conducta  llicenciosa  de  dos  búlgars  de  l’Hèrcules,  trobats  borratxos i nus a la piscina de l’hotel.

– Es per a tu -el redactor en cap en passà el telèfon. -Pel to  de  veu tan legalista deu ser el representant dels  jugadors  que  vol querellar-se contra tu. En compte de «Sergent Peeper» ara ets  la «Senyoreta Pepis».

Vaig  acudir a la notaria. Un dels lletraferits em  comunicà  la  notícia:  en  l’interludi  que  anava  de  la  signatura   de  l’escriptura  de  l’àtic a la inscripció en el  Registre  s’havia  «colat» -així ho va dir- un embargament.

Una  hora després el Llibre del Registre em  confirmava  que  Subministres de la Costa S.A. ,»sobre la reclamació de la suma de  quatre-cents mil euros»  contra Dakota S.A. embargava el  «meu»  àtic.  Perquè  al capdavall era «meu»: la subrogació de la hipoteca  amb  la  Banca Naval anava implícita en la signatura de  l’escriptura.  Així com també eren «meues» les demores – amb un interés del 25%-   que se’n pogueren generar.

El  lletrat de «El Dia» em  comunicà que la  millor  solució  era  pactar  amb  «Subministres  de la  Costa  S.A.».  En  creuar  l’oficina  em vingué de nou al magí la cançó «Imagine» i  el  seu començament  de piano. Des de la telefonada de la  notaria  anava  tan  atabalat que no havia pogut trobar-me amb Mamen per  revisar  els pressupostos dels mobles. «Els de la cambra dels xiquets  els deixarem  per  a  més avant», fou l’última  frase  de  la  nostra  conversa.

– Ens   tornem  a  veure.

L’antic  coronel   de   l’O.A.S.  m’esperava al despatx de «Subministres de la Costa S.A.». Tal com   vaig entrar me’n vaig eixir: sense badar boca.

Tant   la  visita  al  Notari  com  a  la  Banca  Naval   em  proporcionaren  els mateixos resultats: no sols  havia  d’assumir  totes les càrregues legals i impostos sinó que mentre no s’alçara  l’embargament ,  encara  que  la Banca Naval arribara a  un  acord  amb  «Subministres de la Costa S.A.»per la hipoteca, la demora aniria  a càrrec meu.

– Jo  renuncie a l’escriptura, pague l’I.V.A. dels  quatre-cents-mil euros, les despeses notarials i del Registre, i ens oblidem del tema»

– Dissortadament  això és impossible.-una fotografia en  el  «Club  La Roda» envoltat per la dona i els fills  flanquejava  la  taula  del director de la Banca Naval. -Vosté es propietari  d’un  àtic. Lògicament té unes obligacions amb nosaltres.

Confiava  que  el  redactor en cap trobaria  un  forat   a  l’atzucac  on  m’havia  ficat.

– Estàs  agafat  pels  ous,  Sergent  Peeper. T’han venut un ase malalt: com les dues parts  implicades  són  la  mateixa,  no t’alçaran l’embarg fins  que  hages   pagat   gràcies  als  interessos que genera el bloqueig de  la  hipoteca,    tot  el  que valia el teu silenci abans: quatre-cents-mil euros.  I  és   més, com a part implicada en tot el merder estàs desautoritzat  a  l’hora de denunciar res.

Al  sendemà «El Dia» m’encomanà les dues  penúltimes  planes  del diari. Aquestes estaven dedicades als programes de televisió,   notes de societat, horaris de la Renfe i farmàcies de guàrdia.

– Tant  fa -Mamen  m’agafà del braç en creuar un semàfor  de  L’Esplanada. -Esperarem una miqueta més i vorem un pis modest.

Després  de  quinze anys,què hauria estat de  l’assassí  de  John   Lennon?  Segur  que  encara  no  s’havia  podrit.   Potser  m’esperava,  amb  la seua cara d’ensaimada, a que jo  acabara  de  pagar  els meus cent vint euros diaris de demores a la  Banca  Naval. I així creuar la ratlla per entrar al «Dakota» tots dos.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario