John  Lennon va morir la vespra de la meua  incorporació  al  Servei  Militar.  Quan  a  migjorn la  televisió  anuncià  el  seu  assassinat,  les  primeres imatges que ens  arribaren  foren  les  d’aquella casa enigmàtica que duia per nom «Dakota».

A Alacant aquella tardor havien enderrocat un edifici amb la forma  d’amfiteatre que s’anomenava de la mateixa manera.  Aquest  «Dakota»   local  havia  estat  construït  en  l’època  que   les  activitats  a  l’aire  lliure eren  rentables.  Durant  els  anys  seixanta  l’empresa  propietaria aprofitava el  bon  oratge  per  projectar  pel·lícules,  muntar  combats de  «catch» o  convocar  concursos  de  «Foguerera Major».

En   acabar   l’estiu   del  80   les   màquines  ensorraren   l’amfiteatre  deixant  només la façana, imitació casolana  de  La   Pedrera  de Gaudí. A començaments de setembre el «Dakota» era  un  solar que causava el mateix efecte d’una boca esdentegada.

El  solar restà així durant molts anys. Els  suficients  com  perquè  acabara  la mili i els estudis de  marina  mercant.  Quan  estava a punt d’embarcar-me per fer les pràctiques en un petrolier esclatà  la  Guerra del Golf i em vaig quedar  a  terra.  Aquells  últims anys 80 foren molt difícils: mentre els altres pujaven com l’escuma jo baixava directe a l’abisme.

Tanmateix la meua sort canvià el matí que en passar pel «Dakota»  hi havia una formigonera al bell mig del solar.  Aquell  mateix  dia  vaig  conéixer Mamen, que acabaria  essent  la  meua  nòvia. Unes  hores  després  vaig  aconseguir  treball:   cronista  polític  del diari local, «El Dia». No sabia escriure,  però  si  m’hagueren  proposat  ser lloctinent d’Al Capone  al  sendemà  em  trobarien a Chicago amb barret i abric fins els peus.

Com que el diari tenia la redacció enfront mateix del  solar  del «Dakota», vaig seguir fil per randa tot el procés de la  seua llarga  construcció.  Mentrestant vaig anar  habituant-me  a  les  intrigues municipals fins el punt d’esdevenir un especialista  en  falsos rumors i picabaralles de mig pèl.

– De les Olimpíades ençà la política ha canviat molt, -em va  dir el redactor en cap. -Uns anys arrere escriure de política era  com presentar-se als Jocs Florals. Ara cada dia que passa som més  especialistes en les notes necrològiques .

Des  del  meu ordinador veia com s’alçava,  majestuós,  el  «Dakota».  La  meua carrera periodística pot dir-se  que  creixia  paral·lela  a la dels maons que pujaven al cel. El meu  pseudònim  «Sergent  Peeper» fuetejava els hòmens públics amb tanta  energia  que només trobar-se la negreta del seu nom en la meua columna les  cames els feien figa.

El dia que els paletes coronaren la teulada jo també em vaig  coronar  de glòria. El regidor d’esports  s’havia fet  l’encofrat  del  seu  xalet  amb una partida de material  que  anava  per  al  Polisportiu  del  Barri  de Sant Jaume. Aquesta fou  la  punta  de  l’iceberg  d’un assumpte que duria molt de rastre.  Alhora  també  significà el principi del meu final.

A  partir d’aquell moment «Sergent Peepper» enllestí el  filó  de les contractes de les constructores de Polisportius, Cases  de  Cultura   i  Edificis  Consistorials  que  havien   crescut   com  xampinyons des d’Oriola fins Dénia en els últims deu anys.

Els descobriments foren d’escàndol, tot i que les dimensions  eren  les pròpies d’una capital de província.  S’havia  establert  una mena de conveni per la qual alguns constructors coaligats amb

alts  càrrecs  disposaven de permisos especials  per  edificar  a  canvi  de  comissions en espècie o en metàl·lic. «La  xarxa  dels  Polisportius» vaig batejar la llarga sèrie d’articles que hi vaig dedicar. En aquesta extensa cadena de corrupció estaven implicats  des  d’il·lustres  advocats i  membres  de  la  classe  política   fins   pobres  d’esperit  que  netejaven   pistes   de  futbol-sala.

«La  Costa és una muntanya de merda», deia el  titular  del  meu  reportatge. Abans d’enviar-lo a les màquines li ho vaig  fer  arribar al redactor en cap.

– I tu estàs dalt de tot, veritat?

– Estàs suggerint que rebaixe el to?

– Estic  suggerint  que  vages fent-te a  la  idea  de  vore  «rebaixada» la teua nòmina amb la part proporcional de publicitat   de cadascuna de les empreses i institucions que anomenes.

Al capdavall l’encapçalament de l’article fou menys agressiu: «Els  polisportius  són un polinegoci». Tanmateix  els  noms  no  aparegueren. «Sergent Peeper» restà satisfet, malgrat tot.

No he sabut res més del xicot que disparà contra John  Lennon  a  les portes de l’edifici «Dakota». Només en el seu desé aniversari reprengueren el tema. Possiblement  amb l’única intenció de promoure el llançament d’un àlbum amb els  seus grans èxits.

La meua nòvia Mamen i jo havíem previst casar-nos   només  arribara  l’estiu. Ella treballava de  mestra  en  un  col.legi  de  monges i tenia por  que demanant el permís  per  al  casament durant el curs, la seua substituta li furtara el lloc de  treball. El mateix dia que concretàrem el casament fou qua em  va  dir que li faria il.lusió mudar-se en el «Dakota».

– Així estaràs ben prop de la Redacció.

– Saps que per pagar el pis haurem d’endeutar fins els sous  dels nostres besnéts?.

En el fons també, tot i que no se m’havia acudit abans, a mi aquesta  idea em provocava unes cuscanelles – com les voltes  que  trobava  una notícia d’impacte- en la boca de l’estómac.  Darrere  de  la pantalla de l’ordinador em vaig imaginar, tot  veient  uns  metres  enllà  el  «Dakota»,  que  algun  sicari  pagat  per   un  comissionista   m’esperava,   després  d’editar   un   reportatge  impactant, a les portes del meu domicili i m’assassinava .

– Haurem  de  sol·licitar un préstec hipotecari. Poc  a  poc  anirem pagant el pis.

Mentre  Mamen corregia quaderns d’ortografia  de  les  seues  alumnes  jo m’embadocava mirant pels cristalls com anava  fent-se  fosc.

– Hui fa deu anys van matar John Lennon. Al sendemà  vaig  pujar  en un tren per presentar-em en el Campament  Militar.  Dos  mesos més tard fou quan Tejero entrà en el Congrés. Jo acabava de  jurar Bandera.

– Haurem  de sacrificar-nos. Res de viatges o  massa  eixides  per la nit. Si volem tindre xiquets haurem d’esperar una miqueta.  Fins que les monges no em contracten definitivament tinc por.

Acabaven  d’encendre’s els fanals. Uns carrers més avall  de  la  casa  de  la meua nòvia, les peretes de  colors  que  ornaven  l’avinguda amb formes de palmera i fulles de grèvol aportaven més malenconia encara a la vesprada nadalenca.

– Mamen, tu saps què significa que eixe edifici  es  diga  «Dakota»?

Continuarà…