Hi ha pel·lícules en les quals treballen “dobles “ o “especialistes”,  normalment s’encarreguen de substituir al protagonista  en accions perilloses o en algunes preses de lluny on no cal que l’artista en qüestió entre en situació.

El mèrit se l’endú l’actor i no el substitut. Per exemple quan ix sa i estalvi de les acrobàcies dins d’un vehicle encès en flames. El bon treball és que ixca be i que no es note el canvi. Hi ha especialistes molt bons i ben remunerats pel perill que impliquen a voltes eixes accions, les quals s’han de preparar minuciosament perquè de vegades nomes hi ha una oportunitat.

Un bon especialista ha de tindre una bona preparació física.

En la ficció jo vaig doblar a l’actriu Rosario Guillén que feia de mare d’Ovidi quan vam fer “Héctor” de Carlos Pérez. Només es vorien les cames, havia d’estar molt quiet perquè la mare d’Héctor havia mort. No donava per a més. Però jo volia. Em quedava molt de treball per davant. Molt doblar l’esquena, molts cantons que girar, res doblegaria la meua il·lusió. Ser actor.

La setmana passada  vaig fer una locució per promocionar una empresa. En acabar, la persona que m’havia confiat el treball em va afalagar dient que jo era flexible i que m’acoblava a les demandes del director de l’espot, cosa que no trobava normalment amb els locutors els quals fan el que saben fer, es a dir, locutar.  Aleshores vaig pensar,  jo sóc actor.

Ahir mateix  parlant amb un director de doblatge em va dir que tant el director com l’actor han de respectar al màxim el que l’original els dona. Noble i, a voltes, difícil missió.

Cal una bona preparació, cal treball.

Recorde una volta treballant en un estudi per a Canal 9. Estàvem doblant al valencià la pel·lícula “EQUUS” De Sidney Lumet.  El doblatge el dirigia Ferran Català, un company d’Alcoi. Jo m’encarregava de Richard Burton (psiquiatra) i un altre company  doblava a Peter Firth (un xicon amb problemes, que cegava els cavalls). En un descans el company actor em diu: “jo vull saber fer el que tu fas”. Em vaig quedar parat: que vols dir?. Em va dir: Tu saps construir.

Al temps, gràcies a aquell comentari, vaig caure en que jo duia molt de treball a les esquenes i construïa amb les paraules. Jo feia vore el que Richard Burton explicava en els diàlegs quan tenia presència  i encara més en els offs . Clar, jo construïa!!

Al meu company li faltava temps d’aprenentatge, per molt mestre que fóra, que ho era, o per bé que pronunciara la nostra marejada llengua i per molt eficient o ràpid que fóra encaixant, li quedava tot un poc pla i ell ho sabia.

No, no es tracta només, de tindre una veu bonica i conèixer les normes d’una llengua. Es tracta de tindre una veu i treballar, somniar, tindre ritme, bona orella. Si… Com per eixir a un escenari.

Una altra vegada, fent doblatge amb un company que era també super ràpid, sí, sí, molt, veia el TK només una volta i ja em mirava com dient… gravem? No, jo necessitava vore’l més voltes abans de demanar que es fera el silenci per poder gravar. Ell feia un personatge que havia estat segrestat i duia una caputxa al cap i nomes amb la informació del moviment de l’alè en la tela ell encaixava, era un crac. Però em vaig adonar que al no vore-li la cara el treball anava quedant-li, un poc superficial, sense por, sense  perill. No feia una proposta. Sí, el text el deia tot, però ell no donava matisos, no donava informació de com se sentia en eixa situació el personatge segrestat, de cóm era eixe home.

Per això, has de saber construir. I cada volta l’obra en construcció es diferent. Has de treballar per anar acumulant ferramentes. I sense adonar-te’n un dia de sobte les fas teues i les utilitzes.

Al construir la cosa va agafant cos, si no és així, tot és una repetició de sons, de vicis de dicció i de cançons. Has de tindre recursos per anar clavant-te dins d’aquell actor. Encara que a voltes no cal perquè no hi ha hagut construcció al fer la pel·lícula i fins i tot la pots millorar.

Estes coses també poden passar per falta de direcció i per donar com a bona una faena que està ben feta tècnicament però un poc fofa i a vegades amb una dicció salvada pels pèls.

També ens podem trobar  amb diàlegs mal ajustats, que s’han d’acoblar i mesurar bé per a la llengua en que s’ha de doblar. Per exemple de l’anglès al valencià.

Et trobaves amb alguna que altra pobra traducció. Com per exemple en una comèdia, d’una llengua a l’altra, trobar equivalències d’acudits que no tenien gens de gracia.

A voltes per ignorància o cabuderia del director posaves en boca coses impossibles que es justificarien si foren necessàries per a l’enteniment del que s’explica, però no era el cas.

Per doblar en una llengua has de parlar bé eixa llengua. Has de vocalitzar, sonoritzar, obrir, tancar. Has de posar la teua interpretació al servei del director i d’aquell personatge. La teua veu s’ha d’apegar a ell. Has de respectar el treball anterior d’eixes persones.

Vaig treballar per a directors que no eren directors ni ho seran mai.

Alguns només començar la sessió, a les huit del mati, et contaven  tota la pel·lícula perquè entengueres el personatge i poca cosa més.  UAUAUA!! Per suposat  als trenta segons ja no  entenies res, massa informació de colp i ni li havies vist la cara al personatge en qüestió. I després afegien “ja aniràs veient-ho tu”. “PER FAVOR UN CAFÉ TRIPLE”.

Quan vaig començar a doblar va ser molt pesat, moltes hores encarat a la pantalla. Treballàvem fins i tot amb dos correctors lingüístics, mai ho veien bé. I nosaltres no teníem experiència. Així que es van ajuntar la fam i les ganes de menjar. I per donar un TK com a bo el repetíem una i mil vegades.

Una nit en acabar vaig anar a un restaurant xinés. En l’estoreta on et posen els plats hi havia el dibuix d’una xinesa baix d’una “sombrilla”, rodejada d’aus exòtiques i tocant un instrument al costat d’un riu. I mentre esperava el “tres delicias”, vaig vore com menejava els llavis. No parava de moure’ls. Sí, estava parlant-me. Ho jure.

Fer doblatge era una oportunitat, un treball xulo i en un temps em vaig esforçar per aprendre’l.

Altres companys van provar, però alguns amb l’excusa de que volien fer teatre, van amagar la seua incapacitat o la seua inseguretat davant d’eixe repte. Jo vaig compaginar les dues coses.

Hi havia estudis on no es treballava bé. Però en altres vaig fer doblatges bonics i amb un resultat prou satisfactori. Doblava protagonistes i secundaris, també dibuixos i documentals. Quan es fan be les coses i amb bon material el doblatge és molt emocionant.

Ara ha tornat a haver faena, doble de tant en tant i quan vaig es nota, no estic engrassat. A un director li vaig dir: Tu perquè em crides? I em va dir que jo li aportava coses que ningú li donava. Tot el que vaig treballar continua ací dins, és qüestió de moure-ho. Cadascú té coses que un altre no té. Encara que hui en dia no és un treball que em tire molt.

Hi ha per ací alguns doblatges impossibles d’acceptar, els lleve i ho veig subtitulat. Alguns diuen que amb els subtítols et perds coses. Estic d’acord… però alguns doblatges maten les pel·lícules. No et diuen res, són irregulars, no t’agafen de la mà per fer el viatge, sonen estranys, no tenen cos, els falta història.

Ara, a València, hi ha una bona remesa de joves preparats tècnicament per arribar a treballar amb molt de nivell. Això sí, si no es pensen que per estar doblant ara, ja han arribat i ho tenen tot fet.

Si un director amb trellat et demana color hi ha que esforçar-se per donar-li el que vol i no quedar-se mirant com si fórem uns locutors de “pacotilla” i pensant que fer millor el TK és impossible.

El director amb el que vaig parlar ahir no va augurar un bon futur i es va mostrar cansat. Com sempre, no ens donen seguida i poca gent arriba a fer be el seu treball. Volen herois, perquè tot és per a demà. Realment  dubte que estos oficis traguen cap. No s’han cuidat, no han sigut exigents en el bon sentit, no han cregut en el que poden aportar, no hi ha projecte de futur, temps, treball, escola ,història.

Pot ser doblant-nos hem d’encaixar en boca un crit fort i bramar sense por de perdre la faena, i volar, com els dobles fent acrobàcies amb un cotxe envoltat de flames per a una sola presa!!

Nota. La pel·lícula es divideix en trossos per doblar-la. Van numerats i es diuen TK (teiks)