Ens n’anàvem de gira. Tot un gran tour a fer petar de concerts a arreu del món. Com en tantes ocasions les orquestres i músics es disposen a fer, una llarga estada fora de casa ens tocava emprendre en breu. Com molts aspiren i tants imaginem, el somni d’un llarg viatge de capital en capital, cada nit a un escenari i cada tarda en un carrer diferent, s’enlairava de cop i volta, i pels més avorrits a les quatre parets de casa, per fi l’oportunitat tan esperada d’escapar d’aquella gavià de crits i sorolls.

Tots preparats per enllestir fins l’últim drap de l’armari; samarretes, texans, americanes i corbatins. Les noies buscant les millors arracades i talons, pintes i escuma pels cabells. També d’aparells i joguines pels més menuts, que algun que d’altre acompanyaven l’expedició. Ah, i per suposat, un bon banyador, per si en alguna de les escales, ens tocava remullar el cul.

Tot un matí, a trenc d’alba, per no despertar les besties que ens envoltaven, aquell grup de sis-cents trenta-huit components, carregàrem tots els nostres instruments i quefers a bord. Tot en silenci i a la vegada expectants, per que tots plegats poguéssim conjuntament poder tornar a fer soroll. Enlairarem aquella nau per les aigües de la mediterrània, pels mateixos caus que en Tirant navegava, i de camí a l’Europa culta i ben suposadament ensinistrada, a fer sonar les nostres cançons.

Una xicoteta pausa al menut territori de Malta per tal de fer un mos i seguir la ruta; això sí, cap concert ni tan sols un assaig. La primera parada fou a Itàlia, a les costes sicilianes, on malauradament els concerts patiren unes imprevistes cancel·lacions. Res de festa i cap nota a fer sonar. L’orquestra tornava a port tot recollint maletes, instruments i esperança. Mazara, Trapani, Palermo o San Vito quedaren silenciades d’aquella gent que veníem d’altres racons per oferir velades als auditoris de mig món. La ruta seguia a les aigües, i com diu l’havanera, quant més mar, més vela.

Seguirem cap amunt. Dues illes ben plantades al mig del mapa tocaven a parar la nostra nau. Dues llengües i dues històries. Dos nacions pilars de l’Europa moderna i a la vegada vella i sabia ens esperaven al seu estret. Quina bellesa de territoris; San Teodoro, Santa Teresa o l’Illa Rossa a Sardenya, amb tan meravellosos auditoris i teatres, on semblàvem no estar a l’alçada de les seves taules. I férem novament un pas enrere per mullar-nos els peus de nou.

Ja en acabant, tot esquivant el fort sòl de juny de Mallorca, arribàrem a València. Quina sorpresa la inesperada! Premsa, càmeres, reporters i periodistes, quasi més que tots nosaltres junts. Diuen que està malament tirar-se flors, però mai vaig imaginar que seriem tan bons i amb tant de públic. Això sí, cap autògraf ni selfie a l’arribada. Cap concert ens esperava, ni auditori ni teatre. Escoltats per vaixells color taronja, a tocar el port de València, una manta de la creu roja, una ampolla d’aigua i per fi un plat calent a la taula. Un enyor i una esperança, la de la terra enrere deixada, on no fer mai més cap concert rodejats de guerres, projectils ni més misèries.