Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Estoy segura, pegarás un trueno
– Estoy segura, pegarás un trueno. Traducció: (Estic segura, pegaràs un tro) No, no es  tracta de que Margalida Genu Flecta faça uns tirets el dia de l’alardo a la plaça, o una escaramussa darrere del castell a manera de preludi canonaire guerriller, no. Ací, «pegar un trueno», dit a la manera morro-prim, té a […]
Creación
Leningrad, la simfonia que s’estrenà a si mateixa
Una vesprada del 1942, uns quants músics famolencs escalfaven com podien les seves articulacions i cossos esquelètics. Alguns instruments semblaven rovellats o desmembrats, però no semblava importar. Llavors, el mestre arribà. Les portes es tancaren. Uns pocs micròfons prengueren lloc per enregistrar el poc soroll que allí es pogués fer, i tot començà.
Un dels miracles més grans que la història de la música ens ha pogut regalar, es sense dubte la setena simfonia del mestre rus Dimitri Xostakovitx.
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Ai, al meu home, ahir li va agarrar un batistot de pronóstico reservado
-Ai, al meu home, ahir li va agarrar un batistot de pronóstico reservado. Traducció, més o menys: (ay, a mi marido, ayer, le cogió un síncope de pronóstico reservado.) Ja sabem que batistot és batistot i que síncope és una altra cosa de semblant, però no. Però sí. Ja sabeu. Resulta que Anatoli Bonastre, de […]
Creación
De gira per Europa

Ens n’anàvem de gira. Tot un gran tour a fer petar de concerts a arreu del món. Com en tantes ocasions les orquestres i músics es disposen a fer, una llarga estada fora de casa ens tocava emprendre en breu. Com molts aspiren i tants imaginem, el somni d’un llarg viatge de capital en capital, cada nit a un escenari i cada tarda en un carrer diferent, s’enlairava de cop i volta, i pels més avorrits a les quatre parets de casa, per fi l’oportunitat tan esperada d’escapar d’aquella gavià de crits i sorolls.

Tots preparats per enllestir fins l’últim drap de l’armari; samarretes, texans, americanes i corbatins. Les noies buscant les millors arracades i talons, pintes i escuma pels cabells. També d’aparells i joguines pels més menuts, que algun que d’altre acompanyaven l’expedició. Ah, i per suposat, un bon banyador, per si en alguna de les escales, ens tocava remullar el cul.

Tot un matí, a trenc d’alba, per no despertar les besties que ens envoltaven, aquell grup de sis-cents trenta-huit components, carregàrem tots els nostres instruments i quefers a bord. Tot en silenci i a la vegada expectants, per que tots plegats poguéssim conjuntament poder tornar a fer soroll. Enlairarem aquella nau per les aigües de la mediterrània, pels mateixos caus que en Tirant navegava, i de camí a l’Europa culta i ben suposadament ensinistrada, a fer sonar les nostres cançons.

Una xicoteta pausa al menut territori de Malta per tal de fer un mos i seguir la ruta; això sí, cap concert ni tan sols un assaig. La primera parada fou a Itàlia, a les costes sicilianes, on malauradament els concerts patiren unes imprevistes cancel·lacions. Res de festa i cap nota a fer sonar. L’orquestra tornava a port tot recollint maletes, instruments i esperança. Mazara, Trapani, Palermo o San Vito quedaren silenciades d’aquella gent que veníem d’altres racons per oferir velades als auditoris de mig món. La ruta seguia a les aigües, i com diu l’havanera, quant més mar, més vela.

Seguirem cap amunt. Dues illes ben plantades al mig del mapa tocaven a parar la nostra nau. Dues llengües i dues històries. Dos nacions pilars de l’Europa moderna i a la vegada vella i sabia ens esperaven al seu estret. Quina bellesa de territoris; San Teodoro, Santa Teresa o l’Illa Rossa a Sardenya, amb tan meravellosos auditoris i teatres, on semblàvem no estar a l’alçada de les seves taules. I férem novament un pas enrere per mullar-nos els peus de nou.

Ja en acabant, tot esquivant el fort sòl de juny de Mallorca, arribàrem a València. Quina sorpresa la inesperada! Premsa, càmeres, reporters i periodistes, quasi més que tots nosaltres junts. Diuen que està malament tirar-se flors, però mai vaig imaginar que seriem tan bons i amb tant de públic. Això sí, cap autògraf ni selfie a l’arribada. Cap concert ens esperava, ni auditori ni teatre. Escoltats per vaixells color taronja, a tocar el port de València, una manta de la creu roja, una ampolla d’aigua i per fi un plat calent a la taula. Un enyor i una esperança, la de la terra enrere deixada, on no fer mai més cap concert rodejats de guerres, projectils ni més misèries.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario