Hola bona nit. El meu nom és Rossana i soc una alcoiana addicta. En primer lloc vull agrair-vos l’assistència a aquesta primera sessió d’Alcoians Anònims una associació sense ànim de lucre formada per persones amb un desig compartit: curar-se del vici de l’alcoianía.

El nostre objectiu és que a partir d’ara es mantingueu nets les vint-i-quatre hores del dia. Que sigueu un exemple per als vostres paisans que encara continuen enganxats al flato, al puntet, a l’entonses, a l’açò no s’ha vist mai, a l’ara ja puc morir-me a totes eixes coses tan addictives i perilloses. I si ho aconseguiu que els transmeteu aquest missatge d’esperança: De l’alcoiania se sale. Amb esforç i voluntat sí, però se sale. I nosaltres, a Alcoians Anònims, podem ajudar-te.

Vinga, anem a començar, o a ascomençar com dieu vosaltres que deu ser com començar però amb agonia, amb el mètode dels tres passos. El mètode clàssic per a la resolució de problemes. El primer pas és reconèixer que hi ha un problema. Tots sou conscients de que teniu un problema i per això esteu ací hui. No es així? Per exemple tu Mauro  que no t’has perdut cap sainet des de l’any 1966, ni cap edició dels monòlegs de l’alcoiania ni quan va faltar la teua sogra. O tu Maria Empar que et saps totes les cançons d’Ovidi i tens tots els singles, LP’s, CD’s, DVD’s i fins i tot els laser discs!. I això que mai va gravar cap. O tu Antulio que quan vas a una boda i sona Paquito El Chocolatero et poses a fer coaching. No balleu, no s’agarreu del braç, espai amb el ritme, no utilitzeu com a sable la pala de tallar el pastís… Els amargues la vida a les persones! Es que si en lloc de traje i corbata portares malles de licra la gent es pensaria que eres Jane Fonda en lloc del padrí del nuvi.

Com aquest ja el tenim clar passem al segon punt: recopilació de fets i estudi de la informació. Analitzem algunes conductes – analitzar-les totes donaria per fer un carrera de sis anys a la Politècnica – que creen addicció en el individu, el desconnecten de la realitat i l’aboquen irremissiblement al l’obscur món de l’alcoiania. Després us donarem alguns consells pràctics per evitar-les.

Costums com l’anomenada de las sillas locas. Vos sona. No? A vore, imagineu un grup de matrimonis alcoians, entre 40 i 80 anys. Menors de 40 no perquè encara viuen amb els pares i majors de 80 tampoc perquè a eixes hores no els deixen eixir de la Residencia, de la Resistència dieu vosaltres. Imagineu-los que arriben a un restaurant o als Jijonencos és igual. De seguida es produeix un moviment amb les cadires com els dels trileros amb els cubilets. Pim, pam, cadira per ací, cadira per allà i quan te n’adones els homes i les dones s’han distribuït en dos bàndols separats. Los chicos con los chicos y las chicas con las chicas. I enmig un mur invisible d’antimatèria. Bloqueig total de les comunicacions. Se’n recordeu quan Fabra venia a Alcoi i deixaven de funcionar els mòbils, el Wassapp, el Twitter i els semàfors d’Oliver? Pos igual.

I que jo sàpiga a Alcoi estan prohibides les esquadres mixtes però no les taules mixtes, be almenys fins ahir a la nit perquè des de que va guanyar les eleccions Toni Francès s’ha vingut amunt i està fet una fera legisladora. Em confirmen que no hi cap ordenança municipal ni de l’Associació que obligue a que les dones i homes alcoians es separen per a beure o per a menjar. Siga el que siga que es beguen o es mengen. De fet ens consta que s’ajunteu per fer algunes coses. Que vareu ser els inventors de la muntonà i el mantecao…

Cal tombar aquest mur sexual que potser guarda relació amb el descens de població que des de fa anys pateix la ciutat. L’única manera és actuar amb decisió. A vosaltres dones us recomane que feu un Nuria Martínez, un Fonèvol, m’enteneu? Mescleu-vos amb els homes per moltes mirades d’estranyesa i de mosqueig que vegeu. I vosaltres homes feu una remanguillé. Sí remanguillé. Ni idea de francès, no? Que raó te Carolina Punset! En treure-vos del valencià… aldeans! Que es situeu dissimuladament a la part femenina de la taula, encara que això provoque comentaris jocosos qüestionant la vostra virilitat. Sigueu pioners. Obriu camí a les futures generacions. Voreu com les vostres reunions socials resulten més divertides. S’estalviareu d’estar tres hores escoltant a un grup de tios parlant de futbol o a les amigues explicar l’interessant costum dels marits de pixar-se fora de la tassa del wàter. Ja ho va dir el savi: en la varietat està el gust. O com va afegir el poeta: bon pilot bon farinot.

Vinga un altre exemple de conducta a evitar. Tots vosaltres penseu que Alcoi és el melic del món, si o no? Com a mínim que el món és una barriada d’Alcoi, com la Zona Nord. Aires de grandesa! Si no aires airusets. Si els alcoians es distingiu de la resta de la humanitat perquè sou els únics capaços de demanar un plat d’abisinios en una cafeteria de Burgos o una tortilla de toñineta en un bar de la Manxa. El pitjor de tot no és que no us entenen, el pitjor és que damunt es cabregeu perquè no vos entenen. Vos resulta impossible imaginar que puga haver algú a l’univers que desconega les virtuts de la vostra tapa «estrella». Vos irrita que vos miren amb cara de marcians quan a l’hora de pagar el compte feu aquella pregunta tan castissa de: ¿Mucho es?

Amics i amigues cal fer un esforç de contenció. El xovinisme alcoià és un cavall desbocat i convé tindre’l ben agafat de les regnes. Recorde el cas d’un paisà vostre que va estar a punt de ser linxat al Brasil a colp de mamella per afirmar que el Carnaval de Rio era una xaranga de poblet al costat d’una entrà mora. O un  altre que va armar un escàndol al Bulli perquè Ferran Adrià no havia inclòs la pericana a la seva carta. També els moments de tensió que es van viure en un creuer pels fiords noruecs quan una quadrilla d’alcoians va intentar convèncer a un grup de jubilats belgues perquè cantaren ‘aixina s’agarra el pato / el pato s’agarra aixina’. Només la intervenció del personal de seguretat va impedir que la discussió acabés en una espècie d’alardo nòrdic.

Per dominar la fúria alcoiana cal una cura d’humilitat. El nostre equip de psicòlegs ha elaborat uns exercicis, que poden ser-vos útils. Va relaxeu-vos. Solteu totes les tensions interiors. Ei, però sense passar-se. Comencem amb respiracions curtes i profundes i tot seguit repetim cinquanta vegades (vinga tots) els mantres: «la fabada asturiana no és una versió desllavassada de l’olleta alcoiana», «el Menejador és més baix que l’Everest», «no és cert que Camilo Sesto haja venut més discs que els Beatles i Elvis junts» Molt bé.

A Alcoians Anònims tenim una regla, de fet en tenim moltes, bé jo ara mateix en tinc una. Vull dir que tinc un regla d’or que vull compartir amb tots vosaltres. ‘Si vols desenganxar-te de l’alcoianía deixa primer el flato’. Crec que va ser Arquímedes qui va dir: doneu-me una mica de flato i mouré el món. El flato és, el principal defecte dels alcoians i també la principal virtut. Sense flato no hi hauria Casa del Pavo ni edificis modernistes a la ciutat, és cert. Però tampoc famílies arruïnades per l’obsessió de viure en un xalet de Gormaig. Sense flato, les festes serien festes de calbot, però s’estalviaríeu haver de suportar a senyores del puntet explicant en castellà el casament de la filla amb un kóven que és disputado del PP en València. Sense flato els alcoians no podríeu presumir de Llotja de Sant Jordi, eixe monument símbol de l’estil arquitectònic flatosisme flamíger, però tampoc hauríeu de passar la vergonya de vore conduint un Ferrari a un fabricant que acaba de tancar l’empresa, deixant a 200 treballadors a l’atur i més deutes que Rodrigo Rato i Blesa, junts.

Algú va dir  que el ‘verí està en la dosi’ doncs en el cas del flato és totalment cert. El flato, com el vi, en petites dosis pot ser bo per a la salut. Una mica de flato pel matí t’ajuda a enfrontar-te amb la vida i t’atorga un plus de seguretat per passar el dia que va de conya. Però quan s’abusa d’aquesta substància es converteix en un verí altament tòxic. Per això el flatós i la flatosa són insuportables, encabotats en explicar-nos a tots on compren la roba, a què perruqueria van o a quin col·legi porten els fills. Perquè un flatós  sense públic és com un jardí sense flors. Es a dir, el que ve a ser la Rosaleda.

Però no defalliu. Deixar el flato és possible. Teniu l’exemple de l’Ajuntament. Que fa uns anys es gastava fortunes en sales de Calatrava, en voreres de marbre i fanals de disseny i que ara es passa tota la legislatura estalviant, tacita a tacita, per reparar un tram de barana del pont del polígon Santiago Payà.

He dit pont i deuria d’haver dit pontet, perquè m’entengueu bé tots. I es que si els alcoiano-addictes teniu una altra cosa en comú és l’abús dels diminutius. A Alcoi, ningú no es mor d’una malaltia normal, es mor d’un ataquet, que és un concepte sanitari rotllo Jordi Sedano variable, indeterminat i imprecís que igual aprofita per a un ictus que per a un ofegament en cafè licor. A Alcoi no hi ha negres, hi ha negrets. No fa vent, fa airuset. O caloret. Per cert hi hauria que demanar-li drets d’autor a Rita Barbera. Tampoc no hi ha persones obeses, tot i que pesen més de cent quilos, hi ha gordets. Els que tenen una cara més difícil que una gàrgola són lletgets o lletgetes. I el borratxo que frega el coma etílic és un que va bufaet. S’imatgineu si alguna volta totes aquestes singularitats es combinaren. Seria com la turmenta perfecta gramatical. L’altre dia Pepet baixant per Sant Nicolauet es va trobar amb eixe gordet que sempre va una miqueta bufaet, el que viu amb eixa xineta lletgeta massa joveneta que diuen que s’entén amb un negret que sempre va tant carregadet de penjollets que algun dia quan si bufa l’airuset li agarrarà un infartet de tant de caloret.

Amics i amigues cal fer un esforç de renovació de vocabulari. Des d’aquí vos aconsellem un mètode de cura infalible: cada vegada que digueu un diminutiu poseu un euro dins d’un pot. Al final  eixireu guanyant. Si no aconseguiu abandonar el vici del nanisme gramatical haureu acumulat una petita fortuna que us permetrà pagar-vos un viatget a la platgeta el proper estiuet.

Molt bé ja és l’hora. Per aquesta primera sessió és suficient. Recordeu que fora al tauló d’anuncis teniu un resum de les activitats que farem el pròxims dies com per exemple: ‘Com deixar de ser baiosa en set dies, instruccions bàsiques per parlar com una persona normal i que no et prenguen per una tonta del puntet’. ‘Taller per deixar de fer cites d’Ovidi Montllor cada dos per tres’. Tarifes especials per a regidors de cultura i intel·lectuals en general. ‘Curset accelerat d’història d’Art Modern i Contemporani per a que pugueu destrossar, amb fonament, el cartell de Festes el 1 d’Abril’. La propera sessió parlarem del tercer pas per abandonar definitivament l’alcoiania. De veritat, paga la pena intentar-ho. No només per la vostra salut mental i física, sinó també perquè ajudareu a millorar l’entorn, ja que l’addicció a l’alcoianía com la ximpleria, la somordor i tants altres trastorns de la personalitat és una d’aquelles malalties que curiosament no la pateix el malalt sinó tots els que el rodegen.