Un home acaba de menjar. Està nerviós. Amb molta decisió fa una trucada telefònica. Diu: Bon dia. Escolta i respon: Sí, d’acord. Penja. Amb molta cerimònia prepara i encén una pipa. Piparra, piparra… Ja està en el punt. Piparra. Engull el fum espes i tus, tus…tus . Tremola, sua, tus!!

Està deprimit, tirat, molt cansat. La respiració es normalitza poc a poc. S’adorm. Una orquestra de xiulitets eixen del seu cos. Un d’eixos sons es repeteix constant. És com una sirena obsessiva. No pot deixar de sentir-la. Ja quasi estava caient-li la bava però no acaba de relaxar-se.

El neguit fa que s’alce. D’on vindrà eixe soroll? Obri la finestra que dona al carrer. Comprova si és d’algun televisor, d’algun cotxe, de qualsevol comerç…  La tanca però la maleïda sirena ara se sent més fort.

Es deixa caure. Està alterat. No està gens be. Sol, a casa. La sirena brama cada vegada més fort. Va a rebentar-li el cap. No pot omplir el pit. Fa esforços intentant arrapar un poquet d’aire. S’ofega, estira com pot la ma. S’ofega. Tremolós, suat aconsegueix arribar a un inhalador. Inhala, inhala, inhala, ala, ah, ah. Inhala! Ahhh.

Ja no sona la sirena. Allà dins sent veus. Sembla que venen de l’escala. Sona el timbre. Ding-dong, ding-dong dingdongdingdondingdondidodidodidididonggggg!

L’home recolza les mans per la paret del corredor. Digdongggg. Arriba a la porta I desencaixat…donggg. Obri.

Dos homes amb un vestit roig i una dona angelical que li diu “Bon dia” Somriu i l’acarona mentre el tomben en una còmoda llitera. Li dona un bes. Ell sospira, plora d’alegria i somriu. Entre les mans pressiona alguna cosa. És la seua pipa!