Com cada dia a Lluis el va despertar l’alarma del rellotge a les cinc del mati. Després de maleïr unes quantes vegades i de cabrejar-se amb ell mateix dient-se, que no, que hui no faria el que venia fent els darrers anys a la fàbrica, chiquitroc, chiquitrac! es va alçar.

Als catorze anys va deixar l’escola i es va posar a treballar. Estava assegurat i tot. Però hi havia alguna cosa dins d’ell que li deia QUE NO, que no volia repetir la mateixa història que son pare, hores, més hores, el primer, el segon, el tercio, queixar-se de l’encarregat tots els dies del món a taula, no, no volia!

Es va encendre un cigarret, tenia la gola seca, els ulls unflats i un lleuger mal de ventre. Es va vestir ràpidament; l’habitació estava prou freda i les ganes de parlar amb Franco apremiaven.

Al acabar amb les necessitats es va asear i es va dirigir a la cuina que a la volta era tot: menjador, saló on dormia sa Mare, etc… tot. Es va calfar un poc d’aigua que va mesclar amb un cul de llet condensada que quedava en un pot. Se la va beure i es va encendre un altre cigarret, després d’haver-se posat una gavardina gris molt xula, que havia sigut de son pare. Va mirar el seu rellotge, un ‘Duward Aquastar’ que també havia heretat del pare, ja eren les cinc i vint del mati , va agafar el menjar que li havia preparat sa mare i va eixir al carrer, feia frescoreta, acabava de ploure.

Havia d’agafar un ferrobús que eixia a tres quarts de sis, però podia anar caminant sense presses; l’estació estava prop i a mes no havia de traure bitllet.

Pel camí mirava les cases amb les persianes baixades, els llums dels fanals es projectaven en l’asfalt , la seua silueta es reflectia en l’aigua i es feia llarga i freda. Un gos furgava la brossa fresca, un tipus elegant i una tia bona agafats ben fort entraven a un portal i reien, segurament vindrien d’una festa.

Per la resta, tot, fins les fulles caigudes pareixien estar dormint.

Mecaguen la llet de pot quina agonia, tenia ganes de bosar i tos, va tirar el cigarro i li van saltar unes llàgrimes que de seguida va reprimir al entrar al vestíbul de l’estació.

– Bon dia! (estava un poc suat del esforç,suor gelada)

– Bon dia !! Quina cara portes Lluis!- Li va dir la Sra. Antonia, la dona de la neteja de l’estació.

– Deixa’m mare!

– Si de bon matí ja estàs així? Vinga home animat que tu eres jove!

– Sí, sí, sí, vinga. Fins després, adéu mare, li va dir fent un esforç per mostrar-li un somriure.

Quan va pujar al vagó ja es sentia millor i es va trobar la mateixa gent de sempre. El revisor, amb la seua vella i lluenta gorra. Esta setmana pel mati era Juanito, un dia parlant li va dir que duia trenta anys foradant bitllets. També venien els treballadors de les fundicions URIA S.L. L’amo, de l’empresa, l’any passat va convidar a festes a un famós torero i diuen que fa anys va eixir en un diari fotografiat en un iot amb Onassis. També anaven les passadores d’Enrique Fernández S.A. Està forrat. Diuen que una filla que estava malalta necessitava estar prop del mar i ell se’n va anar a Montesdemar, a la capital, va entrar a un hotel per buscar un lloc adient per a la filla, però diuen que no el van tractar bé pel seu aspecte. L‘any següent l’hotel havia desaparegut i al seu lloc Fernández va construir un dels edificis més bonics d’eixa població marítima. Les passadores són molt boniques. Sempre estan fent-se bromes i rient, tenen molt bon ambient. Entre elles estava Carmen, la novia d’un veí seu. Un pixorro, segons ell, perquè baixa la brossa amb una corda des del balcó per no llevar-se el batí i les espardenyes i baixar-la com tot el mon. Però com pot anar Carmen amb eixe xirimiuli, mamó!! Carmen es un monument, està més bona que Déu! Està tremenda! Espectacular! Més bona que la mare que l’ha parit!!

Era vore-la i posar-se calent.

També anava al ferrobús un home que no havia vist mai. Anava entrajat i duia unes xicotetes ulleres, un diari a la ma i anava pegant cabotades. Va estar a punt de despertar-lo, estava patint per si es pegava contra el cantó de la finestra! També tres reclutes que pel que deien tornaven al ‘Matadero’, anaven rapats, amb uns ‘tres quarts’ immensos que els venien ‘set bosses’. Eren xicons joves però semblaven més majors. Va sentir que eren d’un poble d’Alacant on feien festes de moros i cristians, estaven lluny de casa ‘servint’. Els dilluns era normal veure soldats!

Va encendre un nou cigarret, ara tocava esperar fins les set menys vint , hora en que arribava la llauna a Montezualde.

Però pareixia que eixe dia anava a ser diferent als altres o al menys tindria amb qui parlar. Carmen havia deixat el lloc que ocupava amb les companyes i anava de cara cap a ell, de sobte es sentia la cançó ‘Solo tú’ de Los Módulos, caminava d’una forma molt sensual i no deixava de mirar-lo. Directament Carmen va seure damunt dels seus genolls. Lluis només va arribar a dir: hoolaaaa!

Carmen va començar a besar-li suaument el coll mentre li passava la mà esquerra per damunt de la bragueta que pareixia que anava a rebentar-li d’un moment a un altre. Ell estava enverat, tens, roig i sense entendre res, però tan encesot que es va llençar sobre ella, morrejant-la i mossegant-la allà per on podia! Encès! Volia donar-li-ho tot allí mateix, damunt de l’escai. Chiquitrac, chiquitroc!!I Així ho va fer: ‘d’ací en vull, d’allà no en vull” Tenia entre els seus braços a la reina del barri!! No s’ho creuria ningú!!!

– ¡Iee Lluis baixes o què!!

– Carmen,Carmen,Carmen! Te quiero i tú lo sabes!! Sí, estava sonant la cançó de Trèbol!!

– Lluis!

– Què? Com? Hòstia sí ,sí, ja vaig, ja vaig, perdona’m Juanito!!

S’havia quedat dormit després de fumar. Set menys deu, va pegar un bot i no va parar de córrer fins arribar a la faena.

Set menys cinc. Menys quatre. No em dona temps a canviar-me. Menys tres. Va marcar l’arribada al rellotge. Menys dos. Es va despullar ràpid. Menys un. Va començar a posar-se el mono, no arribe!

La sirena va bramar cruelment sis minuts després de que ell marcara. Corrent i apretant-se el cinturó eixia Lluis de cap a la seua màquina que de seguida va posar en marxa! Chiquitroc chiquitrac!!

Un soroll estrany el va sorprendre… No, no era la màquina, era Manolo, l’encarregat, fent veuaes, obligat pel soroll.

– Lluis últimament sempre et poses tard!

– Què?

– Que has vingut tard! (Cridava assenyalant el rellotge i marcant amb la mà en alt tres dits)

– Sí, es que me he dormit al ferrobús!

– Ves amb compte perquè prompte no podré tapar-te i et tiraran al carrer… M’has sentit!! Que siga l’última volta!!

– Si només… be sí, no pateixques ¡! Què he de fer?

– El que et va quedar del divendres i quan acabes t’agafes a lo de López i Ródenas!

– No tornarà a passar!!

Al quedar-se sol va començar a plorar i a donar-li patades al ferrament, amb el soroll que eixos dimonis produïen , chiquitroc chiquitrac!! Ningú podia sentir-lo!

La sirena encara havia de sonar tres voltes més, dues per menjar, una per parar i l’altra a l’acabar, i l’última i més esperada la d’eixir d’aquell maleït lloc, que no feia més que furtar-li la vida a Lluis!

Ja feia segles que havien menjat , només faltava la tercera sirena, la que no arribava mai, chiquitrac ,chiquitroc! Però per fi també va sonar. Això no era una sirena era música celestial!!!

El mateix que va fer al mati per entrar, va fer per eixir. Córrer fet un cavall salvatge, un boig. A diferència de que una alegria i un somriure omplia la seua cara mentre corria per tornar a agafar el ferrobús que el portaria a sa casa. L’hora de tornar es feia curta. Era com si tot haguera acabat. Arribaria cap a les huit menys vint i com cada dia, aniria una estona al bar de baix de casa a fer unes cerveses i a xarrar amb algun amic o conegut. Després soparia amb Antonia i vorien un rato la tele o mirarien per la finestra a la gent , fumaria al costat de sa mare, li donaria un beset i després es gitaria esperant entre somnis el nou dia, que segurament seria com un altre dilluns. Però ell no volia, a ell no li passaria el mateix que a son pare. El primer, el segon, el tercio, hores, més hores, dotze, setze, no, no malparlaria de l’encarregat encara que tinguera raó. Ell volia viure, només tenia vint anys, volia viure. En tornar de la ‘mili’ se n’aniria. Un dia qualsevol, se n’aniria. Carmen s’enamoraria d’ell, es deixaria al pixorro del seu nuvi i fugirien junts, lluny del chiquitrac chiquitroc! Era fotut viure a toc de pito. Sí, algun dia guanyaria diners amb una bona faena i estaria… els dilluns al sol!!!

Dilluns!! 8-2-2016.