«Para la tía más buena del mundo…», solien anunciar en la secció de «Discos dedicats», a la ràdio (emissora local), qualsevol dia per la vesprada. I tot seguit: Manolo Escobar, Paquita Rico o Luis Aguilé, començaven a fotre-li canya als altaveus dels nostres receptors. Era, potser, com visitar l’inframón; fantasies de gorges inflamades per l’exuberància de registres harmònics a través de les ones hertzianes. Collons!!! I és clar, ens preguntàvem? Quina seria aquella tia «més bona del món»? Car nosaltres li dèiem «tia bona» a qualsevol xicona que se’ns posés per davant: estigués o no estigués bona del tot (contra gustos…) Segurament, la qüestió era una altra de ben distinta. La tia ho seria de debò: germana del pare o de la mare, i amb això ja restava en ordre la feliç dedicatòria. Hi hauria, segur, qualsevol agraïment pel mig, del qual el nebot, o neboda, se sentia deutor. Ja que no anem a pensar que cap animalot del poble li digués a una xavala allò de «tia bona» mitjançant la ràdio local sense més ni més, i a pèl. En aquells dies de garrot i pa sec, ningú no s’atrevia a fer un destrellat de tan grossa magnitud. No. Ni pensar-ho!

La ràdio, ara que estem en farina, era un instrument meravellós. Ja ho crec. I mentre l’escoltàvem (el millor de tot eren les retransmissions dels partits del futbol, car el meu pare feia volar els cacaus i tramussos d’una trompada damunt la taula, i amb un aiiiiiiiiii sonor, desesperat i quasi salvatge, quan el nostre equip del cor restava a punt de marcar un gol, però no ho aconseguia), podíem somiar desperts. Tampoc era minso el seguiment que fèiem de «Proscenio. Radio revista de teatro”, on totes les novetats de l’art escènic es posaven a l’abast del gran públic. També, amb certa freqüència, feien Radio teatro, i podíem assistir, des de casa nostra, a una representació radiofònica. Quasi res porta el diari…semblen els temps de quan portàvem ronya als genolls.

Sota els faldons de la «mesa camilla» hi havia, per escalfar-nos, la copa (braser), i amb una pala (l’estilogràfica) remenàvem les brases (tiràvem una firma). El llenguatge no només comunica, també il·lustra la geografia vital de tots nosaltres.