I quin desfici més gran, no? No hi ha qui els aguante, els caput septimanae, i molt menys encara la tarda dels diumenges. Per favor…!!!

No saps on pegar, com bé resa la frase popular. No saps on pondre, reflexió un tant veïna de l’espai rural, i de la parla antiga de les nostres agüeles. El desassossec; l’anar i vindre; l’escorcoll repetit fins l’avorriment dels canals de la televisió; els periòdics del dimecres passat, encara; la cervesa mig calenta perquè el frigorífic no va com cal; la pluja fina, però insistent; el reguetón calfa andoles, bestialment instal·lat al forat del pati de llums i mentre es dutxa el veí jovençol; els cors i danses del barri celebrant no se sap ben bé quin collons de festa, i estomacant la pell dels tambors a tota pastilla; l’olor a socarrat indecent de les lentilles que s’han agafat a la base del perol per excés de foc… i el cul de ferro, a la fi, per l’estona infinita de sofà, amb forat considerable de tant suportar les natges atordides d’un diumenge qualsevol, però d’iterada impertinència. Ai!!!

I de sobte, sense pensar-ho, se’ns ve a sobre un raig que il·lumina l’estança plenament: Gracita Morales i Rafaela Aparicio, en Sor Citroen, apareixen, senceres i de monja vestides, per la petita pantalla del nostre televisor. Com la fulla d’una fina navalla la veu de la Morales se’ns estaca al cap ferint-nos dolorosament les temples, i la gesticulació imponent de l’Aparicio se’n surt pels extrems de l’aparell, tot fent rodolar el florer que tenim just a la vora, i també la gitana s’estimba per l’extrem de la tauleta. Senyoreta, açò és la glòria, podria dir qualsevol mortal que veiés com les coses van prenent la posició correcta a la vida…

Però nosaltres no ho direm, car volem, desesperadament, que el dilluns ens desperte del malson, i que la roda hidràulica comence a rodar fent, del seu curs lent, però cerimoniós i esperançat alhora, que la vida tinga sentit. Necessitem adrenalina, batallar i pessigar, només siga un tast, la molla tova de l’existència. El decúbit supí per a quan el traspàs siga, ja, una fosca realitat.