Destacados
Creación
Fem un conjunt?
No recorde qui va proposar  “fem un conjunt” ? i vam decidir fer un montepío
Quan era xaval ja em quedava mirant embovat als grups de musics que tocaven en les verbenes del barri de Batoi. Recorde una que ho vaig passar molt bé, van muntar l’escenari davant de l’entrada del cine,  van tocar LOS SENOX quasi tots els components eren gent del barri. El cantant havia guanyat un premi […]
Creación
De dobles i doblatges
No, no es tracta només, de tindre una veu bonica i conèixer les normes d’una llengua
Hi ha pel·lícules en les quals treballen “dobles “ o “especialistes”,  normalment s’encarreguen de substituir al protagonista  en accions perilloses o en algunes preses de lluny on no cal que l’artista en qüestió entre en situació. El mèrit se l’endú l’actor i no el substitut. Per exemple quan ix sa i estalvi de les acrobàcies […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXI
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Todo se me hace mastegote
– No me encuentro nada bien, todo se me hace mastegote. Traducció: (No em trobe gens bé, tot se’m fa mastegot) És una cosa molt lletja, això del mastegot, però molt gràfica i il·lustrativa. Encara que en idioma cervantí, mastegote, sona un poc, molt, rar. Així, en «castellano de toda la vida», sembla que diem […]
Creación
Divendres de Passió
Un relat de Pep Jordà ambientat en la Setmana Santa.
Pep Jordà, 14/04/2014

A les sis en punt de la vesprada Ricard, arreglador de la processó de Divendres Sant i destacat membre de la junta directiva de la Confraria, està assegut i nu als peus del llit de matrimoni de fusta de noguera autèntica. La seua dona que fins fa un moment també estava nua, acaba d’embolicar, d’alguna manera, el seu cos bru de rais UVA amb un llençol, i gatejant pel matalàs s’ha acostat a Ricard pel darrere, ha descansat els seus pits, rotunds i encara ferms gràcies a una recent operació, sobre l’esquena d’ell i acaronant-lo amorosament li ha fet un petó mentre li ha dit: No et preocupes amor, açò ja sol passar.

En eixe mateix moment en el bany del tercer pis de la casa que hi ha just enfront d’on viu Ricard, un dels majorals de la Confraria, està mirant de treure’s dels ulls el xampú Pantene PRO-V, un xampú que hidrata i protegeix el cabell sec o danyat, però que ara l’impedeix veure com s’obri la mampara de la dutxa i com entra la seua companya nua. Sí que nota, en canvi, la pressió dels pits menuts a l’esquena, i com s’esmuny, amunt i avall, pel seu cos lubrificat amb el gel de bany amb minerals marins com si fos una serp fent equilibris damunt d’una branca, i com, mentre li mossega l’orella, li diu: Encara tenim temps?

En eixe precís instant, uns metres més avall, just en la claveguera on buiden els retretes de Ricard i de Jordi, una rata comuna adulta de pel gris, i d’aproximadament tres quilos de pes, baixa el cap i puja el llom per flairar un tros de pa que navega com un vaixell enmig del riu d’aigua bruta, moment que aprofita una altra rata de característiques similars, però de sexe masculí, per a acostar-se pel darrere amb sigil, pujar-li al damunt, estrènyer-la amb força amb les potes menudes, i agitar-se sobre ella durant uns segons amb un vaivé frenètic. En ejacular, la rata de sexe masculí descavalca i tan silenciosament com ha arribat es perd per la foscor de la claveguera mentre la rata de sexe femení torna a flairar una pell de taronja en el riu d’aigua bruta.

Una hora més tard cap a les set de la vesprada, la rata comuna adulta de pel gris, que ha aconseguit treure de l’aigua la pell de taronja i rossegar-la fins que pràcticament no ha quedat rés d’ella, percep en l’aire brut de la claveguera el flaire d’una porció de pizza de quatre formatges i corre cap a ella enfilant el desguàs que arriba fins a la plaça de l’Ajuntament i desviant-se després cap al carrer Major. Durant el trajecte ha d’aturar-se varies vegades per determinar la situació de l’aliment, cosa que aprofiten altres rates de característiques similars però de sexe masculí. Malgrat les interrupcions, la rata comuna de pel gris arriba a la claveguera on buiden les aigües de l’ermita, localitza el tros de pizza i comença a menjar-se’l amb l’ànsia i el neguit d’un animal famolenc.

En eixe precís instant, uns metres més amunt, just en el bar que hi ha a un dels cantons de la plaça de l’ermita, Jordi i els seus companys demanen el comte a la cambrera grossa que regenta el local i s’aixequen de la taula coberta amb les restes del berenar i un parell d’ampolles buides de HIGHLAND DREAM, el somni fet realitat dels destil·ladors escocesos. Havent pagat, s’ajusten els rosaris de nacre als cinturons, on hi ha una Mare de Deu brodada que plora llàgrimes d’argent, agafen les caperutxes negres, els ciris que semblen supositoris gegants i mandrosament comencen a passar cap a la plaça de l’ermita.

En eixe mateix moment Ricard està damunt dels escalons de la porta de l’ermita mastegant un xiclet sense sucre, vestit amb l’hàbit negre de confrare, i recolzant elegantment el seu cos sobre una canya llarga i negra com si fos un pastor massai que vigila el seu ramat. En veure el grup que s’acosta indolent pel cantó de la plaça canvia immediatament el parat de pastor serè, amb el dit índex pega uns cops sobre l’esfera del seu ROLEX d’or, baixa els escalons en dues camades, agafa a Jordi d’un braç i d’una empenta el col·loca entre el seguici que ha començat a formar-se. Després fa el mateix amb la resta de majorals sense deixar de cridar i sense parar d’agitar la canya negra.

Mitja hora més tard, Jordi i els seus companys caminen de dos en dos, a un extrem i a l’altre del carrer, enmig la processó; separats per les llargues cues negres de l’hàbit de confrares i amb els ciris encesos espurnejant cera sobre la catifa vermella. Davant d’ells van els integrants de la banda de cornetes i tambors, que tot i que porten roba militar dues o tres talles més menudes del que s’escau i que interpreten una enèrgica música militar no son militars. Darrere marxa el sepulcre de vidre amb un Crist sagnant en l’interior, i amb un guàrdia civil – un d’ells de sexe femení – en cada cantó a mena d’escorta.

En eixe mateix moment, Ricard, que acaba de donar instruccions a un grup de confrares agitant la canya com si fos un pastor que arenga al seu gos d’atura, es gira, mira el sepulcre i amb tres camades s’aproxima a ell. Només arribar s’adreça a Jordi – tot i que no el reconeix, porta la caputxa posada – i li diu que s’avance uns metres perquè està massa pegat al Santíssim. Jordi obeeix i s’avança uns metres. Aleshores Ricard caminant d’esquena es retira unes passes i, mentre parla amb un altre arreglador i accepta el Marlboro Light que aquest li ofereix, torna a mirar distretament el sepulcre. Sobtadament llença el cigarret, l’estripa sobre la catifa vermella amb la punta de la sabata lluenta, i des d’allí escridassa a Jordi, dient-li que s’ature; que s’ha avançat massa i amb la seua inconsciència ha provocat un tall, un buit.

En eixe precís instant, la rata comuna adulta de pel gris, que acaba de suportar una darrera embranzida d’una altra rata adulta de característiques similars però de sexe masculí, percep dins la claveguera el flaire trist de la cera cremada i, obeint a un desig de rata prenyada, avança decidida cap a ell. En arribar al forat de sortida, s’està una estona quieta, mirant la llum taronja que entra des de l’exterior; s’aixeca sostenint-se amb dues potes, ensuma tot el que hi ha al seu voltant i quan li sembla que no hi cap perill esmuny el seu cos atapeït de pizza entre les barres de ferro rovellades de l’albelló. Quan, segons després, aconsegueix treure tot el cos se n’adona de l’equivocació i tot i que intenta tornar de seguida a la claveguera no es capaç de trobar el forat, perquè ara està ocult per un munt de cames nervioses que criden, s’enfilen damunt de les cadires, o fugen ensopegant amb els confrares i amb el sepulcre de vidre.

Enmig de la confusió la rata albira una sortida, una altra claveguera que hi ha a prop de l’Ajuntament; creua el carrer per atansar-la però els majorals li barren el pas amenaçant-la amb els ciris encesos. Veu un solar ple de runes on li resultaria molt fàcil perdre’s, llavors frena de cop, derrapa sobre les llambordes que no cobreix la catifa vermella, i immediatament torna a córrer amb totes les seues forces cap al solar, abans, però, ha d’esmunyir-se d’una xiqueta rossa que intenta agafar-la, imaginant que em comtes d’una rata comuna adulta de pel gris és un hàmster, d’un camera afeccionat que no vol perdre’s detall del succeït i del guàrdia civil de sexe femení que ha abandonat l’escorta del sepulcre i que ara corre cap a ella mentre descorda la funda de la pistola.

En eixe mateix moment, Ricard, que acaba d’arribar al lloc dels fets amb la canya enlairada com un llançador de javelina, veu la rata a punt d’atansar les escombraries del solar i sense pensar-s’ho dues vegades avança la cama amb decisió i li pega una puntada de peu a la boca de l’estómac que encara està digerint la porció de pizza; i ho fa amb tanta potència i amb tant d’efecte que la rata s’eleva uns metres en l’aire, descriu una paràbola perfecta per damunt del públic que no para de cridar i, després d’estavellar-se amb un cop sec contra un senyal de prohibit aparcar que hi ha en un cantó, cau erta enmig del carrer.

En eixe precís instant Jordi, que seguint les darreres instruccions de Ricard s’ha avançat fins quedar-se pràcticament sol junt al senyal de prohibit aparcar, abandona l’ordre de desfilada just quan la gent torna a asseure’s a les cadires i la processó recupera la normalitat i demana a uns dels espectadors una bossa de plàstic que porta imprès Pastisseria Bomboneria Cuenca. Pastisser Artesà. En agafar-la se n’adona que Ricard està al seu costat exigint-li que s’incorpore al seguici, com Jordi no li fa cas i, en comptes d’ocupar el seu lloc a la desfilada, agafa la rata per la cua, l’introdueix en la bossa i la llança dins d’una paperera, Ricard s’empipa de veritat, treu pit, li demana el nom, l’amenaça dient que s’han acabat els seus dies de majoral i per impressionar-lo més, apropa la seua cara recent afaitada a la caperutxa de Jordi, com si fos un sergent major.

I s’arrima tant que ja és massa tard quan tots dos perceben que una espurna del ciri de Jordi pren en la fibra sintètica de l’hàbit de Ricard. Una petita espurna que el crema tan sobtadament i amb tanta violència que durant uns segons – el temps que el guàrdia civil de sexe femení triga en córrer cap a ell, llençar-lo a terra i fer-lo rodar sobre la catifa vermella – el carrer s’il·lumina amb una llum de color ocre que, a més d’afavorir una atmosfera singular que crida a la reflexió, permet veure amb tota claredat al Crist jaient sobre el llençol blanc amb els braços oberts i mirant amb resignació la tapa del sepulcre de vidre.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario