Jordi, l’únic ancià de la residència d’Alcoi a qui encara li arribava la sang a les parts baixes, em va reptar a una partida d’Oca. Recorde perfectament les expressions d’enveja de les meues companyes quan començarem a jugar, però no fou això el que se’m va quedar gravat. Jordi portava un jersei de llana, d’aquests que tot el món du a Nadal i, tot i que no tenia res d’especial, feia olor de flors mullades.

Per desgràcia, Jordi i jo –la nova parelleta de moda de la residència–, no poguérem gaudir del joc durant molt de temps. L’endemà ens van confinar a tots a les nostres habitacions perquè, segons vam poder escoltar per casualitat, en els geriàtrics de la contornada estaven «caient com a mosques».

Això sí, ni Jordi ni jo anàvem a permetre que una pandèmia mundial acabara amb les nostres partides d’Oca tan especials. Tan sols calia idear un mètode alternatiu que ens permetera seguir jugant a pesar de la distància:

–Digues-li a Jordi que he tret un sis, que em moc d’oca a oca i que tire perquè em toca –li transmetia a la infermera de torn perquè li duguera el missatge al meu contrincant.

Cinc minuts després, tornava i em comunicava el moviment de Jordi. Pobra xicona… La infermera acabava fins als collons de nosaltres i d’anar d’una habitació a altra.
–No et queixes tant! –li deia, mig de broma–. Així fas esport i baixes els quilets de més.

El temps passava amb parsimònia i l’única cosa que alterava aquella soporífera rutina era l’ambulància. Solia vindre a la residència, pràcticament, cada dia. No volien que nosaltres, els interns, ens assabentarem de la seua presència; per això la feien entrar per la porta del darrere, a altes hores de la nit i amb les llums i la sirena apagades.

Però jo sempre estava asseguda a la finestra i, envoltada per la penombra, podia veure perfectament com s’emportaven alguns cossos ficats en bosses de plàstic. A un d’ells no li van pujar la cremallera del tot i, a pesar de la pluja i de les meues cataractes, vaig poder reconéixer perfectament aquell jersei.

Quan, l’endemà al matí, va tornar la infermera per a comunicar-me el nou moviment de Jordi, vaig dubtar si havia de preguntar-li o no. M’havia passat tota la nit en vela, però… Potser tot havia estat un somni. Potser m’havia confós. Potser… estava major i se’m en començava a anar el cap.

–Ocorre alguna cosa, Lliris? –em va preguntar ella.

Tot i que la màscara li cobria la meitat del rostre, vaig notar que la infermera estava molt nerviosa. La veu li tremolava lleugerament i era incapaç de mirar-me als ulls.

Jo vaig guardar silenci durant una bona estona.

Tenia la finestra oberta i es filtrava un olor de flors mullades.

–Digues-li que he tret un dos…