Si Noé alçara el cap…Imagineu-vos-el per un moment. El pobre, tan atrafegat com va estar a la recerca del bestiar necessari per a donar-li continuïtat a la vida (mascle i femella de cadascuna de les espècies, amb rigor (tot ben sexat) i sense concessions de cara a la galeria, clar; altrament li haurien palpat la careta els intransigents amb la guarda de l’ortodòxia), en un no parar durant dies i més dies, àdhuc mesos i molts mesos més, doncs fer-s’hi amb tanta quantitat d’animals no seria cosa menor. De vegades, també cal pensar com s’ho va fer per salvaguardar les espècies marines, o fluvials: tota mena de peixos, gambes, crancs, musclos, pops…etcètera. Ni pensar-ho vull. La peixera seria de pronòstic reservat. A més, comptar amb l’alimentació per a tanta fera (avorrit s’hi menja més i s’engreixa de forma exponencial), i la vigilància dels cucs per als peixos (pobres cucs), i de l’aigua dolça per beure…mare meua!!! Deixe-m’ho estar… Sí. Decididament Noé ha sigut el paradigma de la gestió del Medi Ambient per excel·lència. No té rival possible al llarg de la història. Si fem una ullada, així, «grosso modo», ens adonarem de la magnitud de l’empresa. I tot a sobre d’una barcassa, de collons, però barcassa a la fi. I amb poca gent que l’ajudés, no com ara, que per a fer un informe de dotze pàgines s’han de reunir vint-i-dos tècnics durant dues setmanes i escaig. Açò ja no és el que era. Abans amb poc s’arribava molt lluny, i ara amb molt, i tecnològicament avançats, no traem la mà del carabassí. Ai!!!

L’altre dia, tot i les previsions meteorològiques, els matalassos, els poals de la brossa, els vehicles, una cabra, dues vaques, un sofà i set cadires, seixanta frigorífics i vint-i-tres o vint-i-quatre cuines, feien la cursa del decatló per la riera (sempre seca, menys aquest dia d’infortunis diversos) carrer avall pel poble de «Vilamajor del Cabdill» (encara). Noé ho va tindre clar, nosaltres un poc menys clar que ell. El clima i eixes coses sense importància. Tampoc passa tots els dies, faltaria… I mentre, una dona amb un cistell de vímet al cap oferia, segura de sí mateixa, però aigua per la cintura: «Sardina fresca!!! Qui en vol de sardina fresca!!! La porte barata del tot!!! Doooones polp!!!