És veritat açò, però ajuda un poc a distingir-los, almenys des de lluny. A mi m’ho sembla. També significa un recolzament important per decidir si allò que ve frontalment és, o no és, un monjo. De vegades l’evidència coronada de la tonsura monacal també posa de la seua part. Sempre m’ha fet gràcia aquest arquetip de pentinat. Una bona pelada, de cabells, clar, a sobre de la carabassa, i  lluenta com set espills fulgents a les dotze del migdia, ja resulta un ajut important per a la determinant definició: «…aquest home és un monjo». La confusió resulta quasi impossible. 

Ara, en aquest moment de secularització militant, tampoc restem aliens a veure «tonsures» a tort i a dret. Qui de lluny ho sembla de ben a prop ho és…, la «muchachada» pentina, és una forma de parlar, amb el meló rapat fins a l’extrem. S’hi poden llegir les idees? O cadascun dels pensaments tenen fàcil interpretació? A poc que ens hi fixem una mica més. Diuen que és la moda, i tot això, i allò. Però del cert podem dir que hi ha un riu de gent, de quinta jove preferentment, que de la màquina d’afaitar han fet una eina de primera necessitat, doncs els hi cal passar-la pel tos ben sovint per tal de restar el més clarivident de la classe. 

Són els nous monjos, però en comptes de pelar a sobre pelen al tos, i li fan la volta fins les orelles. Una gràcia! Una meravella Pura arquitectura capil·lar! Excel·lent fantasia! Pràctica generosa de la transparència! Brutal evidència dels canvis socials! Negació absoluta de la particularitat! Abraç definitiu del gregarisme, o de la col·lectivització! Ara no m’ho sé.

«Amen dico vobis quia unus vestrum me traditurus est…»