L’estat adult, de vegades, comporta tot un seguit d’absències. I és força natural que així siga, perquè la vida és, precisament, açò: fluir constant, nul·la possibilitat de repetir la jugada, la bugia que consum la tija de cera, a poc a poc, i sense esquit…el ramat de garses que cerquen latituds millors per a passar les estacions del fred, o de la fosca eterna. El silenci roent…

I l’abandó, els comiats, els D.E.P, inauguren jornades de tristesa, també de dolor intens, quan la sinistra certesa de l’absència ocupa un lloc singular al nostre pensament, a la nostra memòria. I fa mal, molt de mal, tastar el calze d’un adéu insospitat, ja que, per manca d’estratègia de defensa, el glop s’arrapa amb més força a les parets del tub digestiu, tot ferint la mucosa. 

Les reflexions, quan els clarins sonen aguts i esfereïdors, són essencialment prudents, callades, i amb voluntat de prendre una mica de distància: la vida és així, diem. Però no. Ens volem fer trampes al solitari de l’existència, car la vida no és pas així, així són les absències, els adéus, els rigors absoluts de la distància definitiva, quan aquesta ens assenyala la realitat d’una altra dimensió possible.

Sembla com una mena d’intangible açò del país de les absències. Podem considerar-lo com una espècie de fórmula per a entendre que, qui siga el darrer, haurà d’apagar els llums de la casa comuna. El pensem, aquest país, com una sòrdida realitat amb la qual més ens val ni pensar, perquè total…no tenim remei: «mors ultima linea rerum est» (Hor., Ep. 1, 16)