El silenci és l’únic que contesta les preguntes del pensament.
Escriure un relat curt costa, però crec que puc ajudar a molta gent expressant el que vaig sentir, i no deixe de sentir, després de la mort de la meua germana IRENE. Ara, just mentre estic escrivint aquest relat, fa un any estava acompanyant-la en la seua última setmana de vida. Amb 39 anys, va partir el 29 de març de 2024, exactament a les 15:00h. Quina coincidència! Llavors, era Divendres Sant, el mateix dia en què els catòlics recordem la mort de Jesús.
Durant tota la setmana que vaig estar a l’hospital amb ella, amb els meus pares i familiars, la situació va ser trista, però a la vegada satisfactòria, encara que mai havia desitjat haver-la viscut. Però em va tocar. Jo mai havia viscut de tant prop la mort i estar en silenci, amb la meua germana, acompanyant-la, va ser molt gratificant, encara que és una situació que ningú volem que passe.
Després de tot, jo em quede amb el moment i la paraula SILENCI. Sí, el silenci va ser la millor companyia, quan em quedava amb ella, només mirant-la… i quan ella obria els ulls mirant-me, somrient. Era una pau i un silenci, també fins i tot en el moment que va obrir els ulls, aquell Divendres Sant al matí, i em va dir: “Saps que et vull molt, tu ho saps”. Jo no vaig poder respondre-li, el silenci es va apoderar de mi.
Pense que, en casos així, el silenci és la millor resposta que pot tindre l’ésser humà. La família, els amics i coneguts, tots volem ajudar, volem animar… però no! Pense i aconselle que quan una persona està passant per aquesta situació, quan un familiar o ésser estimat està anant-se’n, no hauríem de ser tan pesats i pesades.
Us dic la frase més repetida que vaig sentir, i no vull ofendre ningú: “Què voleu que vos porte per a menjar?”. No sé per què, aquesta és una frase tan repetida quan mor un familiar… Quan estàs passant aquests moments no penses en el menjar, sols penses “Què serà de mi?” i “Com afrontaré els dies sense la meua germana?”.
Recordes quan passejaves els dies que esperaves el missatge: “M’han posat la quimio, estic bé, eixim de l’hospital i em trobe bé”. Això ja era com un dia de festa per a mi.
Durant aquest any he aprés a viure dels records perquè el meu dol me’l emporte jo.
Hi ha altra frase molt repetida: “Per què no plores i així traus tot el que tens dins?”. Doncs no, perquè a mi el plor no em soluciona res: per molt que plore, la vida no em tornarà la meua germana. Sí, em pose trista, però de seguida pense en tot allò bonic que fèiem les dues juntes… I a la vegada t’agafa ràbia i (mal)penses: per què no se n’haurà anat la pitjor persona que més odie en el món? Este és l’altre (mal)pensament que ens passa pel cap de seguida. Però no, això no pot ser.
Una altra situació que m’ha ocorregut. Et trobes amb gent coneguda que fa temps que no havies vist, i et pregunten: “Com estàs?”, i dius: “Bé” (tots sabem com sona eixe “bé”), i et diuen: “Tranquil·la, això passarà, el temps passa” i, per si faltava algo: “però pensa que des de dalt ens ajuden”. I jo pense, sí, cada dia passa. Però el buit no desapareix, perquè no sents aquelles frases o consells que desitjaries seguir escoltant: “Muri, estic bé, m’han posat la quimio i me’n vaig a casa”. “Muri, aquesta vesprada on anem a passejar?”. “Muri, estan dient al grup d’amics que si quedem a sopar dissabte”. I, actualment, la situació que vius és SILENCI, perquè d’eixa part no escoltes res.
Anar a passejar amb els amics, quedar per assajar les cançons de la seua missa, buscar fotos que et demanen els amics, familiars i coneguts per tindre un record… TOT CANVIA! I sí, clar que el temps passa i vas adaptant-te, però sempre des del silenci no deixes de pensar en ella, la teua germana, filla, amiga, tia, cosina, neboda, companya de feina que ja no està.
Són les frases i situacions que van repetint-se durant els dies, setmanes i mesos i que penses que mai podràs afrontar… Però sí, sí que pots, sempre. S’ha que seguir i… ENDAVANT! Per qui se n’ha anat, per nosaltres i pels que vindran. Para’t a pensar el que estàs llegint i veuràs com hi ha silenci!
