La impressió que em causava  l’exterior  de  la  casa des de la finestra,  amb  tot el seu borum de  cotxes  i  peatons,  era  llunyana.  Com si haguera transcorregut un pilot d’anys  des  que  ens mudaren en aquell pis. Vaig sentir, de sobte, una  sotragada.  El timbre de la porta  va sonar amb el dring badat d’un cloquer de  poble. 

«Es la factura anual de l’Impost de Béns d’aquest  pis  a  nom  de la propietària Helena X.», va dir el cobrador  a  l’altra  banda. «No hi és ara», vaig contestar jo. «Pot ingressar el rebut  en  qualsevol  banc a nom de l’Ajuntament»,  conclogué  ell  fent  córrer la factura per sota de la porta.

De bell nou se’m van dissipar tots els dubtes del meu  amor:  Helena en compte de llogar el pis, m’havia enganyat  comprant-lo.  Això significava que des d’un principi havia desestimat qualsevol  provisionalitat  per considerar perdurable en el temps la  nostra  relació.

Amb  tantes emocions ni se m’acudí menjar.  Tanmateix,  quan  vaig  obrir la nevera els prestatge buits em desvetllaren un  fet  decisiu  que amb la intensitat de les emocions viscudes  dia  dia  havia descuidat: feia tot just un any que ens havíem  instal·lat.  Amb  l’expectativa  que  amb la tornada  d’Helena  de  l’Hospital  celebraríem  l’aniversari  amb tot de coses bones  per menjar  i  beure, vaig deixar córrer les hores.

Ella  tornà, i sense badar boca es tancà en  l’habitació  que  fins  aquells dies havíem compartit. Quan em vaig tombar al  sofà  les cames em feien figa.  Sobre el respatller on el  colze  suportava  les  meues  cabòries  vaig  distingir uns  gargots  que  havien  estat  esborrats posteriorment. Les meues escasses forces provocaven una  visió  tremolosa  d’aquelles lletres esgrafiades  sobre  l’escai.

Des d’aquell moment em vaig esforçar amb la mateixa cobdícia  que  un  gos cerca les perdius ferides al seu  amo  caçador,  per  trobar alguna claror en aquest sofà on ara estic escrivint.  Vaig  traure  els  tres coixins quadrats tot deixant els  tirants  elàstics  descoberts  com si tinguera davant meu el costellar d’una  balena   sobre l’arena. La pols acumulada en els molls delatava la  llarga   vida  d’aquell  moble que havia facilitat el  descans  de  tantes  persones.

Un  home  és capaç de fer de tot per amor. Fins  i  tot  una  acció  tan  extravagant com escorcollar  cada  centímetre  d’un  sofà  desitjant trobar un sentit a la seua vida.

La  llarga  nit  va concloure  amb  un  resultat  fructífer.  Després  de  córrer  les  cremalleres dels  coixins  per  tal  de  desenfundar-los,  en el tercer d’ells vaig trobar una  fotografia  d’un  altre home que no era el de la imatge de la  balustrada  de  l’estany. Del seu braç es penjava una xicona, Helena  adolescent,   que es mostrava feliç amb la Torre Eiffel a la seua esquena.

«Com  és  que  comptant  amb una família  no  en  tenim  mai  notícies?»,   la  vaig  interrogar  abans  que  ella  marxara a  l’Hospital.

«Estic  sola en el món», fou l’única  frase  que  va  eixir  en aquells dies i l’última que jo he escoltat d’ella  fins  hui.  «Estic  sola en el món», em repetia jo una i  altra  volta.

«Com  pot  dir  això  si em té a mi?» era  la  pregunta  que  em  mortificava.

Vaig  sentir  una gran llàstima d’ella.  Sense  pare,  sense  germans, per què, tenint-me a mi, es considerava òrfena? A no ser  que  aquells dos hòmens no servaren cap relació de  parentesc.  I  l’anell  de noces, però, què significava? Potser Helena havia  de  casar-se,  o  havia arribat a casar-se, amb  aquell  individu  de    l’estany.  L’home gran podria ser son pare perfectament.  Llavors  perquè  es fotografiaven ell sols davant la Torre Eiffel? Era  la  mare  qui  enllestia la càmera?

Mentrestant vaig tornar al sofà. Ara ja no buscava res  més.  Tan  sols pretenia juntar les dues fotografies i l’anell. Un  colp  disposats  els tres elements junts no encertava a  trobar-ne  una  relació.  No  fou fins que en col·locar l’anell  entre  les  dues  imatges vaig intuir que a més d’Helena com element comú, hi havia  unes  noces  pel  mig. Les d’ella amb  l’home  de  l’estany  eren  evidents,  atés  que l’anell duia el seu nom.  En  canvi,  l’home gran, sens dubte  el  pare,  quina  relació tenia amb el casament? Havia estat el padrí? Tanmateix la  frase d’Helena dient-me «estic sola en el món» orientava la  meua  reflexió  cap  a  un  altre indret: no  hi  havia  mare  ara  i,  probablement,  tampoc  abans, fins i tot en el moment que  es  va  realitzara aquella fotografia parisenca.

«Estic  sola  en el món», em va dir Helena.

Devia  haver-li  contestat: «Jo també des que t’estime». Deuria haver-li-ho dit  i  no  callar  com he callat fins hui. En compte de  parlar-li  m’he  dedicat a escriure aquestes ratlles.

Una  i altra fotografia descansaven al respatller  lligades  per  aquell  anell que les havia unit  a  través  d’una  mateixa  persona,  Helena.  Tanmateix,  què  se  n’havia  fet d’aquells homes? Una cosa  era  ben  clara:  havien  desaparegut de la vida d’Helena i el seu únic  rastre  no  eren  més  que aquelles restes d’unes vides  extraviades  en  els  racons d’un sofà on probablement ells havien estat asseguts com  jo  ho faig en aquests moments.

«Estic  sola en el món». En aquella solitud no hi cabien  el  pare  ni  el novençà de l’estany.  De segur que  tots  dos  l’havien estimada tant o més que jo mateix, però la  solitud  d’Helena  se’ls  havia  engolit amb la mateixa  inèrcia  que  una  balena  és capaç d’empassar-se embarcacions senceres.

Observava  les fotografies i només vaig acabar d’entendre  el  significat del jeroglífic quan els gargots de llapis sobreeixiren   en  el fons de l’escai roig.   Aquella   havia  estat,  ara  recordava,  una  de  les   primeres  traduccions  de  grec en el batxillerat: «Viatger, si vas a Esparta digues als espartans que ací jeuen els seus fill que caigueren complint el seu deure».