Destacados
Creación
Hi ha vida després de Mozart
La melodia és l’essència de la música, i no la fan les notes aquesta. El camí de l’home està sempre envoltat de la simplicitat dels babaus, i sols amb la música es pot escalar a quelcom transcendent. Creieu-me si us dic que el meu art no em resulta gens fàcil, i no trobaríeu a Europa […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVI
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Fregar más que el gallo de la pasión
–Ese friega más que el gallo de la pasión. Traducció: “Eixe frega més que el gall de la passió». Açò ho diem ací en sentit figurat, a manera de metàfora luxuriosa. I tot és pura enveja que li tenim al crack, a eixe tipus que pensem frega sense mesura. Però a vegades només ens ho […]
Creación
Llar per pocs, i per pocs dies
La internacionalitat del nostre món i globalització comercial i cultural, envaeixen cada cop més tota generació que naix al nostre voltant
Lluny de casa però prop de la terra coneguda. Un sac amb roba i una capsa amb l’instrument a dintre. Tot llest per enlairar un nou projecte que des d’aquell avió s’iniciava. L’aeroport fou punt de partida per a la Colometa, on un parell de setmanes a milers de quilòmetres de casa, esperaven les seves […]
Creación
El ventre de la balena
Se n'anà al llit després i jo vaig restar al sofà aquesta volta amb la intenció d'esbrinar més coses
Jordi Botella, 25/04/2016

Estàvem enamorats. Per això des d’un primer moment decidírem  viure junts quant més prompte millor. Ella se n’encarregà de tot.  Llogà  un  pis moblat a la primera  oferta  d’una  immobiliària.   Així  no hauríem d’esperar a disposar de prous diners,  i  temps,  com per decidir-ne la decoració o el color de la pintura.

En aquella convivència estreta que imposava el curt espai de  les dues habitacions, el salonet i la cuina, transcorregueren els  primers  dies. A mi tant em feia, perquè haguera estat  capaç  de  viure  a l’amagatall més inhòspit amb tal de no  allunyar-me més  d’un  pam d’Helena,  que  és el nom  de  la  meua  nòvia.  Només  pronunciar-lo sent un pes al cor com si cadascuna de les  lletres  que el constitueixen fóra impresa amb plom.

Cada  volta  que  l’assistència al  treball  ens  forçava  a  separar-nos a la porta de casa, sabíem que hauríem de comptar els  minuts,  un darrere de l’altre, tot esperant que arribara  l’hora  de retrobar-nos.

Ella és  infermera  en un Hospital de  la  perifèria. I jo  treballava aleshores complint un contracte  temporal  de  pescater en una gran superfície. Aquesta circumstància provocava,  a  desgrat  nostre, moltes  separacions causades  pels  diferents  torns  que  ens  tocava  realitzar  periòdicament.  Quan  això es produïa em venia una terrible sensació de buit que em pujava  per  l’estómac i desembocava al mig del pit com si el cor fóra un  pou  fosc.

Jo  sé  que  ella  a l’Hospital  deuria  sentir  la  mateixa  angoixa.  Pense  ara que podia haver-hi anat a  esperar-la  a  la  porta dels quiròfans on ella exercia d’auxiliar, i trencar aquell  malefici  a  què  ens  condemnaven  els  nostres  règims  laborals. Però m’estimava més covar el meu desfici a casa que  no  trencar  l’encanteri del nostre amor en un lloc tan desangelat  i  enmig de gent estranya.

Una  nit que ella cobria una guàrdia a l’Hospital,  em  vaig  tombar al sofà decidit a esperar fins les huit del matí que  ella  tornara. Tindríem, llavors, quasibé una hora fins que jo agafara  la  bicicleta  i marxara a la gran superfície per  trobar-nos  i  compartir junts aquell començament del nou dia.

Mentre  escric aquest missatge recorde aquella nit plena  de mals  averanys.  En  la  televisió  un  programa  de  varietats  omplia  el  pis  d’una remor a la  què  jo  no  estava  acostumat. Amb Helena les nostres converses eren a cau  d’orella; mai  no se’ns va acudir mantindre una xerrada d’una  habitació  a  l’altra  en veu alta. Ni tan sols havíem contractat  un  telèfon,  tot defugint la fredor de l’auricular i el timbre punyent.  Per  la mateixa raó  no facilitàrem l’adreça del nou domicili a cap  dels   nostres  amics,  almenys dels meus. Perquè, ben pensat,  no  vaig  arribar  mai  a  conèixer  els  d’Helena.  Ni  tampoc  els  seus  familiars més pròxims.

Aquella  nit, arrepapat al sofà d’escai, per fer front a  la  solitud  havia  engegat el televisor.  Tanmateix  el  desassossec  m’impedia  de  concentrar-m’hi.  Amb  la  mà  dreta  m’entretenia  furgant entre les juntes del coixins que s’ajustaven al sofà  amb  unes cremalleres laterals. De sobte el dit polze va topar amb  un  objecte metàl·lic, un anell d’or com aquests que duen els homes i  les dones casades.

Em  vaig  entretindre  una estona mirant com  a  través  seu  regallava  el  llum de les aranyes del sostre. Vaig imaginar  com  seria  la  nostra  cerimònia nupcial si algun dia Helena i jo decidíem  oficialitzar  la  nostra  relació. La bava groga que regalimava  del  llum   es  filtrava pel mig de l’anell com si l’aranya teixira el seu fil en  direcció  al  sofà.  El cercle d’or per on fitava  el  sostre  em  permetia captar el meu petit univers; vaig donar una  llambregada   a  tota l’habitació mantenint l’eix fix de la meua posició en  el  sofà i em vaig sentir feliç.

L’amor  té la forma d’una teranyina en la què mai no  acabes  de  saber si ets la mosca o l’aranya. Aquella nit del sofà vaig  esbrinar  que  jo  pertanyia  a  la família dels insectes,  qualsevol  d’ells,  fóra  mosca,  abella o vespa, susceptible de caure en  el  llit sedós d’una aranya.

De  sobte,  el  capciró del dit va distingir  un  relleu  en  l’interior  de  l’anell, propi de les inscripcions  amb  què  sol  datar-se  un esdeveniment. «Helena, 13-VI-82», aquestes eren  les  lletres que amb dificultat vaig descobrir.

Entre un home i una dona sempre és bo que hi hagen  secrets.  Per  a què l’amor posseïxca un punt d’incandescència  ha  d’haver  una  zona  morta, una terra de ningú on el misteri  siga  com  un  motor capaç de vigoritzar tothora la relació entre dues persones.  Quan al sendemà li vaig preguntar la seua data de naixença,  cosa  que  mai no se m’havia ocorregut esbrinar, aquesta  no va  coincidir  amb la inscripció de l’anell.

Des  d’aquell  moment vaig covar aquell secret com  un  dels  béns  de la nostra relació. Llavors vaig tornar l’anell  d’or  al  seu  lloc  original  aprofitant  una  ocasió  que  la  guàrdia  a  l’Hospital  em  condemnava  una  altra  nit  de  vigília.

Havien  transcorregut  un parell de setmanes des la troballa de  l’anell.  En aquest plaç que venia a coincidir amb el meu últim període del  contracte  eventual  amb la gran superfície, havia  observat  uns  canvis  en la seua actitud cap a mi; a mesura que  s’acostava  el   termini  del contracte  un munt d’incògnites planejava davant meu.

Res  no  ha  millorat,  però,  de  llavors  ençà.  La   meua  susceptibilitat  inicial  ha  anat  acompanyada  d’un   entrebanc  darrere  d’altre.  Des de la suspensió definitiva del meu  lloc  de  pescater   fins l’evolució del nostre amor.

La  distància creixent que jo percebia entre nosaltres  vaig  atribuir-la  al  tuf que les escates em deixaven a les  mans.  Em  vaig alegrar, fins i tot, que no em renovaren el contracte ja que  això em permetria canviar d’ofici; en aquella època vaig  arribar  a  dutxar-me més de cinc voltes diàries. Tot fou inútil. Em  vaig  quedar sense treball i sense amant.

La  nit que vaig tornar l’anell d’or al sofà vaig topar  amb  una fotografia en la què Helena posava a la vora de l’estany d’un parc  amb un home. La instantània corresponia, atenent a  l’estil  de roba que ambdós duien, a cinc anys  arrere,  aproximadament.   Ells  somreien al fotògraf agafats pels malucs recolzant-se  en  una  balustrada  de fusta d’aquestes que volten  els  estanys  on habiten els ànecs. Ell sobre la tanca i ella sobre el pit d’ell.

«Tens algun germà?» vaig estar a punt de preguntar-li  només   tornà  de  la  guàrdia de l’Hospital.

Una  veu  llunyana  em  féu  desistir de la conveniència de furgar més en aquells rastres  que  m’arribaven   esparsos  d’aquell  sofà  d’escai   com  si   foren  missatges  d’un  nàufrag. No me’n podia  privar,  però  d’aquella  feblesa  meua. Com que la manca d’ocupació m’obligava a  romandre  molt  temps a casa no vaig superar la temptació de  furonejar  en  els  racons cercant alguna petja d’un passat que des  del  primer  moment que ens coneguérem havíem evitat.

L’amor mai no té passat, viu sempre un present continu.  Per  això tampoc no espera res del futur. Fins conéixer Helena la meua  vida  havia  transcorregut sense pena ni glòria. D’un  treball  a   l’altre,   vivint  amb  la  família  unes  pautes  de   relacions  convencionals,  trobant-me de tant en tant amb uns amics amb  els  que  només  m’unia  la minsa expectativa  d’un  dissabte  festiu,  sempre havia tingut la sensació que l’existència em venia  donada  sense  cap possibilitat d’elecció. Gràcies a Helena  vaig  desfer  aquest  malefici: el nostre amor fou el primer acte  lliure  dels  meus  grisos  quaranta  anys de rodolar pel món  com  un  ase  al  voltant d’una sènia.

Per a ser germà seu l’home de la fotografia no servava  unes  faccions  massa semblants a Helena. El rostre angulós d’ella  amb  celles  que s’obrien el front amb l’elegància de les  ales  d’una  gavina no tenia res a veure amb la cara de bamba  d’ell.

«I si ens casàrem?» vaig estar a punt de preguntar-li mentre  jo  enllestia el sopar i ella traient-se les sabates  posava  els  peus  sobre  un tamboret. Al capdavall, l’anell seu ja  el  tinc,  pensava  jo  abocant la pasta en el perol d’aigua.  «Mira,  quina  sorpresa»,  li haguera pogut dir mostrant-li l’aliança entre  els  meus dits. No volgué sopar. Estava molt cansada, em va dir. I  se  n’anà directament al llit.

Em vaig abocar al sofà, indecís entre escorcollar el  ventre  d’aquella balena que havia anat engolint-se restes de naufragis i  la por a  allò que jo no volia saber. Em  vaig  tombar  i vaig  somiar  que  navegava jo sol enmig de l’oceà en un fràgil llagut.

Arran  d’aquella  nit no he tornat a compartir el  llit  amb Helena.  Al sendemà ella marxà a una d’aquelles guàrdies que  la  retenien vint-i-quatre hores lluny de mi. Pensant en l’home de la  balustrada  vaig deduir que si bé no tenia perquè ser germà  seu,  tampoc  posseïa  jo  cap  prova  que  ella  treballara  en  un  Hospital.  Llavors  qui  em negava a mi que  ella  no  aprofitava  aquelles  vint-i-quatre  hores per anar-se’n amb l’home  de  cara  rodona?

Quan  tornà pel matí em trobà ajagut al sofà fingint que  dormia.  Passà  de  llarg  i  tancà  amb  pestell  la  porta  del  dormitori.

Helena dormí tot el dia. A l’hora de sopar em  faltà  valor per preguntar-li «i els malalts, t’han donat molt quefer?»,  o  «t’has casat abans de conéixer’m?» o «estàs casada i em tens  a  mi com el teu amant?».

Se  n’anà al llit després i jo vaig restar al  sofà  aquesta volta amb la intenció d’esbrinar més coses. No actuava mogut  per  la  gelosia. Pense ara que més aviat era l’amor que  tensava  els  meus  nervis fins el punt de mantindre’m desvetllat tota  la  nit  recorrent  pam  a pam des dels coixins fins  tota  l’extensió  de  l’escai, buscant qualsevol prova que negara la seua  infidelitat.

Ja  de  matinada,  cansat  d’aquella enrònia, vaig  fer  per  anar-me’n  al llit. La porta era barrada, i per  no  despertar-la  vaig tornar al sofà. Helena  marxà  al  treball.

Jo  fitava  els  seus  moviments  aclucant  els ulls sense decidir-me a desfer el gel,  alçar-me  i  compartir  amb  ella  el desdejuni. «M’esperaré a la  nit  i  tot  tornarà a ser com abans», vaig pensar.

Se’m  féu impossible adreçar-me a la dutxa perquè havent  de  travessar  la nostra cambra, Helena havia rotllat la clau  de  la  porta. “S’ha agraviat”, vaig pensar feliç en constatar una  prova  de  la  seua estima cap a mi. Llavors se m’acudí anar a  la  casa  dels  meus  pares  per  a rentar-me i canviar  la  roba  que  les circumstàncies  m’havien  dut a vestir una setmana  llarga.  Quan  ella tornara del treball volia causar-li una bona impressió.

La  porta del carrer també estava tancada per fora,  i  ella  s’havia  endut  les  meues claus. “Una dona  de  caràcter”,  vaig  pensar.

Continuarà…

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario