Estranyament, el llibre que ara acabe de publicar, arreplega quasi tot el que he anat escrivint del 2007 ençà en poesia. M’agrada, per això, dir-ne que és material d’al·luvió, fet de la sedimentació lenta del temps i del treball.  El fet que no responga a un projecte traçat des de bell començament no vol dir que en l’etapa final no hi haja hagut una clara voluntat d’ordenació, de construcció, de rebuig de material sobrer, d’elecció i, en fi, tot allò que és propi de l’escriptura. El títol, volgudament ambivalent, pot funcionar tant com a substantiu, sinònim per tant d’estranyesa, i com a adverbi. La vida, fet i fet, és estranyament i es viu estranyament. La fórmula és explícita sobre la idea i la sensació que tinc com a poeta i com a persona (o com a persona poeta) de la condició humana en general. Però també té implicacions en dues circumstàncies més concretes: només a través d’un procés d’estranyament, distanciador, podem motllurar el llenguatge poètic més enllà dels propis, estrictes, límits personals. La segona circumstància es relaciona directament amb el temps i l’espai que com a ciutadans ens toca viure (o malviure, en rigor). El cúmul de despropòsits dels nostres dies, la sensació de col·lapse i manca d’alternatives són realment aclaparadores i amenacen seriosament qualsevol idea de futur per a l’espècie humana (no diguem ja per al País Valencià). Amb tot i aquesta obligadament breu i esbiaixada introducció, anime el lector a recórrer al seu aire la cadència d’aquests treballs. I potser després ja ens farem dos colps i en parlarem.

Ran de terra

El pitjor és allò que hom oblida.
(E. M. Piera)

Una almosta de fang vam preservar
del país de cada exili. Nus terrissaires
removien la secreta llum de l’àmfora.
La pluja lenta percudí
els tambors de l’aire
amb els seus arpegis de plata.
Els líquens pintaven ocre als boscos
i respiraven els bedolls des del centre
de la seua transparència.

Uns cudols de la vora del riu,
una almosta de paraules,
abraçada als roures la nostra fraternitat
sense esperança.
Per un enyor que dúiem enganxat
als ulls d’argila i sarment,
d’oli i d’espart, de fusta i sègol,
de pedra. De terra i de pedra.
La clau rovellada empenyé el xerric del temps
rere les portes i les finestres
que somiaven l’avenir
vam obrir de bat a bat.

Quin desgavell d’arams
ens havia privat del tacte, quanta confusió ofegava el mot
i la mirada, quins murs d’oblit
grimpava la tenacitat de la memòria!
Exiliats del país, exiliats de la terra.
En l’opaca permanència del plàstic,
en nínxols de ciment
construïts per a l’insomni de l’urani,
sumant dígits en una glopada d’abismes,
en la pressa suïcida dels rellotges, atrapats en asfalts
de pena negra.

Vaig tornar a l’aire, lliure,
a la llum incandescent de primeres matèries,
vam tornar a les mans,
als cabells d’arrels de l’estimada.

(De Veus en un túnel.)

Matèria d’estranyament

1

Mastegar la matèria amarga del temps,
guaitar la data de caducitat d’unes paraules.

Torna la somnolència, l’obsedit cercle del fum,
la música muda del silenci,
salts immòbils del pensament
sobre el riu de la vida que passa.

2

Fas temps,
ajornes la urgència que reclamen les coses,
el treball de cada dia, la simple espenta del viure.

Obris la porta a una realitat que té altres portes
obertes a paisatges desconeguts
i velades estances.
Carregant el propi pes al muscle
escarbotes la terra indòmita
amb les ungles
fins que sents la ferida enfonsant-se en una llum nova,
entre paraules que equilibren silencis
i concentren la bellesa del món en una forma tangible
i ucrònica.

Preguntes què
mentre vas desmadeixant el temps
que va fent-te.

(De Punts de fuga.)

Les places

La nit s’assemblava massa a un ull tancat.

Bona nit, hereus de somnolències,
no temeu ser flor d’un dia
mentre sembreu els vents de llavor insurrecta.
Al clatell del jutge brunz una moscarda,
una suor gelada banya la templa del corrupte,
els quelícers de la caparra i els garfis de la solitària
desbaraten la migdiada del polític insaciable
i la gola de l’arquebisbe s’ennuega
amb el reglot de la cobdícia.

Crideu més fort,
fins que rebenteu la rialla purulenta de les finances
amb un matoll d’herba-sana
que guanyarà la calba dels míssils.
Quins rius secs arrossegaven
els vostres somnis cap a mars de desmemòria?
En quin niu d’estèril abundància
van covar els pollets del fàstic
i us acotxaven amb el conte
que aquesta vida era bella i era vostra?

Però ara unteu bé la fletxa en curare
abans de llançar als noms els noms veritables
i de fregar-vos les parpelles ertes
amb el vi del sacrifici.

Els fills de la impaciència us cridaven
al fons de la nit dels segles.
I ara per fi ocupeu les places
amb les mans obertes en presagis
sota el fèrtil plugim d’un maig
que es desborda d’esperances.

Benvinguts poetes
de tots els versos que encara no tenen forma.

per a Sira Sancho, Josep Villarroya i Andreu Ginés

(D’Els dies futurs.)