Quan era xaval ja em quedava mirant embovat als grups de musics que tocaven en les verbenes del barri de Batoi. Recorde una que ho vaig passar molt bé, van muntar l’escenari davant de l’entrada del cine,  van tocar LOS SENOX quasi tots els components eren gent del barri. El cantant havia guanyat un premi en un festival  d’una localitat costera amb la cançó LOS OJOS DE LA ESPAÑOLA, deien que  era un bon vocalista i li van demanar que cantara la cançó premiada.

Tenia una gran veu, a mi em va agradar molt. Al descans el guitarra es va  posar a tocar sol  una cançó de LOS BRAVOS que estava de moda BRING A LITTLE LOVING, la recorde pel principi de la guitarra que és molt xulo. Aquella volta crec que vaig ballar amb els veïnets i vaig anar a dormir prou tard per a la meua edat. Ja vaig notar que la nit, la música, ballar, m’agradava. I els artistes també.

Un dia va aparèixer una ràdio per casa, tenia una funda de cuir, no era molt gran, era EL TRANSISTOR. Allò era fantàstic. Pujaves la rodeta i de sobte sonaven paraules o cançons. El meu somni era endur-me’l i passejar-lo per tot el barri a tota paleta quan sonava una cançó que m’agradava. Però això va poder ser només una volta. El vaig treure i vaig anar a l’entrada de casa de “el xato” (un amiguet del carrer).

Sentat en l’escaló de l’entrada, de sobte va sonar una música de dins d’aquell aparell que pegava un esclafit i em va atrapar per sempre. La meua reacció va ser, rodeta a tope, començar a mourem i donar cops amb les dos mans, damunt de l’aparell emissor com si fóra una caixa. No recorde exactament què va passar després, però  EL TRANSISTORET  ja no va eixir mes de casa però aquella música va quedar gravada dins meu. Tampoc recorde que l’escoltarem més en casa, potser “la tele” ja havia ocupat el seu lloc o potser gastava massa piles… no sé.

Una tia meua estava a punt de casar-se i li van regalar un magnetòfon.  Vaig anar amb ma mare a vore el pis i allí estava. Era de cinta, no molt gran i amb botons de colors. Va ser meravellós. Per primera volta vaig sentir la meua veu gravada. JULIET PARLA. DIGUES ALGO. I després quedava registrat i podies sentir la teua veu una i mil voltes. Al·lucinant. Era com descobrir una altra persona que tenia la teua veu. Un misteri apassionant.

De sempre amb els meus amics hem tingut la bona costum d’escoltar i compartir música. Passàvem vesprades senceres pegant voltes als discos i a vegades també fèiem alguna gravació.

Aleshores no era tan fàcil com ara escoltar el que volies o el que alguns més majors i sabuts en noves tendències musicals  t’havien recomanat que escoltares. Tenies poqueta informació del que es coïa pel món.

Hui qualsevol “cantamañanas” et diu, tot estirat, que ho té tot i es fa el sabut  parlant d’una banda o d’un  cantant nou, numero u en vendes. Vendes per tapar-se els ulls i les orelles per no sentir-los. Gent que parlant de “rock and roll” no passa de Queen. De quin?  DeQueen!!

Una vesprada estàvem en el pati de SANT ROC (and roll) Estàvem esperant a l’amic Curret. Tenia una sorpresa per a nosaltres, en especial per mi. Rafel vivia al costat de l’església, era diumenge i els pares no estaven, vam pujar i la sorpresa eren els quatre primers L.P. de LED ZEPPELIN, quina excitació, allò era un tresor.

El bon Curret. Va ser el primer amiguet que treballava, va estalviar I allí estaven davant de nosaltres. Eixa vesprada els vam sentir sencerets. Un empatx fantàstic.

No crec que estigueren els quatre en la botiga de RITMO. Els hi encarregaria a Pepito. BRAVO CURRET!!

Una vegada vaig guanyar un premi a l’encertar una pregunta per telèfon en “Radio Alcoi”. Vaig anar a arreplegar-lo i tenia que triar  un  “single”.  No va ser fàcil, hi havia  uns quants però vaig dubtar entre dos el ROCK AND ROLL de LED ZEPPELIN i un de JEFF BECK GROUP. Naturalment  em vaig quedar  amb els Zeppelin. Tinc entès que a l’estranger no van editar singles. Ací que jo conega en van treure tres. Una altra volta vaig comprar BLACK DOG en single. I m’encantaria tindre  el single de WHOLE LOTTA LOVE encara que ara ja ho tinc tot, HO TINC TOOOOT! A QUEEN TAMBE.

En eixos temps en un guateque escoltant eixos discs vaig fer dos bons amics, estaven  sorpresos i encantats de com sonava eixe nou rock. Estàvem en una casa, enfront de Harlem (el nostre, el de Pintor Cabrera). Hi havia xicones però no vam fer altra cosa que parlar d’eixa banda. Realment era especial i el temps ho ha confirmat. També ha  confirmat que no ens menjàvem un torrat

No recorde qui va proposar  “fem un conjunt” ? i vam decidir fer un montepío. Sense tindre ni idea de tocar i de cantar ens vam repartir les possibles missions: tu el baix, tu la bateria, guitarra solista tu, i tu  cantaràs. Per què?  Perquè tens bona veu!! AU!

Quan el conjunt es va disoldre després d’un gran èxit i unes gires imaginàries. Vam eixir a cinc-centes pessetes,  tres euros,  i  havíem estat prou temps estalviant.

Eixe cap de setmana jo era ric. Aquell dissabte, en RITMO o en DISC 2000 no ho recorde bé, em vaig comprar un L.P. DE DEEP PURPLE  “Who do we think we are”. A mig dia em vaig fer un vermudet amb un amic en la bodega San Isidro amb sepionets i tot (que bons senyor). Vaig comprar tabac i de vesprada al Monterrey.

Dos dels components del grup fallit més avant van formar part d’una banda i fins i tot van gravar un disc. Jo haguera sigut el cantant d’aquell grup per la veu, però a mi sempre m’ha agradat la percussió, la bateria. La que tocava un amic.

El vaig conèixer un estiu. Tots els matins ens trobàvem en Sant Roc. Ell  era major que jo, duia el cabell molt llarg, a lo Robert Plant. A mi m’agradava  anar pel carrer amb ell, tots el miraven. Tenia un gos que li deien Quirque.  Ell també tenia un projecte de banda tipus CREAM, de fet al guitarra l’anomenaven Pepito Clapton (tenia una Fender Stratocaster roja preciosa) un baix que li deien Rafa i el meu amic LALO tocava la bateria. A voltes anava al riu, on en teoria  assajaven, perquè  als tres junts  mai els vaig vorer tocar, un CRIM.

Aquell estiu em vaig aprendre moltes coses sobre bandes i música. Em parlava molt de Led Zeppelin , i d’altres grups de l’època, una remesa quasi irrepetible que ha deixat el seu segell fins els nostres dies. Em va regalar unes fitxes amb anotacions a mà i fotos en blanc i negre  que ell col·leccionava del Disco Exprés.

Després alguna volta vaig comprar eixa publicació. Més avant un altre amic es va fer fidel seguidor d’ella.

Al temps jo vaig passar eixes fitxes i alguns pòsters als fills d’un amic meu. També els passava discos de rock perquè sempre escoltaven música clàssica, els va agradar tant com els clàssics.  Ara ells em recomanen coses noves.

Després d’una bona  discussió amb ma mare, vaig aconseguir posar el primer pòster de PAGE, PLANT, JONES, BONHAM, que em va passar Gospi (un company de l’escola) en una paret de  l’habitació de casa, era una foto dels quatre asseguts i també hi havia un gos blanc.

Hi ha coses que m’agrada  guardar. Passen els anys i quan torne a trobar-les si ja no em diuen res les tire. Bé, al temps va caure en les meues mans aquell TRANSISTOR que teníem en Batoi, un dia li vaig llevar la funda i la reixeta de plàstic de l’altaveu estava  partida i enfonsada.

La cançó que va sonar aquell dia en l’entrada de EL XATO i em va revolucionar era WHOLE LOTTA LOVE de LED ZEPPELIN en la versió single. Ara l’acabe d’escoltar i continua agradant-me tant com aquella volta.

Ells sí que van fer un conjunt, potser una de les millor bandes de Rock de tota la història.