Era una manera de parlar, o de referir-se al dia en què, al cinema Goya, una dona, acompanyada d’un home (xaval, jove o adult), podia entrar debades al local on es duia a terme la projecció (cine)… 

I així, a la cua que s’hi formava, les ofertes anaven d’un costat a l’altre: «…vols que fem fémina?», preguntaven les dones (algunes eren, ja, agüeles). De debò ho dic: imposava un poc fer parella amb una persona tan gran, però l’economia (sempre l’economia pel mig) manava, també aleshores, car es produïa un estalvi per al mascle, ja que solia repartir-se a mitges el benefici de fer parella, encara que aquesta només fóra de compromís, clar. Això sí, una vegada creuada la porta del local, cadascun fotia el camp per on li vingués en gana: tota una estratègia per reduir els costos que la lúdica vesprada ens possibilitava. Jo n’he fet de «fémina» unes quantes vegades, i assegure que no em feia gràcia de cap manera, doncs els meus amics se’m burlaven davant les «conquestes»  que anava practicant. Riures, gestos insans i colzades doloroses eren el tribut que rebia per procurar-me una mica d’estalvi.

I des d’aquell moment ençà, hem incorporat al nostre vocabulari l’expressió: «…açò és fémina…» per a significar que una cosa és senzilla, fàcil de comprendre, popular i a l’abast de tothom. Per exemple, quan ens referim al repertori fàcil (no massa exigent) que ofereix un concert de música clàssica diem: «…concert fémina…». O també, quan el Barça juga contra un equip de menor entitat diem: «…aquesta vesprada tenim partit fémina…», però va i l’equip en qüestió (el suposadament fluix), com si no hi hagés un demà, ens apallissa i ens frega, almenys, fins dijous vinent, quan encara estem pegant-li voltes al cap de com ha estat possible la derrota, humiliant i escarnidora. Però cantem, inconscients o llunàtics : «…ser del Barça és el millor que hi ha…» Som una colla d’insensats. Però, i què passa? Ens agrada patir i ja està! De derrota en derrota fins la tragèdia final…peccata minuta.