Destacados
Creación
Paga la pena…?
Era un vespre llarg i fosc de tornada a casa. Un dinar atrafegat i ràpid per emprendre novament un camí pedregós cap a una nova lliçó. El Joan carregava l’instrument a l’esquena i els llibres de solfeig a sota el braç, per novament rebre el consell de mestres. Aquest cop al conservatori. Les lliçons dels […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida
El marido, en cuestión con el caixco y la caixporra hechas a tiribaldiri
(Bon pilot, bon farinot) “Ay!!! A mi marido le han hecho el caixco y la caixporra a tiribaldiri. No sé cómo saldrá en lascuadreeee. Al pobre, el caixco le descansa sobre las orejas, y parece una paúla, de las denantes, como de perfil, con las alas al vuelo, y la caixporra pesa más que lautobús […]
Creación
Passaport de partitures
La residencia a un altre estat del globus, sovint crea situacions estranyes i de discriminació
Amb els fanals del matí tot engegant-se, em disposava com cada dia a creuar el carrer de banda a banda. Cap mirada furtiva ni cap atac gelós d’intriga, si més no, menuts somriures que se’m creuaven al veurem passar.Tot qüestions dels vianants i preguntes al vent sobre quin artefacte devia jo transportar. Al l’estoig de […]
Creación
Ferrari (II)
Enfront del capçal penja un cartell amb el prototipus d'un Ferrari. Des que no pot incorporar-se del llit per dirigir el bòlid roig, aquest cartell centra la seua atenció
Jordi Botella, 6/03/2016

Després  de fer-se arrere aprofitant les rodes de la  cadira  l’escrivent  s’ha  alçat  engrapant  amb  les  seues  manotes  els  bracets d’alumini com si fóra un gimnasta practicant  l’exercici  de les paral·leles. D’un gest enèrgic agafa dues crosses, es posa   dempeus i s’enfila endins subjectant l’historial de la dona  amb  les dents serrades.

– Hauria de signar aquest paper. Es la conformitat- diu el voluntari de la Creu Roja.

– Conformitat?

– Com a que vostés han vingut a l’Hospital voluntàriament.

«Mai  en  la vida fem res  voluntàriament,  recluta»,  pensa  l’escriptor mentre signa i els llums de neó li tornen,  reflectits  sobre  el  paper  oficial  de  la  Creu  Roja,  la  seua   claror  malaltissa.

– Que tot vaja bé- el voluntari li ofereix la seua mà.

«Dona-li records a Rosalía de Castro», pensa l’escriptor.  A  l’encaixar-li  la mà al voluntari se n’adona que la té  bruta  de  sang.      Encapçala  el  silló d’escai de la saleta d’espera  un  full  esgrafiat  amb  una barroca tipografia d’ordinador  -» No  es  pot  fumar,  gràcies»- i el dibuix d’un cigarret creuat amb una  aspa.

«No  li  he donat les gràcies al xicot». L’espill del  lavabo  li  torna un rostre -el seu- amb ulls de mussol. «Ja fa quasibé  vint  anys que vaig acabar la mili».

– Pot  vindre un moment? El metge de guàrdia vol parlar  amb  vosté.

Seguint els moviments desacompassats de l’escrivent entra en  un  despatx  petit. A l’altra banda de la taula un home  amb  una  clenxa enllustrada el fita darrere d’un bigot que s’estova cap  a les galtes amb el traç de les ales obertes d’una gavina.  «Aquest  deu ser José de Espronceda».

– Estem  fent unes proves. D’acord amb els resultats  potser  ingressem hui la seua dona per vore com evoluciona. O potser se’n  vaja a casa.

– Es greu?

– “Això mai se sap. De moment espere”.

Amb  una  frase idèntica els havia acomiadat  aquell  mateix  matí la pediatra. Una estona abans la xiqueta havia restat  nueta  en la  llitera.  Sobre  el  llençol  blanc  els  seus   membres  garratibats  pel  bram bracejaven com un  escarabat  panxa  amunt.  Entre  ambdues  celles   el  seu  esguard  s’obria  formant   dos  interrogants.

«No  entenc  res». L’escriptor, després de pitjar  de  bades  tots  els  polsadors dels refrescos, recupera  la  moneda.  Només  seure  en la banqueta apareix de nou l’escrivent. Aüça la  crossa  esquerra indicant-li que isca a fora.

– Si  òbric molt la boca note com si m’estiraren  els  punts  del cap.

– Tranquil·la, que no et faré riure.

Quan  es  fiquen  al  llit  les  primeres  clarors  del  dia  travessen la persiana. La dona està tombada de costat. D’esquenes  a ell la seua veu sembla molt llunyana.

– Què creus que m’ha passat?

– No sé. Segur que no és res important.

Amb  el  cap  de  la dona repenjat sobre  el  seu  muscle  a  l’escriptor  se li acut l’argument d’una història «…Un xiquet  que  pateix una malaltia llarga passa gran part del dia en el llit. La  proximitat  del  seu  domicili a una  avinguda  cèntrica  fa  que  tothora  hi haja un dens trànsit de vehicles. Per l’augment o  la  disminució del soroll dels motors distingeix el matí de la nit, o  el camió de la brossa -s’atura sempre sota la seua finestra a  un  quart  de  dotze del vespre- de l’autobús de  la  línia  regular.  Divendres  i dissabte són constants les sirenes de la  policia  i  només entrar el mes de juny els bombers s’obrin pas amb les seues  botzines de vaixell transatlàntic. Les prestatgeries que envolten  el  llit  presenten tot un mostrari de vehicles. Fins  i  tot  un  bòlid roig que amb un controlador remot ell mateix se n’encarrega  de fer-lo córrer…»

– Ha  dormit  com  un àngel- diu la seua  cunyada  quan  al  sendemà  ell va a buscar la  filla. -A penes va sopar anit.  Uns  pessics de pernil dolç i mitja pera.

«Un  àngel»,  pensa l’escriptor. «Com el xiquet de  la  meua  història  que els diumenges s’ensonya, sota la flassada,  amb  el  silenci espés de l’avinguda sense cap vehicle”.

En el camí cap a casa l’escriptor arrossega el carret amb la  seua  filla rebecada sobre el respatller de nylon. Arriben  a  la  replaça  on  la nit anterior la seua dona perdé  el  sentit  dues  voltes  seguides.  La  persiana del bar està  abaixada  i  en  el  llindar  encara resten sobre les llambordes les  llampades  de les bosses de brossa. A poca distància d’on Dioni féu seure la  seua  dona  sobre la cadira de boga, un empleat  de  l’Ajuntament  agrana  les fulles de les acàcies del carrer que desemboca en  el  Pont Ferran Reig.

De  sobte,  una  sirena interromp les seues  cabòries  i  la  becaina de la xiqueta. Un vehicle de la Creu Roja desafia el llum  roig  del  semàfor i salta la cruïlla en direcció  al  pont.  «Volverán las oscuras golondrinas a tu balcón sus nidos a colgar,  y  otra vez con el ala a tus cristales…»  pensa  automàticament  l’escriptor  tot recordant el voluntari que la matinada  anterior  el  dugué  a les Urgències de l’Hospital. “»Una  linotipia»,  li  parla  a la seua filla que ha girat el coll envers ell i el  fita  amb  un  esguard ullerós, «que el nostre amic Gustavo  Adolfo  se  n’encarregarà d’esbandir».

– El  metge hauria de donar-li a aquesta xiqueta  vitamines-  diu la seua dona i es palpa amb el dit índex la creueta que forma   l’esparadrap  a  l’esquerra de la seua  coroneta .-Cada  dia  que  passa està més fluixa.

Quan  seu a taula recorda la història del xiquet i  decideix  fer-ne  un esquema. »…Enfront del capçal penja un  cartell  amb  el prototipus d’un Ferrari. Des que no pot incorporar-se del llit  per  dirigir el bòlid roig, aquest cartell centra la seua atenció.  El  xiquet  estossega  tothora.  Ara rep  l’aliment  d’una  bossa  de  plàstic  que  li  recorda els globus que  son  pare  li  comprava  després de missa quan encara eixia al carrer. El  matí  que  uns voluntaris de la Creu Roja  el  baixen  a  l’ambulància el xiquet pensa: «les seues jaques tenen el mateix color  roig  dels mecànics de la casa Ferrari». El tomben en la llitera i quan  engeguen  la  sirena  de camí a l’Hospital sent  un  calfred  per  l’esquena. En la seua memòria es concentren els sons de tots  els  motors que ha escoltat en la seua convalescència. S’emociona.  Es  la primera volta que hi puja en un d’aquells vehicles amb què va   somiar  tantes  voltes. Quan calla la sirena s’obri la  porta  de  l’ambulància.  Al  xiquet li costa concentrar  la  seua  atenció.  Tanmateix  es  fixa en un dels camillers que du una pereta  i  un  bigot  molts  fins.  Tot  va molt de  pressa.  Al  xiquet  se  li  esborrona la visió de les coses. Fa un esforç per centrar el  seu  esguard  en  el camiller que li dóna la mà mentre corren  per  un  passadís   estret.   S’assembla   a  Nicky   Lauda   abans   de  l’accident…»

– Tens sang a la màniga – diu Dioni la cambrera.

– Són les ferides de la batalla.

– Te’n recordes del voluntari de la Creu Roja que vos va dur  a  l’Hospital?  Sembla que li ha vingut una «linotipia»  i  s’ha  llançat pel Pont Ferran Reig”.

«Nicky  Lauda deuria també sofrir una «linotipia»  abans  de  perdre  el  control  del  seu bòlid»,  pensa  ell  fixant-se  com al  voltant dels pocs arbres que s’albiren a través de  la  porta   es forma una aurèola en els branquillons.

«…Pero aquellas que el vuelo refrenaban tu hermosura y  mi  dicha  al  contemplar, aquellas no  volverán…»,  xiuxiueja  ell  subjectant  amb  força les nanses del carret de  la  seua  filla.   Mentrestant,  la primavera concentra tot el seu esplendor en  les  oronelles que, amb el seu vol imprevisible, s’empassen un insecte  darrere d’altre.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario