Els dies de pluja, i a les sis de la vesprada, a l’hivern, els carrers de la ciutat resten buits, o quasi. I hui és un d’aquests. Quatre joves avorrits, recercant un rumb clar, passegen les vies cèntriques urbanes, i sense paraigua, com marca la moda en l’actualitat. Decideixen, però, posar punt i final a la transhumància dirigint-se, amb tota la flema del món, cap als Grans Magatzems Citre, punt d’encontre, per una altra banda, de tots els desocupats, badocs i malfeiners de la localitat.

Un lloc, aquest, que almenys ofereix calentoreta, color, música, distracció i regals per a la vista, doncs les senyorets que viuen, i allò de viure és alguna cosa més que un terme metafòric, al darrera dels aparadors són força boniques. Així, la colla dels quatre espernegats aterra al paradís Citre, per tal de ficar el nas, un darrere de l’altre, dins l’aparador de discos, i si s’escau, doctorejar els estris de fotografia, vídeo o cinema. No tenen ganes ni recursos suficients per a comprar cap cosa que signifique despesa major d’un euro. O siga, el que es diu una visita per a emprenyar el personal que treballa per fer-se’n amb un jornal, encara que siga de merda. Allà feineja, darrera d’aquest espai singular, però, un xic. Es tracta de Lalo Julià: trempat de debò i ben alt, més o menys fa un metre vuitanta-cinc. Porta ulleres de pasta, que li confirmen un aire d’intel·lectual força aplicat a l’estudi, i, darrerament, de caràcter amable i educat, menys quan s’empipa, cosa que tampoc li costa massa feines.

Lalo és un expert en tot allò que faça referència al món audiovisual, i sobretot un tipus despert per al cinema i les seues estratègies creatives. Així doncs, respon amb una magistral eficàcia qualsevol consulta que els clients dels magatzems li puguen fer, per la qual cosa els seus superiors resten força contents amb el seu rendiment i actitud.

Al mateix departament de vendes, però més abocat al sector de llibreria, resta el racó del lector, espai generós on els clients poden llegir una estona, consultar bibliografia diversa i, al mateix temps, escoltar una bona música de relaxació. Principalment, i amb atenció prioritària, la responsabilitat d’aquest indret recau sobre Gerard, íntim amic de Lalo des de l’escola primària. Tots dos se n’ocupen de l’univers culte i, també, del tecnològic. El destí, una vegada més, ha volgut unir-los, fent del treball un nord comú de vida, o almenys això sembla ser des de fora. Les discussions són, no obstant, freqüents i acarnissades, doncs els caràcter visceral que els nodreixen, malmet l’equilibri d’aquest matrimoni de fet, com solen dir badant-se a riure.

I si diem que el caràcter de Lalo és un tant fràgil, i se sol empipar al tres per quatre si li remenen el brou des de massa prop, els quatre gramàntols que s’han aplegat al seu aparador no triguen massa a conèixer-lo: -què hui no teniu escola? Què voleu, una càmera de cinc mil euros? O millor, un teleobjectiu de vuitanta-tres mil augments? -Tot açò dit amb una sorneguera cara d’intimidació-. I els xavals, clar està, marxen de seguida per no marejar Lalo, no siga que els hi caiga un bon clatellot. La prudència, encara que joves, els hi aconsella batre’s en retirada.

El tal Gerard, encara no ho hem dit, porta uns cabells com si fossen una perruca, migpartida pel centre i espaterrada cap als costats, muntant-li per sobre de les ulleres en onades successives de cabellera arrissada. Alt i prim com un xiulet, xerra com els lloros, sense parar, així que mareja el sol de migdia, inclús torba els pobres clients, que de tanta orientació que reben resten embadalits, sense saber, ben bé, quina direcció triar. A vegades, fins i tot, demanant per qualsevol novel·la negra han sortit dels magatzems, sota del braç, amb la “Crítica de la raó pura” de Kant. Un diable que només fa diableries.

Lalo no. Ell és molt més discret i assenyat. Parla amb passió, però sabent el que diu, i no furga més del degut la voluntat adquisitiva dels seus clients. I acaba, però, paradoxalment, venent un munt de gènere, i del més car que s’hi troba als magatzems. Tot és qüestió d’estil, de maneres d’acarar la relació amb les persones. Tot açò, no obstant, tant d’èxit reconegut per la seua superioritat, li atorga un estatus que incomoda bona part de les companyes i companys de treball. Només el seu posat de galà de cinema l’allibera de disgustos aferrissats per part del sector femení, encara que no li minva l’animadversió del ban masculí. Igualment com passen les coses en la vida, als magatzems, un petit món de mons, tot esdevé de la mateixa manera.

I a pesar de què no ho hem esmentat, hi ha una cosa al perfil de Lalo Julià que només fa que incentivar la seua, ja, més que discreta, llegenda. Es tracta d’un temperament marcadament calentó, i val a dir-ho. Li agraden més les xicotes que el pa tou. Quan les fita de lluny les travessa, de part a part, amb l’aparell de rajos ics que porta incorporat als seus ulls, i quan les ataülla de prop, les despulla senceres, no deixant cap cosa per a la segona ocasió. Però tot li està bé. Tots el coneixen i li ho perdonen, car la seua planta l’acompanya a l’hora de guanyar-se la gent. I ell, que ho sap, es deixa voler. Només té un problema, i s’anomena Valèria, la seua núvia, que de gelosa no n’hi ha cap tan gran com ella. Així doncs, la baralla és un fenomen meteorològic que es repeteix amb freqüència diària: –què sí, he vist com la miraves! Sempre estàs igual, si sembla que vages a despullar-les! No sé com no t’envie al Pla de Petracos! Qualsevol dia faig mitja volta i m’evapore! Ets un porc, un calfa bragues i un desvergonyit! Què ho sàpigues! -Li amolla, Valèria, com una canonada napoleònica, el seu nuvi, l’alt, guapo, i picaflors Lalo Julià-. I el nuvi que procura les paus quan més alt està el foc a la batalla:- vine’m ací preciosa meua…què no veus que només t’estime a tu, xateta? Si ho saps massa, el que passa és que tu t’ho creus tot el que et diuen…i a vegades et conten coses que no són veritat. Són imaginacions de somiatruites que no van enlloc. I a més, saps que només tinc ulls per a tu, carinyet… – Amb aquestes i d’altres de semblants beneiteries, Lalo procura rebaixar el nivell d’indignació de Valèria, cosa que no sempre aconsegueix fàcilment.

I ara, -quan vols que anem a la caseta del teus oncles, a Baciola, per fer cosetes que ja no en fem des de ni se sap quant de temps? -Formula Lalo, una mica esverat i amb por de rebre la negativa de Valèria-. –No ho sé, quan puga ser i em deixe les claus la meua tia. A més ara no és moment de pensar amb això, encara que ben mirat, tu no penses en cap altra cosa…igual que tots els homes! -Retruca Valèria, amb sentiments oposats: per una banda amb el desig posat al dibuix de la cara, i per l’altra, amb una espècie de retret rancuniós per totes i cadascuna de les tafaneries que Lalo li encomana-. Les unes les coneix, i les altres, però, se les imagina. Valèria és una dona, sens dubte, de caràcter.

Serà necessari, potser, per a arrodonir el perfil de Lalo, indicar l’implacable tarannà familiar que li ha sobrevingut damunt del cap. El pare, un beat de collons, que pastura cada segon de cada dia per les esglésies de la ciutat, cria una mala llet de molta consideració, i el pobre Lalo ha hagut de patir les bescollades des que era infant: unes vegades per no portar dreta la creu a les processons, les altres per no cantar amb la tessitura acordada el Pange Lingua, inclús li ha esclafit a la cara per entrar tard al Tantum ergo. Lalo resta viu de miracle. Cert és. I la mare, una bona dona de veritat, de les que ja no s’hi fabriquen, calla, atemorida, davant les tronades del marit, que sembla, de tant animal com és, que haurà d’heretar, tot sol, el temple i els confessionaris. I clar, aquestes tramoies familiars han esdevingut un bon cuinat per a forjar el caràcter de Lalo, que ha decidit pegar-li les voltes al pare, i tirar per la senda de la vida alegre i desimbolta, amb una certa dosi de deliri sexual per a anar matant l’avorriment quotidià, a la petita capital de províncies on resideix des que va néixer.

Lalo, però, continua el seu treball diari, prenent compte de fer-ho cada cop millor. Estudia els catàlegs i llibrets d’instruccions com si fossen la tesi doctoral que sempre hagués volgut fer. No se li’n perd detall, i és per això que sap respondre tots els dubtes que se li plantegen, per part de la clientela. Tots volen anar a parar al Lalo, unes per restar a la seua vora una estoneta, altres perquè, com en sap d’allò més, treuen clarícia dels dubtes que se’ls hi plantegen a l’hora de fer rodar els aparells electrònics de fotografia o bé cinema. També és cert que les baralles amb el seu íntim Gerard són rius que van i que tornen. La convivència diària porta eixes coses, però preval, sempre, l’amistat i, fins i tot, el voler. L’escola infantil marcà, de per vida, els camins d’aquests dos personatges, quasi d’opereta. Si l’un diu all, l’altre assegura ceba. Què hi farem!

I allò que s’ha de fer, com més aviat millor, diuen els que en saben de la vida i eixes coses. La Valèria rep el salconduit, claus i tot, per a ocupar, per unes hores, la caseta que la seva tia té a Baciola. I val a no perdre temps, clar està. Així que telèfon a la mà i: -ets tu, Lalo? Mira de venir per mi…la tia m’ha deixat les claus de la caseta per a que anem, si volem, a Baciola. Que dius, tu? Podràs sortir unes hores de la feina? Per què no li ho dius al Gerard, i que et faça el relleu? Només amb que reste atent al teu aparador, ja n’hi ha prou…total ningú no ho notarà…val, carinyet? Tinc moltes ganes d’estar amb tu, doncs fa tant de temps que no…ja m’entens, sí?

Ni el bou de Creta, ni el lleó de la Metro, tenen tanta força com, ara, Lalo. Amb un sí és, no és, li encomana els deures al Gerard, que haurà de fer-li, sí o sí, el relleu. Els nervis li poden, i les ungles semblen tenir la culpa, doncs les duu ratades fins la primera falange, l’animalot de sèquia. Baixa per l’escala per no fer cua a l’ascensor, i per la por de trobar-se amb el cap de planta. A més, pot anar botant els esglaons de dos en dos i de tres en tres, com ho feia de menut. Un costum heretat del passat, quan havia de fugir de les urpes d’en Brauli, el seu pare, de tanta por com li tenia, el pobre. I de seguida, al volant del seu cotxe, bo, si a allò que ell condueix se li pot anomenar cotxe, en tres minuts ja és a casa de Valèria que, impacient, espera ja al portal.

Fumejant pel darrera la carcassa roja d’aquella antiguitat, l’Alfa Romeo de Lalo posa rumb cap a Baciola, que només resta a vint-i-tres quilòmetres de la seua ciutat. Fantàstica la proximitat dels nius d’amor per als casos d’emergència, com ara el que viuen tots dos, Valèria i Lalo, els nuvis més enardits de l’univers, i amb més urgències que a l’hospital provincial, si fa no fa.

Rumia Lalo, durant tot el curt trajecte, l’homenatge que va a empassar-se per la gorja i pel pensament. La cremor va en augment com més s’hi aproximen al cau dels necessitats. La dèria el posseeix de dalt a baix, tot sencer. Valèria, si és que ho sent tot açò, dissimula amb certa timidesa, que no deixa de ser una estratègia per a incendiar, un poc més encara, el nuvi famolenc. Cadascun juga amb les seues armes, i tots els recursos són bons si alenen vora les veles de la seua voluntat. Ja ho deia el finat mestre Don Fernando: –en “cuestión de bragueta que nadie se meta!!!” I tenia molta raó, el pobre.

I a la de tres, clau al pany, dues voltes i la porta de la caseta –un petit xalet d’una sola planta- oberta. El camí, de franc, il·lumina el rostre dels amants, que comencen a llevar-s’hi roba abans de ser a la cambra dels convidats. Amb la porta mig oberta, per allò de les fòbies infantils, i nus del tot, ja, s’hi disposen als jocs de l’amor. Però, i ara ve el millor, Maria, la senyora que ajuda la tia de la Valèria a fer les neteges, ha decidit en aquest precís moment del dia, acostar-li un manoll de bledes a Lluïsa, sense saber que no hi era, per si li venia de gust cuinar borra. Fotre, tu!

Només escoltar la clau de Maria al pany Lalo fa un salt extraordinari, i, com pot, agafa la roba, doncs ell resta en pilota picada, i bota per la finestra, fill del vent, afanyant-se camp a través, descalç i com el varen parir. Així. Amb les presses se n’adona que ha perdut una sabata, però no fa cas, cal salvar la pell. O el que és el mateix, que al seu pare no li arriben les notícies de les aventures de l’astut Lalo, bon picador de places importants, i millor banderiller a les places portàtils en general. Valèria, a poc a poc, i sense fer soroll, es vist novament amb l’ànim de sortir el més ràpidament possible d’aquell indret endimoniat. Maria deixa les bledes a la cuina quan veu que no hi ha ningú a casa i se’n surt per la porta. Tot, feliçment, arranjat.

No obstant, i darrere d’uns esbarzers, Lalo executa l’acció de vestir, novament, la roba de carrer. Però, ai! Com dèiem, ha perdut, en la fugida, la sabata del peu esquerre. La cosa no pinta bé de cara a l’esdevenidor immediat. I bé, revestit de persona, s’apropa a la caseta per recuperar Valèria que, la pobra, no sap si riure o bé plorar: –per a una vegada que tenim l’oportunitat d’estar junts… -lamenta la núvia-. Lalo se la mira i no s’ho creu com ha hagut de practicar el salt per la finestra, com si es tractés d’unes olimpíades domèstiques. Però reconeix, ben a les clares, que la libido ja se n’ha marxat a fer la mà: –una altra vegada serà, no et preocupes! -Assenyala Lalo amb to comprensiu i madur, com d’home assenyat i dominador de situacions difícils de resoldre.

L’Alfa Romeo brama costera amunt, car la carretera li provoca espasmòdics sacsons. Els viatgers, amants sense fortuna, ni amb la necessària protecció dels déus, resten en amarg silenci i rictus allargassat, fins que tots tres són arribats a la ciutat. Un bes furtiu de comiat i a casa.

Brauli, que arriba en aqueix moment per dinar, ja són les dues ben passades, sorprèn Lalo a l’escala:

-Què t’ha passat amb la sabata? -Li pregunta.

-No t’ho puc contar.

-Com que no? Què vol dir això?

-Doncs com que no!

-M’ho dius o t’ascle la cara?

-No t’ho creuries…

-M’ho dius, ja, d’una vegada?

-No puc…

-Ens has de matar d’un disgust! Ho sé ben cert…ets una calamitat! De  sempre ho he tingut clar… No sé com t’aguanta Valèria, la pobra!

-Això voldria jo saber…

-Calla, calla, i no li digues res a la mare. Calla, què ets de la pell del  dimoni!

-Sí. Millor si callem…

Aquell dia, asseguts a taula, el silenci fou la constant que presidí l’àpat. El cap, però, de Lalo feia voltes i més voltes, procurant-li tota mena d’interferències emocionals. Només li venia a la ment una frase llatina, potser per la influència del pare, tan arrelat a les coses de l’església: Pulvis eris et in pulvis reverteris. I allò del “pulvis” ja tenia una mica de mala llet, ja. I és que la intel·ligència juga molt males passades. I saber-ne de llatí és cosa de gent amb molt de coneixement.