Hola, hola, hola i hola!!! Estimats tots: patriotes del Cint, conqueridors de la gran metròpoli de la foia, preclars i entusiastes germans de la causa primigènia, abanderats de la gràcia i del poder de l’Ull del Moro, afortunats…

Una setmana més restem amb vosaltres per a informar-vos d’allò que més ens interessa: la fiblada i la coïssor dels assumptes subterranis; aquells que sense dir-ho massa fort, alenen per entre la carn tèbia de les xerrameques. Un món setmanal per a intervenir al calaix dels secrets més ben guardats. I la nostra missió serà, clar està, desfer l’entrellat que amaga el veritable sentit de les coses més ben dissimulades. I com el món és un mocadoret, doncs anem per feina amb el nostre…

SUMARI

1.- Jeroni Abad i Montpensier, home assenyat, menys quan el tasta, ha estat descobert per un grup de xavals mentre feia carreres a crol amb els ànecs de la Glorieta. Una garrafa de cafè, però del bo, ha tingut la culpa. Resulta que durant la celebració del Mig Any fester, i després d’estacar-s’hi una riuada de la més famosa beguda espirituosa del món, li pegà per competir amb els pobres animalons que, perplexos, no han tingut més remei que posar-se a la feina i lluitar contra el ximplet de Jeroni. La Policia li ha fet un part: “…amonestado por practicar deportes acuáticos, sin permiso, en el estanque de la Glorieta”. Huit dies després, encara no li ha passat, del tot, el canyamó. Els amics, amb molta mala bava, des d’aquell dia, li diuen: “ei, Weissmüller…”

2.- Yésica Maria li conta, per damunt per damunt, a Verònica La Fuente, el darrer capítol de la sèrie més important de la graella televisiva del moment, Isabel, i li fot un embolic de pronòstic reservat: “ Pos resulta que a Isabel, la reina, se li mor el gendre, però abans, se li mor un net, o una neta, ara no ho recorde, i resulta que el rei de Nàpols ja no és el mateix, i el Papa, que té un fill i tot, diu que a ell ni li va ni li ve. M’escoltes, Vero? Si tens una mica de paciència et pose al dia, val…? Mira, n’hi ha un momentet que no te’l sé dir, perquè va ser quan vaig anar a pixar i m’ho vaig perdre…” Però en un no res et poses al dia…segur dona…”

Diuen, els qui la coneixen bé, perquè són veïnes de l’escala, que a Vero, des del dia que la varen informar de com anava la cosa d’Isabel, li penja la llegua de costat, com si fos el “gálibo”, i els ulls els llença d’ací cap allà en clara maniobra de reconeixement de la pròpia geografia, amb clara i difícil voluntat d’orientació.

Preguntarem a urgències per si se sap alguna cosa més, i després els ho contem. Segur.

3.- Troben un esclatassang de vint-i-dos, vint-i-tres o vint-i-quatre quilos, sempre després de llevar-li el fang incorporat. Toni, el boletaire experimentat que ha caçat l’exemplar mastodòntic, es fotografia amb un selfie curiós, doncs amb les espores de la “bèstia” s’ha fet la ratlla dels cabells, amb resultat Llongueras. Es comenta per la Plaça de Dins que amb el bolet, i dos mil llonganisses, es fotran el vermut, inclús, els membres de tots els partits polítics locals, en prova de la seua bonhomia i cordial amistat, deixant a part les cosetes que els distancien…algunes vegades, sense importància. Però…”ya empezamos”, ara resulta que els de la bancada blava, no resten conformes amb la denominació d’esclatassang, perquè diuen que sona un poc salvatge, i fa una miqueta de por…fa pudoreta a violència i descontrol. No sabem si a la fi de tot, s’haurà de llançar la perolada de fregitori per culpa del diccionari dels collons.

4.- Cas “Aladroc”. La indignació corre, com una llebre, pels carrers de la ciutat. Ningú no parla d’altra cosa. La indignació resumeix l’estat actual de la població indígena. Els mitjans de comunicació locals se’n fan un fart, de tanta carnassa com, de sobte, ha caigut a les seues mans. S’hi preparen manifestacions pertot arreu, fins i tot una que sortirà des de la Serreta. La vaga general està a puntet de caure, de tant madura com s’hi veu.

Doncs sí, resulta que a la nit del dia 25, divendres, ha sigut pillat “in fraganti” un tiet, amb una saca de mandonguilles d’aladroc al muscle. Interrogat per la policia local, sobre la situació esdevinguda, el bon xicot i presumpte lladre no respon a cap pregunta, i demana la immediata presència del seu advocat.

La policia està que brama i li té unes ganetes “al tío ése de los cojones…” que no deixa cap dubte del final d’aquesta història: bescollada segura!!!
Fonts fidedignes apunten al voltant del sussuït: “crec que les mandonguilles eren d’una filà de càrrec, perquè el reboster ja preparava les “taretes” per evitar que se li fera tard per a les festes…i com ja tenia cent quilos fetes…per això n’ha furtat tantes.”

Així s’explica allò de la “saca”, i és que no es pot ser tan matiner, havent com n’hi ha de lladregots que no miren pèl, i ara foten per ací, després per allà, com si açò fos Ca La Potes S.A. Seguirem el cas de ben a prop per mantenir-los puntualment informats.

5.- Halloween. Un perfecte inútil, disfressat de calavera, li fot un “sustet” a l’agüela de la cosina d’Amparito Ripoll Melcior-Cano i Messeguer, en el carrer Santa Rita, quan el carreró restava més negre que “els ous d’un grill”. I el resultat ha estat ben inesperat: l’agüela, amb el paraigua, ja que el tenia a mà perquè feia gotetes, li ensopega vint-i-dos, o vint-i-tres, paraiguades sense pietat a la calavera, i es fa amb ell. Els qui l’han pogut escoltar, darrere de finestres i balcons, diuen que els plors i les súpliques d’auxili han estat sinistres del tot. “Nyàs, nyàs, nyàs, tio fotre, ara, si vols, torna a per més…mira que clavar-te amb una pobra agüeleta…”, diuen que deia Mariu, encesa com un perdigot i tota la cara amb flames.

6.- Nit de Tots els Sants. La gent del poble no s’ho pot ni creure. Resulta que s’han escoltat a l’entrada de la nit del dia 1 de novembre, Tots els Sants, uns crits esgarrifosos de veritat, carrer amunt, carrer avall, per la zona del Camí, Corea, Cantagallet, etc. I diuen els que ho saben perquè, també, els ho han dit a ells, que un home de mitjana edat, estant a boqueta de nit arranjant de flors el nínxol familiar s’ha sentit una mà al muscle que el saludava: “iei!!!” i per a demanar-li si tenia tisores per a tallar unes tiges de clavellina. L’ensurt que ha rebut l’home esmentat ha estat de tal magnitud que ha eixit del cementiri a tota llet i cridant embogit com ànima en pena: “ai, ai, ai…socors…” Hi ha veïns que han estat tota la nit sense pegar ni ull, de l’acollonida que han enfilat en escoltar la cridadissa llastimosa. Pobre home…

7.- Imserso. S`ha organitzat un viatge a Marbella per a les persones grans de la localitat. Tot molt barat i de molt bona qualitat. Allí, a Marbella, una vegada instal•lats a l’hotel, podran fer una volteta pel passeig marítim, comprar espardenyes còmodes, a molt bon preu per cert, i visitar l’estàtua de Gil, un alcalde massa famós i tot que va regnar a la localitat andalusa no fa massa anys. Els que vulguen podran fer excursions a les presons veïnes a la localitat, per a visitar els il•lustres que allí guarden repòs per prescripció de la oficialitat jurídica. Una gràcia d’excursió, sí senyor!!!

I es prega a tots els viatgers a Marbella que per favor no es capbussen dintre de la font “d’ensaladilla” russa a l’hora de sopar, perquè fa molt mal efecte que la safanòria, la creïlla i la salsa maionesa, s’empastifen pel cap.

8.- Ruta del colesterol. Diuen que s’han acabat els accessoris per a caminar, els jubilats, de la Ruta del Colesterol. Sabatilles, calcetins curtets, però guapets, cintes elàstiques per al cap, auriculars, ràdios modernes, posadors de botelles d’aigua, caixetes per a les pastilles, etc., tot, s’ha acabat als grans magatzems de la ciutat, tal és l’allau de carn necessitada de moviment. Així, caldrà anar a la veïna població, capital de l’imperi del Comtat, per a adquirir els productes indispensables per a l’esport maduret. I és que, com “ Ya es Navidad al Corte Inglés”, cal anar fent forat al cos per als polvorons, torrons, massapans, sobrassades, llagostins de marge, pernil de les cinc jotes i repic, i viandes diverses que acudiran per a destrossar, sense pietat, cintures, papades i braons. Ànim i a fer quilòmetres, però sense parar.

9.- El Clàssic. Un grup de militants culés, un poc fanàtics, tot s’ha de dir, s’han menjat, sense adonar-se’n, el mantell que cobria la taula de davant de la televisió, i tot durant el transcurs del partit anomenat “clàssic”, darrer. Primer les papes, després els tramussos, cacaus, torrats, calamars en salsa americana, olives farcides, i per últim, el mantell de batista suïssa brodat. El pitjor vindrà, segur, quan Pepa, la dona de Jaume, busque el mantell, i, també, quan al dia següent hagen de treure del cos, tota la colla, cadascun el seu tros, el mantellet dels collons. I se’l van fotre sense glops de cervesa ni res, com es diu vulgarment: “a palo seco”. I és que el Barça no rutlla com déu mana…i pot passar qualsevol cosa.

10.- B.B. Brauli Botella renta el seu cotxe a una gasolinera i només treu del tren de llavat un moc de ferralla. Doncs sí, amics de la Freixura Viva, el pobre Brauli, que deixa, tan confiat, el seu cotxe nou de trinca sota el tren de llavat de la gasolinera “Campi qui pugui”, situada al nord de la població, quan les boges bobines de llavat comencen a fotre’s i a fer coses rares, alçant i llançant el vehicle d’ací cap allà, fins que, finalment, dipositen, les cruels bobines, a manera de robot, una garbera de ferros i cables a les acaballes de l’operació de neteja. Les exclamacions de dolor del senyor Brauli Botella han fet tremolar les pedres del Montcabrer: “No pot ser…el meu cotxe nou…em cague amb la mare que va parir a Panete…la puta gasolinera…no pot ser…si no funciona per què collons no ho tanquen?…si agafe al fill de la gran…només volen guanyar diners…no pot ser…ai, el meu cotxe…quinze anys fent montepio…quan ho veja la meua dona, em mata…sí, sí ‘confía en la virgen y no corras’…cagon cent mil llimonades de paperet…”

I ens sap molt de greu no poder acabar la nostra Freixura d’avui, la freixura de tots, amb una bona notícia, però mana l’actualitat, i vostès ja saben que som sempre fidels a tot allò que la realitat ens atorga. Ni més ni menys!!!

Però no passen pena, som atents al que passe al nostre voltant per a contar-ho de seguida. Siguen ben feliços, i no ens obliden ara ni mai. Ja saben que ens els estimem de valent.

Adéuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!