Encara que no ho vulguen admetre, tot el món desitja de ser hi present. La televisió és la televisió, i el seu abast i magnitud comunicativa enlluernen el personal, que donaria un dit de la mà per ser-ne habitual. Què hi farem! Però sí, sempre surten els mateixos tafaners: amb les mateixes cares, els mateixos posats i les mateixes ganes. I sembla que li fan ascos, però no. Si passa massa temps i no han mostrat el “careto”, són capaços de caure malalts.

El glamour corre, quasi sempre, a càrrec de les presentadores -solen ser dones les mestresses de la cerimònia-, que inunden amb una mel extraordinària cadascuna de les aparicions que al sumari han estat anunciades. Mai no diran: el friki de Manolín, més hortera que la Sra. Administració, ha passat unes jornades de descans a les platges salvatges del Carib, amb una noia rossa que fa, més que ell, mig metre d’alçada. Com ho dirien, això? Estarien sempre de brega, i no s’ho poden permetre de cap de les maneres. Millor si tot rutlla com la seda, car el personal que hi surt pel forat tendre dels televisors resta content, i els qui reben els missatges, els ciutadans bàsics, somriuen satisfets, i amb l’esperança que, també ells, un dia, seran protagonistes de la crònica tova del país.

I quins personatges solen ser la carn de la freixura? Doncs, si parem atenció només dos segons, i fem una pregunta arreu, tothom convindrà de seguida: La noblesa rància; la folklòrica valenta; les senyores del montepio d’ajut als pobres i deixadets de la mare de déu; el torero (maestro li diuen) que arrossega problemes amb la justícia; els fills dels ricots que, encara que mai no han pegat picolada, s’hi dediquen, ara, a la moda; la jove feminista, que ja ha deixat l’activisme, però que de vegades mostra els queixals de l’enteniment…

I al poble no podíem ser menys. A la seva imatge, a la que presenta el món sencer l’espectacle del “cotilleo” diari, hem pres un bon disseny. A Freixura Viva, la nostra particular manera de gaudir les vides alienes, hem recrescut un abordatge universal amb la carnassa que ens empeny vers el miracle de la col·lectivitat embadalida. Sí senyor! I ens ho passem d’allò més bé amb la crònica flonja de la tèbia, i diària, suavitat televisiva. A l’hora de l’olla, entre freixura i penca, assaborim la bonior fragant dels esdeveniments, potser meravellosos, que alguns personatges il·lustres, han tingut l’encert de construir per a tots nosaltres. I servits amb mà esquerra, dit açò sense mala llet, car tot és qüestió del costum i del llenguatge habitual.

I veurem, ara i ací, la llarga nòmina d’assumptes que la setmana passada, sense anar més lluny, varen estar presents a l’índex de Freixura Viva. Un document per a no perdre’l mai, doncs il·lustra de manera inequívoca la realitat immediata, i que ens resulta tan familiar. No ho contarem tot fil per randa, clar està, doncs se’ns faria massa tard i tampoc és qüestió d’exagerar la nota. Només amb el sumari en tindrem prou. A la fi, els nostres il·lustres ja ens els coneixem, massa i tot. Així:

Freixura Viva. Sumari

1.- Se’n va com un punt de calça. Manolo, el de la Cordeta, mira la factura de la llum i es reballa pel balcó. Diuen, els que passaven per allà, que cridava: açò ho pagarà la mare que els va parir!!!

2.- Pilarín Cerdà s’arranca, sense voler, un padastre, i la sang arriba a l’entresol de la Barberia Ripoll, i després al riu.

3.- El cop tresorer d’una filà de molt de prestigi, i que porta falda, acusat de quedar-se amb els taps de plàstic per a fer, ell sol, un donatiu.

4.- La rebesneta del cosí, del nét de Clàssico, el torero, festeja amb un individu de filà. La família està que bufa perquè, diuen: és un “pixorro” i no sap fer el cabo!

5.- L’actor principal del Tirisiti es separa de Tereseta, i s’ajunta amb una de les Paneroles. Tots diuen que és pels diners, ja que la diferència d’edat és “d’alivio”, i es nota molt.

6.- Rita la Cantadora fa un recital de sarsuela i les balenes de la faixa surten disparades, just al segon do de pit, ferint dos o tres espectadors de la fila zero.

7.- La Marquesa de Buidaoli, recuperada feliçment d’una perolada de borra d’espinacs amb bacallà, eixirà a la processó dels xiulitets bufant un botijonet ple d’aigua, en prova de gratitud per haver superat l’enfit.

8.- L’anunci de Radio Macuto, al voltant de la fi d’existències de la negra beguda de cafè, ha provocat un rebombori de collons. La gent, principalment homes, han sortit al carrer sense saber cap a on pegar: uns per ací, i per allà els altres. Un pintor, anomenat el “Chenovés”, se n’ha pujat al terrat de l’ajuntament per a pintar l’efemèride: tots els homes com si fossen perotets fugint com a bojos per la plaça al crit: Volem cafèèèèèèèè!!! Les dones dels corredors només volen empomar-los per a endur-se’ls a casa, a dinar, però no hi ha lladre que els puga pessigar, de tant forassenyats com van. Segurament acabaran sol·licitant l’ajuda dels GEOS amb xarxes. Potser siga l’única manera possible de caçar-los, sans i estalvis.

9.- Mario Plas, director teatral de moda, prepara un càsting per a fer de Joan l’Aixà. La cua arriba des de la porta del Gran Coliseum Calderón de la Barca, fins el Collao, passant per Beniata i Cementeri. Corre l’espècie que ho pagaran molt bé.

10.- Per a entrar a formar part de la Coral de la Piscina, faran proves vocals. Els jurats escoltaran qui entona millor, i amb major força, el següent motet: “Caramelos, chicles, pastillas de café con leche…garrapiñadas!!!”. Totes les errades s’hi tindran en compte. Va de veres.