Sentir-ne gratitud és una bona cosa, i més si hi ha causa suficient que ho justifique. I sol haver-la. Però hi ha qui no expressa mai aquest sentiment, potser per què no l’afecta gaire al seu endins. Hi ha qui pensa, tothora, que tots deuen restar-li agraïts de per vida, doncs se sent posseïdor d’una grandesa d’incalculable vàlua i, per tant, digna de celebració col·lectiva permanent. Són els benefactors de la humanitat (així, a l’engròs), i que amb la seua llum il·luminen cada racó de la història. Són els dotats per la mà dels déus capriciosos que, amb el seu lliure albir, fan acréixer la dignitat que els honora. Aiiiii!!!!

La gratitud, sentir-la, és una virtut d’altíssima volada. I cal exercir-la sense gasiveries. Ningú no ens mereixem res de res, i allò que se’ns atorga com a benefici sempre és per la generositat dels altres. Per tant, hem d’estar, o no, reconeguts cap al nostre proïsme? Pensem que sí. Sense més. I si alguna acció bona se’ns reconeix hem de pensar que si l’hem duta a terme només ha estat fidel producte de la nostra obligació. Qui té les capacitats ha d’exercir-les en favor col·lectiu, el contrari seria faltar al concepte social d’humanitat. Els pobles són els seus individus i els millors, els avantatjats, han d’estar per tots. És un deure i una necessitat, també el possible resum de la fraternitat.