Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Estoy segura, pegarás un trueno
– Estoy segura, pegarás un trueno. Traducció: (Estic segura, pegaràs un tro) No, no es  tracta de que Margalida Genu Flecta faça uns tirets el dia de l’alardo a la plaça, o una escaramussa darrere del castell a manera de preludi canonaire guerriller, no. Ací, «pegar un trueno», dit a la manera morro-prim, té a […]
Creación
Leningrad, la simfonia que s’estrenà a si mateixa
Una vesprada del 1942, uns quants músics famolencs escalfaven com podien les seves articulacions i cossos esquelètics. Alguns instruments semblaven rovellats o desmembrats, però no semblava importar. Llavors, el mestre arribà. Les portes es tancaren. Uns pocs micròfons prengueren lloc per enregistrar el poc soroll que allí es pogués fer, i tot començà.
Un dels miracles més grans que la història de la música ens ha pogut regalar, es sense dubte la setena simfonia del mestre rus Dimitri Xostakovitx.
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Ai, al meu home, ahir li va agarrar un batistot de pronóstico reservado
-Ai, al meu home, ahir li va agarrar un batistot de pronóstico reservado. Traducció, més o menys: (ay, a mi marido, ayer, le cogió un síncope de pronóstico reservado.) Ja sabem que batistot és batistot i que síncope és una altra cosa de semblant, però no. Però sí. Ja sabeu. Resulta que Anatoli Bonastre, de […]
Creación
Història de l’Art (2)
La composició "La mort i la donzella" que ha servit per a donar títol a una pel·lícula, si el concursant contestava correctament arribava al milió de pessetes o bé perdia tot el que havia guanyat fins aleshores
Jordi Botella, 26/06/2016

Pel cap de Chomsky, atés que des del dia que havia deixat al  cap d’estudis la rajola per ser fotografiada havia  transcorregut  més d’una setmana, corregueren els pensaments més angoixants.  El  més  probable  era que a hores d’ara la seua peça anara  camí  de  Moçambic, al costat de tones de queviures i medicaments en l’avió  «Hèrcules»  que la Diputació Provincial havia fletat  per  ajudar   aquell poble castigat pels aiguats.

Amb  tot,  Chomsky  es desplaçà a la seu de  la  Creu  Roja.  Acarats  al  televisor  els  voluntaris  seguien  un  concurs  de  preguntes de caire cultural.

– Per  sis mil euros: qui és l’autor de  «La  mariée  mise à nu par ses célibataires, même» -interpel·là el presentador  al concursant-. Charles Aznavour, Marcel Duchamp, Pablo  Picasso  o Georges Pompidou?

– Pompidou¡- bramà un dels voluntaris.

«Marcel  Duchamp, cap de suro», va pensar Chomsky des de  la  porta,  tot esperant que se n’adonaren de la seua presència.  «De  segur  que si amb la meua peça de la «Estructura Profunda»  haveu  seguit el mateix criteri, que Déu ens agafe confessats».

– Mireu,  tinc  un  greu problema.

Els  voluntaris  de la Creu Roja es giraren cap a  la  porta  esperant  trobar-se amb la notícia d’un accident d’automòbil,  un  suïcidi o explosió de butà. Tanmateix, després d’escoltar el  cas  tornaren a la pantalla.

– L’obra d’un important artista  que havia cedit a la nostra  Escola  d’Art  una  obra  seua,  s’ha  extraviat  quan  vosaltres  vinguéreu- Chomsky sentia la pròpia veu tan fofa com  l’argument  que havia triat per tal de no confessar el seu veritable interés.

Tan sols un que devia ser el cap de colla es brindà a ajudar  Chomsky. Amb un senyal del dit polze li indicà que el seguira.

– La composició «La mort i la donzella» que ha servit per  a  donar títol a una pel·lícula- el presentador girà la seua cadira  envers  els  espectadors pujant la seua cella dreta  per  tal  de  subratllar  l’interés  de la pregunta a la què si  el  concursant  contestava correctament arribava al milió de pessetes o bé perdia  tot el que havia guanyat fins aleshores. -«i també per a la seua  banda  sonora.  Anem  a vore. Per un milió de  pessetes:  qui  és  l’autor  d’aquesta obra musical? Franz Schubert, Keith Richard  i  Mick Jagger,  el Maestro Rodrigo o Steven Spielberg ?

– El Maestro Rodrigo- va dir el concursant.

«Franz Schubert, mamó, dis-li adéu al sis mil euros». El guia de  la  Creu Roja, després de travessar totes les dependències de la seu,  es disposava a obrir en clau una porta metàl·lica.

– Vosté s’haurà de donar pressa. En cosa de dos dies vindran  a arreplegar tot el dipòsit.

– Jo  crec que si m’indiqueu les últimes càrregues  rebudes,  tot  serà  ben fàcil.  La veritat  és  que  ja  no  se  m’acudeixen més excuses per a l’artista que ens va cedir  l’obra.  No  vull  ni pensar que no trobe la seua obra d’art.  Em  cau  el  pèl.

En això que el membre de la Creu Roja acabà per encertar  la  clau.  La  porta miolà com si acabaren de trepitjar la  cua  d’un  gat.

«Em  cau el pèl», la frase de Chomsky ressonà en el  silenci  d’aquell magatzem del tamany d’un polisportiu. Davant seu  pilots  de bosses  grimpaven cap al sostre amb  el  mateix  neguit que els seus destinataris finals s’enfilaven  pels  arbres  i els sostres de les cabanes tot fugint d’aquell  monstre   d’aigua que havia negat collites i pobles sencers.

– Ací té el nostre suport al poble de Moçambic. El  material  arribat els últims dies està en l’extrem dret.

Chomsky restà sol en aquella nau industrial atapeïda. Llavors  s’imaginà  quina  podria ser l’angúnia  dels  pobres  desgraciats  voltats  d’aigua pertot arreu, penjats de les branques  com  unes  mones.  Ell, tanmateix, tot i romandre a terra també s’hi  sentia  com una mona perduda entre  aquella immensitat d’embalums. En  el  racó  més  insospitat l’esperava aquella humil  rajola  deformada  intencionadament   pels   efectes  del  calor,  sense   la   qual  la»Estructura Profunda» perdia el sentit.

Pel costat dret de la nau s’arrambaven martingales i saques.  Fins  i tot joguets i perols de cuina s’afegien a  l’amuntegament  de  materials amb què la població local volia manifestar  el  seu  suport a les víctimes del desgavell climàtic tropical.

Després  d’obrir  les primeres saques del  cantó  que  havia  assenyalat  el membre de la Creu Roja, Chomsky renuncià a  furgar  més  en  aquella muntanya per tal de destriar la ganga  de  l’or.  Impotent,  admetia la inutilitat no sols del seu esforç sinó,  el  que  era  pitjor,  de  la  seua  creació  artística.  Davant  seu  contemplava  una altra «Estructura Profunda» a la què el seu  maò  havia aportat un nou contingut, «una prova de la civilització  al  costat de les mantes, d’una nina o d’una paella», va pensar, «que  a  tot estirar servirà per a què una víctima de l’aiguat  esclate  la seua ràbia en el cap d’un veí seu».

Aquella nit organitzà al terra del seu estudi la «Estructura   profunda». Des de l’última exposició individual, dues  temporades  arrere,  aquell conjunt de rajoles havia restat en una  caixa  de   fusta fins que reclamaren la peça que havia d’integrar el catàleg  de   l’Escola  d’Art.  L’espiral  de  maons  tenia   un   aspecte  esdentegat.  «Com  la  boca d’un  d’aquells  negres»,  va  pensar  Chomsky, «que a hores d’ara fitarà el cel tot esperant que  vinga  un helicòpter que el rescate de la capçada on ha aconseguit pujar  després que l’aigua li furtara un fill dels braços, i no  trobarà  sentit  a aquell esforç de les seues mans garratibades.  Tan  poc   sentit  com  jo  trobe ara mateix en  aquest  conjunt  de  totxos  malgirbats  que no s’aproximen ni de lluny a la perfecció  de  la  closca del més vulgar cargol».

Al  sendemà tornà al dipòsit de la Creu Roja. No acudia  amb  cap  esperança de trobar la seua peça. Més aïna  volia  acomiadar  aquella càrrega solidària que poques hores més tard embarcaria  a  l’aeroport en direcció a Moçambic.

Un   camió  de  llargues  dimensions  aculava  a  la   porta  metàl·lica del magatzem mentre dues dones de la brigada de neteja   de  l’Ajuntament  ajudaven els voluntaris a pujar les  bosses  al  camió. Les seues batoles ratllades i els mocadors lligats al  cap  per tal de portegir-se de la pols, contrastaven amb els uniformes  quasibé marcial amb què s’abillaven els membres de la Creu Roja.

– Mira  que  han estat llestos aquesta gentola  de  l’Escola  d’Art-  va dir una d’elles obrint una gran bossa. -»Per tal  de  guanyar  pes en el concurs «Quilògrams de Solidaritat» han  posat  un  rajola entre la roba. S’ha de tindre poca vergonya.  Per  poc  m’esllome  jo comprovant que la bossa només duia roba. Ja  vories  tu  la  carota que posaran els morts de gana  dels  negrets  quan  esperant  trobar-se un pot de llet vegen aquest totxo que no  val  ni per pujar una paret».

La  dona  de la neteja allargà el braç a  l’interior  de  la  llarga  brossa negra i tragué la peça de rajola  davant  mateixos  ulls de Chomsky. Aquest no va badar boca.

– Estic  per  tornar-la  en  un  paquet  a  l’Escola  d’Art,  donant-los  les  gràcies  en nom  d’algun  d’aquells  Kunta-Kinte  africans- va dir indignada la dona de la neteja.

– No et poses de mala sang. Llança-la a les escombreries  del  contenidor «no reciclable» i en pau,- féu l’altra dona.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario