Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Ay, me he rebanado los sesos!!!
– Ay, me he rebanado los sesos!!! Traducció: (Ai, m’he debanat el cervell) Doncs sí, Conxín Miralles i Esplugues de Llobregat, s’ha pogut quedar sense cervell, o quasi. Qui ens ho havia de dir! Si se ha «rebanado los sesos», doncs almenys un tros li’n deu faltar, segur. I tot perquè resta, quasi tres hores […]
Creación
Ora et labora
Abans d’anar a Barna  em vaig posar a  treballar  en l’ambientació de la pel·lícula “HECTOR”. No guanyava diners, però  em sentia lliure
Este matí he anat a la Tresoreria  General de la Seguretat Social  a demanar un informe de la meua  vida laboral. Hui és 9 d’Agost, no hi havia gent i a més un amic que treballa allí al veure’m,  m’ ha atès de seguida.  Jo li he dit que segurament  seria un bon taco de […]
Creación
La mili i una nit
La tanca on darrere estava el carrer encara hi era molt lluny. NO QUIERES LA FOTO DE TU JURA?  No, no gracias. SEGURO? No, no, te lo juro!
Jo vaig anar a ”SERVIR A LA PATRIA”  perquè era obligatori i sense massa amor. No m’havien ensenyat a estimar-la. Allò era forçat i no tenies més collons que acotar el cap i anar. Encara que podia haver-me declarat “OBJECTOR”.
Creación
I Sant Valentí sense ulleres
Un relat que planteja el complicat que resulta trobar la parella adequada
Josep Sou, 7/01/2015

De caràcter fort, i nerviosa com la cua d’una sargantana, Alba Farreras no és massa lloada, ni gaire estimada, per les monges del col·legi de les Adoratrius. A la seua mare, nouvinguda a València després de la Guerra Civil, ja li ho han dit moltes vegades: –aquesta xiqueta mai no ha de fer res, doncs es passa tot el dia remenant per la classe, amunt i avall, molestant les companyes i sense fer-ne ni un brot, de feina. Així no anem enlloc! 

Un greu problema per a la mare, la Roser, i també per al pare, en Tòfol. Ja no saben a quin sant encomanar-se, però la filosofia, sempre de la part dels astuts, els recomana no fer-ne massa cas de l’assumpte, i amb un: –ja escamparà!, arrangen les dificultats que els dies de cada dia els serveixen.

Alba, a poc a poc, va creixent. Bé, això de créixer no s’ha fet per a ella. Segurament, el nervi que empeny la seua naturalesa s’ha cobrat, a canvi, l’alçada. Bonica de cara, proporcionada i…un llampec sorollós. De llesta, una garbera. El temps s’ha encarregat de deixar en mal lloc els dolents auguris de les monges: una bona carrera, la de farmacèutica, llueix a l’avantguarda del seu currículum. Com és de castigada la llengua quan s’hi remena més del compte, ostres!.

Amb un futur, més o menys, aclarit, i el local de la farmàcia de la Llicenciada Farreras situat estratègicament a la cantonada immediata del consultori mèdic, Alba escolta, potser per primera vegada, les campanes d’allò que se’n diu l’amor…

Un xic ben trempat, però…i què més? –L’agüela Carme, tota de bonys i de forats, i ben carregada d’anys, no s’hi deixa enlluernar per la boniquesa ni tampoc pel posat galà del sagal, de nom Josep Antoni.

Doncs, ben guapo que n’és…i si no té diners, ara, ja els tindrà quan acabe els seus estudis d’enginyer. A més, és de molt bona família, i el seu pare tenia una fàbrica de cortinatges. I les seues germanes són molt distingides, i…-tova i indignada, Alba Farreras mostra les urpes davant l’atac sibil·lí de l’agüela.

El que jo et diga, a aquets sempre els ha agradat bufar en caldo gelat! -L’agüela Carme, com un oracle, es pronuncia sense manies de cap de classe, i deixa la sentència en ferm i ben segellada: –mira, els conec des que feien guerra amb fona. A la mare del guapet de cara, ja no li fien en les botigues, i la fornera està que brama car li deu el pa de fa mesos…i el pare, al casino, deu el cafè de mig any. Estigues alerta!

El xicot, efectivament, un bajoc, i un tant eixut de cervell. La cerimònia del casament, però, una gràcia. Els sospirs, a l’església, com el tremolo d’un flam, marquen la nota dominant. La part de la núvia, amb estalvis, però sense glamour. La part del nuvi, la high society local, però sense estalvis ni calés en efectiu. Això sí, de barrets, les dones i senyoretes, més o menys, vint-i-tres.

Alba Farreras, tossuda com un ase, tot el que s’hi proposa ho aconsegueix: feliçment casada, i amb un xic ric, o quasi…això sí, tot el cerimonial i el convit posterior l’ha satisfet en Tòfol, el manyà, fins i tot el viatge de noces. I quin viatge! Ni Espanya, ni Europa tampoc. Al Carib! Sí, senyor! Pinya colada, rom-piqué, tequila lemon, etc., i la música més calenta del món al servei de la millor causa: fer fora la virginitat d’Alba, conservada fins aleshores com el Topkapi turc.

El ritual de costum: grapats, pessics, carícies, besos, arraps, uis i ais, ufs, i una llarga llista de sons i intermitències de referència. De sobte, Josep Antoni cau al terra, precipitat el pobre, fet un mar de suors, i groc com un pecat. El cap li va d’un costat a l’altre sense aturador possible, frenètic. Les mans premudes amb els punys tancats…un espasme tot. Ara el color canvia a vermell i el coll esdevé verdós. Les cames s’agiten amb frec impossible de contenir. Pels llavis raja una mica de sang…i la calma. Encara el darrer estossec. Quina nit, marededéu santa del criador!

Doncs sí. Sense cap mena de dubte: Josep Antoni és epilèptic!!! –A mi m’han fotut. No m’han dit res! Què salvatges, i què cabrons, tots! -Alba plora desconsolada, i una mica forassenyada, cercant la impossible explicació d’aquest, tan lamentable, succés-. –Estàs malalt, veritat? De quan ho saps? Per què no mai m’has dit cap cosa sobre això? Així, doncs, a partir d’aquest moment no vull saber-me’n res de tu. No, si ja m’ho deia l’agüela…

Les maletes tancades, i amb dos taxis distints, fan el camí de l’aeroport. El vol en complet silenci, asseguts, això no ho han pogut arranjar de cap manera, l’un al costat de l’altra. Nou hores captius al seient de la cabina. Els intents d’iniciar una conversa, per part de Josep Antoni, són inútils. Alba no admet cap excusa: qui la fa la paga!

A l’aeroport de València, en Tòfol i la Roser esperen, farcits d’angoixa i d’incredulitat, el relat del tan fatal esdeveniment. Esperen, amb un munt de llàgrimes, la veritable història, i per boca d’Alba, la nineta dels seus ulls:  –Ai, no sé si podré resistir-ho! Valga’m Déu Ai!!! -A les primeres de canvi, llarga tot de seguit, com un brollador autumnal, la pobra Alba. A la fi, una panera de llàgrimes.

-Conta’ns, conta’ns el que t’ha passat, i no plores ja més, per favor-. —Demana, recercant la serenitat escaient, la Roser, esmorteint, encara que lentament i dissimulada, el sanglot que viu al si del seu pit de mare protectora i amantíssima-. I Josep Antoni, on està que no l’hem vist? Què no veniu junts? Ai filla, ens faràs morir! No plores més i conta’ns! -A manera de coda final que reclama assossec i claredat.

Alba, fil per randa, informa els pares del desficaci nocturnal de noces. I ara, la Roser i en Tòfol, passen a l’atac: –I quina barbaritat més gran! I quin fetge de pares…la criaran de quilo i quarta! Que no havia de sortir la veritat? –Ni la Roser ni en Tòfol s’ho poden empassar tan fàcilment…

No obstant i això, les males llengües, o les bones, qui ho pot assegurar ben bé, diuen que un clau amb un  altre se’l treu; també els de l’amor, clar està. Així, els dies, les setmanes i els mesos passen que se la fot. I com diem, Alba, guapeta de cara, apanyada, llesta i farmacèutica, no triga massa a trobar nou acompanyant.

Jaume és, si fa no fa, un bon partit. Un xicot eixerit i, la qual cosa no deixa de tenir la seua gràcia, també farmacèutic. De família benestant i una mica estantissa, tot val a dir-ho, tots els membres de la nissaga sembla que s’han tragat el cullerot, per com caminen de drets i estirats. Bé, però, no està gens malament. A més, una mica de flat, per a segons quines coses, té un poc de pessic, i la família d’Alba no resta sobrada de llinatge, ni tampoc de finesa.

Amistats fetes i passejades. El temps cobreix, molt ràpidament, de cendra, l’antic fracàs sentimental d’Alba, i la família de Josep Antoni deixa, finalment, d’entossudir-s’hi amb la possibilitat d’una avinença entre ambdós novençans. A més, Alba, que per naturalesa no vist els atributs de la virilitat, en té dos, quasi segur, i de ben grossos: quan diu no, és un no com un castell de gran , i amb bandera incorporada.

Amistats fetes i passejades. Ara, amb el xic, nou de trinca, potser està més contenta, recrescuda i devanida. –Veus, tros de bacora, açò sí que et convé! -L’agüela guaita la nova situació amb l’eficàcia, i l’eficiència, també, d’un probe funcionari d’hisenda. Olora, la vella Carme un futur ben pròsper i abellit per a la néta: diners, posició i el salconduit directe per a ingressar al Casino com a membre de tot dret, mercè la feliç aliança amb Jaume.

A l’hora dels preparatius, tants com se’n fan per a unes noces de campaneta, de calés ni comentari, perquè fa de poble: cadascun paga els seus convidats, i punt. El pis, ja en té Alba un de l’anterior…de l’antic…de l’altre…, bé, ja en té un i, de moment, pot servir. De mobles, els té pràcticament tots. A més se n’ha desfet de l’antic dormitori, per l’angúnia, i n’ha comprat un de nou. Una gràcia tot, i tan novet! El prometatge curt, com s’està bé  per a dues persones amb el futur resolt, i amb moltes ganes de trobar una estabilitat confortable, i la boda pel jutjat, no pot ser d’una altra manera, doncs Alba és divorciada.

La jutgessa, palplantada, llegeix amb escopetada de lladre, els articles 66, 67 i 68 del Codi Civil, tot executant la voluntat de matrimoni de tots dos: d’Alba i de Jaume. I mai millor dit això d’executar, doncs sembla que s’hagen casat contra la immensa humanitat, per la rapidesa, i, potser, per l’extrema austeritat de la cerimònia, si se’n pot dir. Ben ràpid, i la mare del nuvi que s’hi acosta al darrera de la Roser per a dir-li, sense cap mena de sensibilitat: –Bé sap ella –referint-se a l’Alba-, que hui existeix el divorci! Per poc a la Roser no li agafa l’ànsia i cau espatarrada, tota sencera. Pensa ella, quan té al darrera la consogra, que s’hi apropa per fer-li un petó d’enhorabona…sí, sí, petons i enhorabona! –La pobra filla meua on ha anat a parar!  I com li ho dic ara, jo? –Pensa, un tant esverada, i rumia, la Roser, amb gran pena i, ja, penediment. I encara no ho pot ni imaginar la que se li’n ve a sobre.

Ara sí, el viatge! Però, per si de cas, a la Costa Mediterrània. Més curt i un xic domèstic. Molt bé, doncs tampoc cal estirar massa el braç. Allò que val és la il·lusió. I, ara, l’Alba, rebenta de felicitat. Però a les nits, cal dir-ho, Jaume, no ha estat d’allò més viu, ni engrescat: cap floritura i manca absoluta d’adornaments! Passador, més que no matador!!! Serà la manca d’experiència, raona, sense massa neguit encara, l’Alba.

Passats els dies, –tot és qüestió de confiança i d’acoblament, veritat? -li diu, en la intimitat, l’Alba a la Teresa Ripoll-, la seua millor amiga de l’escola primària, la qual cosa ja denota una greu inquietud per la manca de sintonia al tàlem nupcial. –Això sí, té una cabòria d’anar-hi per veure la mare, que no m’agrada, gens ni mica. Sempre resta el mateix: la mare, la mare, la mare…sembla marer de debò. Potser estarien molt units…a més, em fa una mica de nosa, crec que no li faig gràcia a la meua sogra. Potser siguen els zels per haver-li furtat el fillet mimat…! –Llença, quasi sense respirar, l’Alba, talment com si estigués a cal psiquiatre.

Diumenge, ben solellós, fa dia d’anar al camp, o bé de fer una escapada a la muntanya per dinar, o de marxar a la platja a prendre els primers sols de la primavera. Jaume, però, ha decidit d’anar al xalet de la mare per a ajudar-la a preparar el jardí de cara a l’estiu. –No cal que vingues tu, Alba. Pots anar a casa dels teus pares, si vols-.- I ara? Ho pren a plors, Alba, incrèdula.

Novençana encara, abandonada per Jaume per ser-hi amb la mare, la cosa no pinta molt bé, o ben malament, segons s’hi mire. Tòfol, poc partidari d’avalots, però sord com una rella, quan parla normalment ja sembla una batussa, i quan coneix la present situació, els juraments van pujant de color: – l’imbècil de collons, el cabró de cent punyetes! –Tòfol, una fúria-. La Roser tanca portes i finestres mentre la xicona, Alba, plora per omplir un gibrell de llàgrimes. –Eixe? Eixe és marieta, t’ho dic jo! –Encara remena Tòfol, sense poder-s’hi contenir, el pobre.

Esgotada per la freqüència de l’abandó dominical, Alba, un bon dia, lloga un camió i buida el pis de mobles, canvia el pany de la porta i adéu companys! Com que el pis és d’aportació personal…Ni tots el rams de flors, ni les llàgrimes de bon penediment d’en Jaume, ni cap cosa que inventa per sorprendre l’Alba, minven la voluntat de trencament. I ell: –no ho faré més, no ho faré més!!! I Alba: –a la merda!!! Alba, de coratge, un munt. Mai no ningú li ha pogut tòrcer la mà.

I com bé diuen, no hi ha dos sense tres. Una dona jove, cada vegada més apanyada, i tan graciosa, no pot cremar la resta dels seus dies amb deure i cadena. Un passeig per ací, una cervesa per allà, suposa la possibilitat d’esguardar la percala masculina que vagareja arreu. Ni pot, ni deu, fer renúncia dels afectes i tendreses que vénen de l’altre, faltaria sinó! Això sí, sense la necessitat de passar per l’anguniós menester dels papers oficials: –si cap xicot em vol, i li agrade, s’avindrà amb mi sense formalitats de cap tipus. De la meua butxaca mai no viuran els advocats!!! –Llença, aquesta mena de retret, Alba, “urbi et orbi”-. Ja, per a sempre més, la seua vida afectiva enceta un camí d’una sola via.

-Agnès, aquell xicot em mira. Fa uns dies coincidírem a la cafeteria de l’Hotel  Alameda…no està gens malament, veritat? Sembla guapot de cara…què  em dius? Estic una mica nerviosa. Després de tantes batalles, encara em sent incòmoda si em veig sotjada-. I la pobra Agnès que no pot clavar cullerada perquè l’Alba tot s’ho diu, ella sola. Però troba una fenedura per a retreure-li: –xerres més que el lloro de Xirles!

I des d’aquell esguard furtiu, iniciàtic, fins el tast de la carn, no passen massa llunes. El que s’ha de fer com més prompte millor, diuen. Feina feta no demana de fer-s’hi! I un nou pis, ara, però, per a estones d’encontre amorós, i també, per suposat, a càrrec d’Alba, que vol fer una xicoteta inversió…I de compromís i formalitat ni una, ni  mitja ni cap.

El Jordi Català, per la qüestió domèstica, i econòmica, cala fort. No hi està satisfet amb la força d’Alba, doncs prefereix una major estabilitat en la nova relació. Home planer, botiguer i astut, però d’intel·ligència discutible, té un gust bastant exquisit per a les dones. De sempre ha freqüentat les bagasses més sofisticades, a canvi d’un tracte preferent i selecte. De moment, no obstant, manté una rigorosa fidelitat cap a la seua, a estones, nova parella. Inclús li semblaria d’allò més bé tenir un fill amb Alba, així d’enamorat s’hi jutja.

Dit i fet, un altre xiquet al món! Els agüelos materns resten molt contents, i una mica preocupats per l’enorme rapidesa dels esdeveniments. I les coses que van, totes acaben venint. Clar està. Cal compartir, novament, el cau familiar.

Alba, enterca, cabuda i ben dura de pelar, no li fa, precisament, aplaudiments, a les cada vegada més freqüents tardances d’en Jordi  d’arribar a casa, a la nit. –De quin antre véns a aquestes hores? Fas pudor a bufat! –Tot seguit i sense perdre el nord de la inquisició llença les preguntes com si fossen escopinades-. Jordi respon amb un breu… de la penya. I ara, forassenyada del tot, Alba aboca el cabàs sencer: –Sí, sí, de la penya. Això és l’excusa de tots vosaltres…a tu el que de veritat et va és el rotllet, la vacil·lada, el pica-pica, la facècia i el musclo!!! A mi no m’has de tocar, mai més, un pèl! M’escoltes? Per mi, ja pots agafar la maleta, i els teus embalums, i te’n vas a fer la mà! Ja no et suporte! A la merda! –I retrets diversos ja emprats en altres ocasions de semblant tarannà, són el discurs en què Alba gasta tota la pólvora amanida al cabàs de la seua fúria.

La Roser, ara, mentre rumia la penyora que té al davant comenta: –filla meua, qui l’encerta l’endevina! No guanyem per a àlbums de fotos, ni per a corbates per als gendres que ens portes a casa. El teu pare, des que se n’ha assabentat de la bona nova, escridassa com un llop en zel pels bancals del xalet: me la rosegue, me la rosegue, me la rosegue!!! I jo li conteste:- tu què t’has de rosegar animal de fotre!!! I el pobre calla fotent puntades als talossos del bancal…també diu que tu ets capaç de passar-te per la faixa a tot el Quarter de Russafa… –La pobra Roser no troba alè ni consol, xerra que xerra sense parar.  

Alba, més fresca que una cama-roja, passeja, ben devanida, el Jordiet, tots els dissabtes al migdia. A cada cop que passa, la maternitat, l’edat, i la seguretat fan de la farmacèutica una dona de bandera. Tots, almenys ella s’ho sent damunt la pell, la miren. Amb el pas ben compassat conquesta els dies de bonança.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario