Feia temps que no escrivia. Últimament m’ha pegat per picar pedra. No és broma, en estos moments porte esculpits tres caps i una lluna-sol amb llibres. Als amics que els  ho ensenye els agrada i això m’anima a seguir. Però la meua experiència com escultor ja la contaré en una altra ocasió.

Ara voldria parlar de ‘Formentera Lady’ el primer llarg del meu amic Pau Durà, en el qual he tingut el plaer de treballar.

Parlar de cine em duu a la memòria el cine de Batoi, on feien la mateixa programació que en el Goya, però al revés.

Antonio, un veí meu, s’encarregava del transport dels films amb una vespa. Feia dos viatges, doble sessió.  Quants tresors pujava entre les cames el meu veí, sense saber-ho.

Molt abans en el  gran pati de butaques dures de fusta del cine de Batoi  em vaig adonar que un pistoler que jo havia vist com el mataven d’un tir, apareixia en una altra pel·lícula. Dies després li vaig preguntar a mon pare que això com podia ser.   No recorde exactament  el que em va dir… ‘JULIET, NO MORIN DE VERITAT, ÉS UN TREBALL, SÓN ARTISTES, NO PATISQUES…”

Jo no ho acabava d’entendre, i no deixava de pensar que jo havia vist com li disparaven, li eixia sang i  no es menejava gens ni miqueta…. EREN IMMORTALS?

El 23 de Març de 2017, dijous, jo rodava en Formentera. El dimecres a les 13 hores , vaig agafar un bus que arribava a València a les 14:45, havia d’estar en l’aeroport a les 15:40. Vaig agafar el metro en Colón. Diuen que és ràpid, però puje i després d’una estona sent amb la veu de Júlia Sorlí, que per cert es alcoiana, ‘próxima parada Nueve de Octubre’. Em va caure el món damunt.

Malgrat tot vaig arribar súper puntual a la porta d’embarcament  i encara que va haver un retard d’una hora finalment  vaig volar cap a Eivissa.

Amb els avions sempre flipe. Als 20-25 minuts baixe I veig un cartell on diu Benvingut a Eivissa.  Acollonant!!

També al·lucine amb els autobusos i amb el tren Alcoi-Valencia, però al revés. No arribes ‘MAI’. Som ciutadans de segona. Amb el bus, als tres quarts passats encara estàs eixint d’Albaida. I amb el tren quan vens de València… Quina enveja em fan els viatgers que baixen a Xàtiva.  Alguns s’acomiaden amablement quan arriben a l’estació… ADEU… ADEU… I tu et quedes pràcticament sol pensant  ‘encara em queda una hora per fer l’últim tram:  Xàtiva –Alcoy’. Si tornes per la nit és el ‘TREN DE LA BRUIXA’, no passa ni el revisor. Jo crec que t’haurien de pagar a tu per fer eixe camí. Si hi ha llum encara disfrutes del paisatge però sinó és (amb efecte d’eco i veu greu): ‘RUMBO A LO DESCONOCIDO’.

A l’aeroport d’Eivissa  havia d’agafar un ‘bus’ que em duria al port. Només arribar a la parada va aparèixer, era groc. Ja al port vaig esperar mitja hora, doncs al retardar-se el vol vaig haver  d’agafar l’últim ferry que em duria finalment  a Formentera .

Si lleves els temps d’espera, tardes més d’Alcoi a València que de València  a Formentera. Al vaixell de Balearia érem poca gent. El mar es veia obscur i platejat.

Feia temps que no estava al rodatge d‘un llarg.  Havia rodat televisió i algun curt. Recorde molt  ‘CONCURSANTE’ el primer llarg de Rodrigo Cortes. Quin gust participar, allí  vaig tindre el plaer de rodar amb Leonardo Sbaraglia. Que bo és!!

En aquesta ocasió  rodaria amb Pau i amb el mestre JOSÉ SACRISTÁN.

‘Al arribar t’esperarà  un cotxe de producció que et durà a l’hotel ‘ES MARÉS’.

Nou Missatge: ‘si no estem agafa un taxi’

No estan. Cride un taxi que em porta a l’hotel, només arribar em trobe amb Pau que m’havia dit que m’esperaria  però encara té faena, també m’espera l’amic actor Toni Missó i ell i jo avancem a sopar. A l’entrar al menjador  veig  gent amb la que ja he treballat abans. Ens saludem, l’equip de càmera amb Miguel i Lorena, la gent de maquillatge i perruqueria, vestuari, producció. Anem a la taula dels actors. Allí estan  Sacristán i la seua companya,  Jordi Sánchez,  a qui  acostumat a veure-lo en ‘Aquí no hay quien viva’ em dona la sensació que va a cridar d’un moment a un altre amb un bogavant a la mà, però no, és un home tranquil i prou silenciós. Poc després s’incorpora Pau.

El que no para de xarrar es Pepe. Té 79 anys i molt bona memòria, parla dels seus mestres, dels seus inicis, del seu poble Chinchón, de Fernando Fernán Gómez, de la seua història en el cine, de com el volen a Argentina, de com per a fer cinema t’ha de voler la càmera, de la sort, de que per molt bo que sigues si la càmera no et vol no hi ha res a fer, d’actuacions, de recitals, de directors, d’actors i actrius. El  seu gotet de vi, el seu cafè descafeïnat i allí, en aquella taula davant nostre, part de la història del  cine Espanyol. BUENAS NOCHES!!

ANDIAMO!! Jo estava a la porta de l’hotel, rodàvem a primera hora, va eixir Pepe, ell sabia molt bé on anàvem, no dubtava, amb decisió i bon pas, només va dir això, ANDIAMO!!

No podia deixar d’observar-lo. És un home que no va amb bovades. És correcte en el tracte, humil  i procura ser essencial en el seu treball. Ha estat en tants rodatges, en tants escenaris, amb tanta gent, amb tants personatges, a la retina de tantes persones… Ens vestim i després arriba l’hora de rodar. ‘ACCIÓ’.

Les indicacions de Pau van estar molt bé. S’entenem ràpid si em diu el que vol. Fa uns quants anys que fem coses i  va ser un  plaer  fer les seqüències amb el mestre Sacristán. GRÀCIES PAU!!

La nit següent al sopar estàvem Pepe, la seua dona, Pau, jo i  Ferran Rañé. Per a mi un dels vertaders JOGLARS, ho dic així perquè eren els meus, els de LA TORNA, els que van acabar a la presó. Per ells  vam demanar als teatres i als carrers  ‘llibertat d’expressió’. Cosa que al pas que anem i amb els individus que ens governen, prompte haurem de tornar a fer cara al vent.

En eixe sopar jo només escoltava. En l’anterior també.

El mati següent, jo me n’anava a mig dia. Mentre desdejunava va baixar Ferran per un diari, rodava per la vesprada. Al veurem va seure a taula i començarem a parlar. Li  vaig dir que era ‘fan’ d’ells quan jo era xaval. Vam estar parlant d’Alcoi, li vaig dir que ja no estava el ‘Teatre  Circ’. Ells sempre actuaven allí. Vaig notar que el recordava amb estima, o potser amb l’enyorança d’aquells temps. Vam parlar de Pep Molina, del Mikado, de Dagoll-Dagom, d’Albert Boadella… D’un arròs que es va menjar en una casa d’Alcoi molt xula que darrere tenia jardí. D’un pont gran que el duia a l’hotel, de muntanyes… (cançó d’Ovidi de fons) Un honor conèixer a un autèntic ‘JOGLAR’: Ferran Rañé .

Plovia  aquell dia (per que vull) i vaig donar una volta per S. Francesc Xavier. Hi ha racons que pareixen un decorat. A voltes no m’agrada que tot siga tan perfecte. Està tot arregladet per a rebre als turistes ,normalment gent amb prou possibles.

Jo era un actor a punt d’anar-me’n d’aquell hotel tant perfecte, d’aquell lloc tan bonic. A  voltes aquest  treball et dóna l’oportunitat  de conèixer gent i espais que amb un altra feina  no trobaries.

Tornar va ser el mateix però al revés, com la programació del cine de Batoi, que era al revés de la del cine ‘GOYA’ d’Alcoy. I  dic d’Alcoy perquè  Batoi no era un poc Alcoi. Ferry, bus groc, avió, metro i bus Alcoi-Valencia carregat d’estudiants. Ara entenc perquè molts quan acaben es queden  a  viure en València i només tornen quan tenen cotxe.

Dues setmanes després vaig tornar a rodar. Em quedava una sessió en València. Vaig baixar amb el meu cotxe.

Normalment quan acabes la feina en un rodatge es té la costum de que el director comunique a tots els presents que la teua feina ha acabat i  aleshores tot l’equip t’aplaudeix reconeixent la teua participació. Pepe em va abraçar i em va dir ‘hasta la próxima’. Jo li vaig dir ‘ojalá’.

Tal i com estan les coses en la nostra professió, massa sort que he tingut d’anar picant paperets en algunes pelis.

A la càmera crec que no li desagrade i com sempre intente donar-me  tot a eixe gran ull que tot ho veu.  Eixe objectiu fa que de vegades hi hagen artistes que a la llarga i gràcies al cine siguen ‘IMMORTALS’ exactament el que jo pensava quan era xicotet.

Tanque els ulls i sent ‘FORMENTERA LADY’ de KING CRIMSON i passen els títols de crèdit.