Cal tindre bona cosa de barra per a deixar-se «influir» per aquests maldecaps compulsius. I es diuen «influencers» amb tota la carota del món. Però, per una altra banda, hi ha qui aspira a ser-ho, i no s’aborrona només de pensar-ho. I quina gent…

Però la pela és la pela, sempre ha estat així en aquesta societat que ens acull i mortifica. Sembla, això és el que m’han dit, que guanyen, alguns d’ells, un cabàs de bitllets cada mes que tomba. Serà possible? I per què? Què és el que fan? Influir? I com es fa això? A vegades apareix un d’aquest per la tele i quan obre la boca, ja puja el pa. De veritat. No es mosseguen els peçons de les orelles perquè no s’arriben tan fàcilment…però tot és qüestió de paciència, ja s’arribaran. Animalots, de moment, ho són una bona muntonada.

I se’m pot denunciar com antediluvià, ja ho crec, per opinar com ho faig, però paga la pena semblar un sauri abans que fer-ne cas d’aquests babaus de mena. No? Els pobres, prou feina tenen a l’hora d’influir la gent a sobre d’un miler de coses majestuoses, com ara: els pantalons esgarrats, les carabasses en les mates i la llengua (un himne de protesta), la colònia, els perfums més sofisticats, la rebel·lia contra el món que no se’ls escolta prou, la ganduleria de restar al sofà tota la vesprada, i sense pegar ni colp, els videojocs abrasius, les sabatilles més cares de l’univers, els pentinats amb ratlles al crani i serrells de fina pastisseria (tesos i fent balcó), els pantalons, ara, per la pressió salvatge i insana, aniquilant (abolint) el paquet genital…tot, tot, tot, una gràcia.

La recerca d’influències sempre ha estat un costum en aquestes latituds. És prou evident. Hi ha qui busca la mà afavoridora per a entrar sense problemes al teatre, o al concert, o al futbol. Altres  penen per garantir-se un lloc fabulós al restaurant de moda. Hi ha qui no dubta a demanar favors per a passar amb èxit un examen perillós…la commedia della vita. Certo?

Però tornant al cap primer, els «influencers» no tenen cap culpa de la destrossa que basteixen amb les seues bajanades perquè, si hi ha l’enderroc, cal carregar-lo al compte corrent de tots els individus que alimenten la fera amb el dit inquiet a sobre de les tecles de l’aparell electrònic. Recordeu Monleón: «…a guanyar diners…»