A mi hi ha coses que em fascinen molt i molt, de debò. I una d’elles és el tremolí que s’executa per a treure-li sons ben aguts a la bandúrria. Em sembla veritablement prodigiós. A més de significar l’encaix perfecte amb els temps on les danses esdevenien el més gran dels divertiments per a la gent dels pobles. És, potser, un instrument força evocador, administrador de records alhora, eloqüent amb la seua facilitat per teixir aromes del passat. En fi, un d’aqueixos casos que abasten la categoria de paradigma d’una societat compromesa amb la recuperació del càntics inveterats.

La pua, de diversos materials construïda, vertebra la possibilitat de treure-li la màgia dels sons a la caixa de fusta adobada en què s’hi resum l’instrument. I circula a cent per hora entre les cordes, amunt i avall, sense parar, en trèmols  excel·lents i quasi intemporals. 

A mi em té fascinat aquest instrument de pols i plectre. I no sé, ho dic molt seriosament, com no s’hi encenen les cordes pel frec insistent de l’executant, doncs el calor que s’hi deu comunicar al cordam potser siga de pronòstic. Precisament en aquest assumpte puc intuir un perill. També, però, en té de grans avantatges: la possibilitat d’exercitar el canell amb fruïció, tot foragitant les malalties que l’artrosi de l’edat procura. No obstant jo, en aquest cas concret, veig el got mig ple. I admire enormement els músics que tenen la capacitat de treure’n màgia de la seua praxi artística.