Dues  nits  després  tornà a somiar  amb  els  tres  xiquets  pescant a la vora d’un riu. Els dos primers tenien a la mà  dreta  una truita  i una sabata, respectivament.

En vore el seu propi rostre triplicat en cadascun dels    xiquets  va caure en el compte de que al sendemà  havia  d’acudir  amb  la  furgoneta a tres obligacions diferents:  l’empresa  dels  matalassos, la de productes químics i una nova de la què no tenia  més  referència  que el nom  -»ZZZ»- i l’adreça d’una nau  en  un  polígon industrial.

El  faquir, tombat sobre una màrfega de pues  d’acer,  llançà  als xiquets les següents preguntes:

– Què faràs amb la truita?

– Menjar-me-la .

Amb  el dit polze es gratà el ronyó en oir la  resposta  del  primer.

– I amb la sabata?

– Calçar-me-la.

Quan  anava a obrir la boca per tercera vegada la seua  dona  va  interrompre  el somni. En alçar un parpall se  la  va  trobar  palplantada davant seu amb un café fumejant.

«Hauríem   de   viure  amb   les   mínimes   necessitats  satisfetes» va pensar, camí del polígon industrial, tot  recordant  el somni del faquir. «Això és per a mi l’Harmonia».

La  porta  de la nau estava tancada. En  l’aire  surava  una  sentor  a  cartró  cremat semblant a la  d’aquells  dies  que  el  llauradors  li barraven el pas en l’autopista en protesta per  la  competència deslleial de la taronja del Magreb.

Girà el pany i la porta va cedir. A l’interior de la nau  la  llum del matí es filtrava per una claraboia. La brutícia i el pas  del  temps havien deslluït el plàstic per on entrava el sol  fins  el punt que els raigs regalimaven una bava groga que espesseix el  recinte.»Si  hi ha cel, deu ser així: com una butllofa».  En  els   prestatges s’apilaven caixes de cartró totes elles retolades  amb  la inscripció «ZZZ».»En la butllofa hom viu a  recer de qualsevol  inconvenient,  protegit  per un sostre tan alt com  el  d’aquesta  nau. Si tens gana obris una caixa i menjges».

– Que vol alguna cosa?

La presència d’un home el sorprengué en girar un  prestatge.  Un guardapols vell li arribava fins els turmells.

– No.

En sentir  la seua pròpia veu li vingué al  cap  el  somni.   Aquesta  era la mateixa pregunta que  li feia el faquir al  tercer  xiquet.

El  cartró cremat s’havia convertit, de sobte, en una  pudor  de goma i gasolina que enterbolia els seues pensaments. Li  vingué  de  nou  al  magí  l’escamot  dels  tarongers  que  periòdicament  tallaven l’autopista amuntegant rodes d’automòbil per  cremar-les  després.

Davant seu l’home del guardapols es desentengué d’ell,  pujà  dalt  d’una  escala  i continuà la seua mampresa.  Amb  una  navaixa   tallava les cintes adhesives que tancaven cada caixa. «Li he  dit  que  no volia res quan representa que jo he arribat fins ací  per   fer una comanda amb la meua furgoneta. I és que veritablement «no vull res, mai no he volgut res».

En obrir la porta del carrer descobrí d’on venia la pudor. El seu vehicle havia esdevingut una torxa després d’aparcar  damunt  les  cendres  de  les  caixes  de  cartró  que   sobraven  diàriament del magatzem que ell havia visitat.

El  camí de retorn a casa el féu a peu. Quan entrà  la  seua  dona repuntava les cortines de vellut.

– Que et trobes malament?

– No.

Vicent  Mataix se n’adonà que des de feia unes  hores  només  havia  badat boca per pronunciar la mateixa  expressió: no.  Tot  seguit  es gità, abaixà els parpalls i es posà a somiar  en  els  tres xiquets i el faquir. Quan tornà a obrir els ulls el llum  del  fanal  del carrer abocava sagetes grogues sobre la flassada.  «Com  una butllofa» va pensar mentre s’adormia.

El  tercer xiquet es plantà davant el faquir. Aquesta  vegada  Vicent  Mataix  el va veure clarament. A diferència  dels  altres  dos, aquest no duia res a les mans.

– No.

El xiquet donà l’esquena al faquir i marxà.

El  grinyol de la persiana el va deixondir. A contrallum  la  seua dona romania als peus del llit fitant-lo.

– Penses anar al treball?

– No.

Passà la resta d’aquest dia i dels següents tombat al  llit.  Tan  sols  veia interromput el seu repòs cada volta que  la  dona  entrava.

– Si  no  treballes  no  podràs  pagar  les  lletres  de  la  furgoneta.

– Ja no tinc furgoneta.

– Això  tant  li  fa  al Banc.  De  tota  manera  hauràs  de  pagar-la. I la devem sencera, pràcticament.

Quan al cap d’una setmana el cobrador trucà la porta, Vicent  Mataix somiava en els tres xiquets. Cadascun  era ell mateix.  En  diferents  edats, però. El primer, d’uns sis anys,  mastegava  la  truita  amb  fruïció.  El  segon, amb  la  jeia  d’un  adolescent  granulós   es  contemplava  al  mirall  amb  les  seues   sabates  enllustrades.  El  tercer, el propi Vicent Mataix,  jeia  en  una  màrfega tot embadalit en les ratlles de la persiana.

– No.

En girar cua el cobrador per eixir al carrer, el rostre  del  faquir el sotjà  des del comunicat del Banc que l’instava a  pagar  els deutes pendents si no volia sofrir-ne les conseqüències.

– No.

– I què penses fer?

La seua dona en tornar de fer plaça se’l trobà al llit.

– Altra volta dormint?

– No dorm, concentre «energia».

Després  del tercer viatge del cobrador del  Banc,  acudiren   dos subjectes ben empolainats i amb una ordre d’embargament de la  casa. Un més després ,quan la Policia comminà Vicent Mataix i  la  seua  dona  a desallotjar el seu antic domicili,  només  pogueren  endur-se  una hamaca plegable i un farcell de roba sota el  braç.   S’instal·laren  en  la furgoneta socarrimada  aprofitant que  la  carcassa  de  ferro  estava  intacta, i  amb  bosses  de  plàstic  cobriren les finestres esdentegades.

A la setmana la dona va marxar. Tanmateix, Vicent Mataix  ni  s’immutà. En els set dies que duia vivint a la furgoneta  s’havia  mogut de l’hamaca quatre voltes: tres per evacuar i la  quarta  quan  tustaren la porta aquell mateix matí. Havia représ de  bell  nou  l’antic  somni  dels tres xiquets.

A  l’altre costat l’home del magatzem de caixes  de  cartró,  encara  amb el seu  guardapols vell, el fitava amb  els  mateixos  ulls de cabra morta que el faquir del somni.

– ¿Que vol alguna cosa?

– No.